dilluns, 24 de juny del 2013

consciència fa covards

Sant Joan ha estat inèditament gris, a nivell meteorològic. Aquell temps de calor que convida al tedi i de iaies sàvies emetent un judici clar: plourà. Em fan por els petards, però adoro aquesta olor a pòlvora que fa l'atmosfera mentre nens de procedències diverses ens tiren xinos a les sandàlies i jo ens recordo de petits a les escales de l'església de la placeta, mirant les fonts que els pares ens havien comprant i competint amb els coleguilles aviam qui tenia els focs artificials més cars - tant solidaris, creatius i altruistes que volien fer-nos: un fracàs. Llavors teniem ben pocs anys i érem els mateixos nens que avui ens tiren xinos a les sandàlies i escandalitzen tietes i mares i iaies i dones embarassades que creuen, incrèdules, que els seus fills mai faran el que fan aquests bàrbars. Ahir vaig xutar temorosament una bombeta amb la mà i als sis anys  l'hagués petat tranquil·lament amb el nas, però el sr. Hamlet ja ens avisava d'allò de la consciència i la covardia i tal: Sant Joan són coets, ambulàncies, kalimotxos i dits volant. Som semi-pseudo-adults però jo tornaria sense cap problema a les fogueres de mobles vells, tot i que ara segurament els salvaria per aprofitar-los per moblar la llar. Esperi, no el cremi! Primer pensaria en el menjador i després optaria per l'especulació: pintar-lo de blanc i vendre'l per 100 euros en un mercadet vintage.