diumenge, 26 de juny del 2011

A vegades cal dormir

Ha de ser fotut ser una mosca. Seriosament. Ser un ésser lleig, antiestètic, poc estimat per la resta d'éssers vius, que fa un soroll cual electricista o mecànic fent feina a la teva orella i que sap del cert que és massa propens a morir com qui t'escampa una raqueta de tennis gegant a la cara. Voler fugir de l'habitació i topar-te amb un vidre, amb la mala sort d'ignorar què és un vidre: anhel total de la merdeta de fora de la cambra, objectiu improbable perquè en el noranta-nou per cent dels casos moriràs fent de malabarista confós per un excés d'il·luminació i a causa d'un cop desafortunat contra la pantalla de la làmpara. A sobre, tret d'algun biòleg il·luminat i algun animal en dejú, saber del cert que ningú lamentarà la teva mort.

dimecres, 22 de juny del 2011

èpica de l'ordinarietat

Hi ha els qui tenen un amor propi i una simpatia per si mateixos tant sublim que sovint els penja d'un fil i els cau a terra, fent un terrabastall que desperta els fills petits de tots els veïns. Aquests potser seran artistes. També són tendres i insuportables. Després hi ha els ordinaris: els que a la nit corren les cortines per dormir en pilotes i llevar-se amb la llum ataronjada de la tela que van comprar al diez por diez i de rebaixes. Les seves ondulacions anímiques són menys exagerades, a vegades canten i salten i a vegades miren el sostre i ploren. Sense estridències. Generalment, discreció estàndard: ni massa confetti ni massa poc. Generalment, bona gent. Amb excepcions. Viuran feliços, donaran sang, tindran l'enveja justa, algun fill i alguna feina. S'inscriuran al registre dels anti-herois anònims. Moriran amb menys penes que glòries, tranquils i sense estrelles.

diumenge, 19 de juny del 2011

circumstàncies

És el tercer cop que el conductor del trambaix torna de Francesc Macià, cosa que vol dir que ha passat cinc cops per davant del DiR, que cinc cops ha vist els estudiants de la Facultat de Químiques i que cinc cops ha esperat les mares del món que corren plenes amb carros plens per arribar al trambaix a temps. A Palau Reial, però, una manifestació de cinquanta persones barra el pas de la Diagonal, conflcite que afecta la bona circulació d'aquest transport públic exterior. El conductor frena just quan una dona rossa reivindica la intel·ligència més enllà del color de la cabellera, a la qual s'uneix una morena que reivindica la castedat de les pells brunes i una dona de cabells curts que reclama la seva condició d'heterosexual convençuda. A aquesta invasió femenina s'hi afegeixen un noi gras que reivindica la bellesa interior, un noi com un granet gegant que diu ser un gran sexi íntim i un noi normal que reivindica el dret a manifestar-se tot i no tenir cap objecció en particular. Una senyora fidel manifesta el dret als pensaments pecaminosos i un senyor trajat el dret a conduir per la Diagonal sense la por permanent a arribar sempre tard. El senyor del trambaix, que és el tercer cop que torna de Francesc Macià, se'ls mira, impassible. Quan tothom ha alliberat ràbies, rencors i confettis de diversa índole, el conductor torna a engegar, camí del DiR i les mares del món plenes de carros plens que corren per arribar al trambaix a temps. I torna a engegar amb la mala sort que mata un cargolet que, casualment, creuava la via per allà.