dimarts, 29 de desembre del 2009

De vidre

Aiguafang és la història de tres obres d'art delicades i cristalines, tres persones de gel en una espècie de perill d'extinció perpetu, en un risc d'esquinçament total i etern, semblant a això del jo safata de porcellana i el "morir-se així com s'esmicola un plat" del minut 41 de la Gorga. Aiguafang són mans que tremolen i que ballen quan es toquen amb la punta dels dits arrugats d'aigua, mans brutíssimes, mans finíssimes, ulls pampalluga sota una capa de fang deixalla que sembla que cau des de sempre i que caurà per sempre sobre el que abans era Barcelona. Aiguafang és un home que empara amb un martell, un salvador de la mort enviat per auxiliar els morts que no ho saben i estàn avorrits i tristos i cansats de no estar morts, un home vidre nascut per estimar els qui no poden mirar-se i per ser terror i compassió i carícia d'una oreneta vestida amb draps i de mans brutíssimes, mans finíssimes, que acabaran ballant. És pur vidre, cristall diàfan, amort total.

dijous, 17 de desembre del 2009

Mandarines

Tampoc és que m'agradés tant, que els Reis es mengessin sempre totes les mandarines i tot el cava i tot el que els hi deixàvem al costat de les sabatilles just abans d'anar a dormir. Em feia patir una mica. Perquè si es menjaven les meves mandarines perfecte, però si, a més, també es cruspien les del 22 bis, el 1r 1a del 24, el 1r 2a, el 2n 1a, el 2n 2a, les neules del nº26 i els xixona qualitat xxl del nº32, deurien morir-se de son durant tota la nit, pobra gent. Perquè d'acord que cal alimentar-se, però per una nit que sues de veritat... 364 dies l'any vivint de burocràcia, publicitat i cuento, per després passar-te tot el Nadal de banquet en banquet. I amb un piripeo que deurien portar a sobre... segur que es quedarien adormits al sofà còmode d'alguna casa. L'endemà els nens baixarien, ulls brillants, ulls sortints, dues hores despert al llit movent els braços i les cames i mirant el rellotge, creuar el passadís a ritme fòrmula 1 i trobar-te tres bolitas simpàtiques roncant al menjador, totalment adormits i abraçant-se els uns als altres. És que cal anar amb compte, hi ha tantes formes de carregar-se els mites. Jo ho sabia i moltes nits baixava al menjador i pelava les mandarines i les donava a la Gorka (la meva gossa; mon germà li va posar aquest nom perquè ma germana o jo no li posèssim Estrella o Maggie) i em bebia tot el cava i acabava a l'habitació coreografiant les Spice Girls amb total passió i entrega, perquè patia pel règim dels Reis perquè el seu cos no era com els que ensenyaven a la tele i, estava segura que ells tres eren de bona pasta, però la humanitat és d'un cruel que espanta i jo creia que si volia patinets i barbies veterinàries havia de cuidar-los bé.

dimecres, 9 de desembre del 2009

Formes d'amor


1. Pensar-se fins al punt d'ignorar
si s'és pensador
o pensament.

dissabte, 5 de desembre del 2009

Lleixiu

Des del seu llit de mort
ens explica grandeses passades
per desentumir-nos els ulls i
eliminar-ne la rubescència,
per aturar-nos l'hemorràgia
interna, per restaurar els òrgans
instal·lats entre els dits
del peu esquerre.

Des del seu llit de mort
busca matar-nos de riure
per contrarestar la pudor
d'absurd que fa el bitllet
de l'autobús, l'olor de premi
de consolació de l'àpat ascètic
que precedeix l'obligació
de ser algú.

No és barata, l'existència.
Caldrà pagar xifres desorbitades
per acomodar les deformitats
a l'espai urbà
o lliurar-se a rifa, sorteig
o subhasta.

Des del seu llit de mort
ho sap, i ens persuadeix
d'empassar-nos la farsa,
de foragitar el prejudici,
d'educar els pròxims
segons norma i vici:
anostrar l'altri,
constar dins el cicle,
preservar l'ofici.

dimarts, 1 de desembre del 2009

Formes d'incògnit


1. Deixar-se créixer el cabell
i amagar-s'hi darrere.

dissabte, 28 de novembre del 2009

Verdadeiros poemas gastronómicos

principis com camembert formatge blau roquefort mascarpone provolone formatge de Burgos manxego roquefort feta gouda quark parmesà brie filadèlfia cheddar ricota vinho gruyère queijo queijo queijo confetti sol matí pintura fulles seques brie mozzarela camembert formatge amb sopa emmental calenteta gorgonzola mandarines provolone a la paella fresc pintura tu al parany cafè galeta tallat llençols jo firmo però ja

dimecres, 25 de novembre del 2009

Formes d'innovació


1. Fabriquen tetra-siamesos perquè
la gent no se senti sola.

Cosmètics

Esforçar-te cada matí
per desenganxar la bava de la pell
per distingir múscul
de mucosa
per superar la llefiscositat
que regna entre plecs d'encèfal.

Suar per carregar
els propis quilos d'hermenèutica
el pes de la carn magra
que et representa
de matí, encara
al límit de la inexistència.

Plegar tot rastre oníric
i llençar-ne allò classificat
al contenidor d'orgànica.
Finalment, transparent,
confondre't amb la lava
que es desplaça
solemne o somnolentment
a comprar La Vanguardia.

dilluns, 16 de novembre del 2009

Queixal

La poma vermella
de sang de queixal,
la roda amb la marca
del pardal difunt
i punt,
què tal? com vull,
budells al punt,
bordells apunt,
ni a baix ni amunt,
pipant el fum,
però dic que què tal
cap de pardal
que et dic que tu portes
l'anell per didal, d'aquí
a la destral,
a l'amputació,
que som carn pura i viva
i rodes al rostre
i pamflets mercromina
i un tren d'avaries, i tot
fruit d'esgrima, què dius,
dic camina,
que no tinc raó
ni tu tens benzina
però fas tan bona cara
què prens? aspirina?!
mossega el mot,
no vull sortides
si hem de morir,
que sigui de viure.

divendres, 13 de novembre del 2009

Nostàlgies

Ens hem equivocat de temps? Hauriem, jo què sé, de congelar-nos tipu míster Disney llegenda urbana? Aïllament? Submissió? O que no, que no colo? Jo el que vull és tornar a l'època de les epístoles, a escriure cartes, ploma montblanc en mà, assegut a la butaca, llum fosca, ulleres baixes, etcètera, mentre a fora la classe obrera crema esglèsies i reivindica menys hores de treball. Escriure amb bona lletra parlant de la decadència artística de tal o de l'e-book, tant se val, del jove aquest que ha fet un article que és un pèl caòtic però ja veurà senyor com de gran serà un bon literat, jo també vull posar l'adreça a dalt, llepar el sobre, acomiadar-me amb un sigues feliç o no, no, millor, amb allò de rep una abraçada de i totes aquestes parafarnàlies, no ho sé, tinc una cosa aquí dintre, com una nostàlgia, potser me la puc treure amb pinces però avui no em dóna la gana, jo també vull escriure a màquina, haver d'anar a Berlín, no tenir Google, conèixer el cafè on, enviar faxos, colar irones i conyes fàcils en cartes erudites, no ho sé, me'n moro de ganes. Jo vull fa uns anys, encara... tot com abans però amb Spotify.

Chess pieces

Perquè no hi ha botons per tancar-se tots els plecs del cos? Seria més fàcil el llit, el matí, l'ombra, la nit, més senzilla la gestió dels afers de tramuntana. Botons color carn, botons de pell per plegar-te les orelles, per ajuntar-te els dits, per tenir les parpelles unides en sagrat etern matrimoni. No sé, botons. Botons pels qui ronquen, botons pels qui dormen com carxofes, un botó-melic de decoració. Funcionaria millor, el món; ens estalviarem otitis i insomnis i malentesos onírics. Evitariem el fred que no evita l'estiuet de Sant Martí. La humanitat viuria més tranquil·la. Seriem més alegres. Ens tornariem emprenedors. Fundariem empreses, engegariem projectes. Aixecariem el país. Podriem, per fi, parar-nos pel carrer i confondre'ns amb les pedres.

dimecres, 11 de novembre del 2009

Taques


Última innovació del Science: han clonat Wally. Davant de l'assoliment de tan festejada fita, l'Associació Internacional d'Individus no ha pogut fer més que tancar la paradeta i anar a fer un cafè (de màquina). El clon de Wally ha quedat sol. Somrient, ha posat el peu a un matoll i s'ha embrutat les ratlles.

Despertes (l')inútil

És de nit quan apareixen els homes de les gabardines fosques, els homes aquests que jo què sé, que no tenen vida social o els falta autoestima i es dediquen a anul·lar tot allò que toquen i s'infiltren a les teves intimitats oníriques i et canvien son per pedra i les pedres no serveixen ni per llençar-les al riu ni al mar ni al congost ni a la banyera, que són pedres pesades i voluminoses que no reboten, que fan bombes i esquitxen de gasolina. Els homes de les gabardines fosques són per aquí, fumant puros entre la meva matèria gris, recolzats als plecs de l'encèfal, que ja zero servei i submissió total i inconscient al morbo d'aquests assassins d'optimismes. Mentresant, jo dormo i faig puzzles amb braços i cames per evitar aire entre les pells, jo respiro els teus porus, jo respiro dels teus porus i els homes amb nicotina anar fent, anar tirant, van contaminant-me les artèries, els ossos, les ungles, la llengua. L'endemà seré tota buidor, seré transparent, seré elipsi, serà tan i tan semblant a la vigília de l'apocalipsi.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Formes de sofriment

1. La silicona ja no funciona

divendres, 6 de novembre del 2009

dimarts, 3 de novembre del 2009

Torre o tour?

Cauen mites, sòlids, bases, respaldos, històries d'aquestes que recolzen perquè les toques i dius jo vaig ser-hi i és veritat. La torre Eiffel, per exemple. Avorriment màxim. Deu mil cops vista. Però passar per París sense veure (ni que sigui des del Pompidou a mig Kandinsky) la tour Eiffel és no passar per París. Ho és? No, no ho és. Però un cop a la vida has de pujar-hi (parèntesi anecdòtic: de petita vaig plorar molt perquè no me la deixaven pujar caminant i creia que llavors ser a dalt no era recompensa de res i vaig estar durant tota la visita sent una nena mimada i insuportable) ni que sigui per allò de la foto, o del jo també, o del tu has...?, per allò d'omplir els clotets de la vida en societat.

Doncs es veu que míster Gustave Eiffel, l'enginyer francès, volia que la tour Eiffel fos ni més ni menys que... a Barcelona!, i va presentar-lo a l'Exposició Universal de 1888 tot content. Però els senyors de l'Ajuntament van dir-li que era massa raret i massa car i que nanai nanai, i Gustave va decidir escombrar cap a casa i presentar-lo a l'Exposició Universal del 1889, a París.

Vist el panorama, inevitable l'exercici mental: substituir l'Arc de Triomf per la torre Eiffel, que és on suposadament hauria d'haver estat. Anar cada matí a la uni topant entre japonesos histèrics que es fan fotos amb somriure trident, esquivar els nens petits que enganxen xiclets a les potes del monstre, contestar malament al senyor-gabardina que em diu que no passi pel mig de la cua, veure guiris modernos fent-se fotos fent la vertical o hiperseriositat o sense mirar la càmara o amb angles raros per fer retocs photoshop més tard o veure aquells que fan veure que no volen fer-se la foto per no haver de dir que s'han fet una foto a la torre Eiffel de Barcelona però que se la fan per ensenyar-la a la família. Ser una formigueta per les formiguetes que miren des de dalt.
I llavors aquella sensació de base líquida, de flubber, gelatina, sensació sòlid mentida.


(Aclariment: això que la tour Eiffel podria estar a Barcelona em sembla que és una mentida com una casa. Però com que he llegit a pàgines superespecialitzades com la wiki o d'aquelles tipus noticiasinteresantes.blogspot.com i en aquest món ja no se sap que és veritat o que és mentida, dormirem tots tranquils i somiarem en roqueforts, camemberts i bries)

dijous, 22 d’octubre del 2009

Coralls

Aprofitant les pluges, l'Aquàrium de Barcelona ha proposat habilitar l'interior de la parada de metro de Plaça Catalunya per a fer una exposició temporal sobre (ara sí) les sardines en el seu medi ideal. Un cop aclarit que els tubs i túnels pels que es filtra l'aigua la deixa en condicions de potabilitat absoluta i salut assegurada, el responsable de la proposta ha suggerit augmentar el diàmetre de les goteres del sostre.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Coixins

Quan ets lluny de casa, lluny del poble, la meva brigada particular i minúscula de partícules subatòmiques surt a reivindicar-te. Tant és si ronda de dalt, si camions o tempestes d'última hora, l'objectiu és anar-hi anant, boing-boing boing-boing, fins arribar allà on sigui que t'hagis decidit parar. I és que les meves partícules no necessiten impermeables ni paraigües, són duríssimes i fortíssimes i resistents a qualsevol situació xunga perquè són les més xungues de les partícules subatòmiques; i avancen totes en fila recta i fent un-dos un-dos però tant en silenci que ni l'aire se n'adona, res, ni un eco, tothom diria silenci però elles van fent, xino-xano van tirant, paisatge bonic per aquí, esquivar sabates per allà, caravana de formigues a la dreta, risc de gotes d'aigua a l'esquerra, burlar els mil perills als quals pot enfrentar-se una brigada de partícules subatòmiques fins arribar allà on està tot el teu cúmul d'homònimes, totes ja en pijama, badall en boca, llet calenta en mà, apunt per acurrucar-se entre els llençols i les mantes, preludi de llit, i és llavors quan la meva brigada fa el crit: VENIM A SER SEGRESTADES! i tothom content i en calma; no ho sé, són formes d'adormir-te'm a la nit.

Vitamina sol

No és pel fred somnífer ni per l'inici de sopeta calenteta hivernal (en aquest plan diminutivisme) ni pels paraigües ni pels treballs ni pels cafés-de-més ni per res d'això; és pels concerts d'Antònia Font. Com volen que hagi acabat l'estiu si fa com un any que no comença?

diumenge, 18 d’octubre del 2009

*

T'espiava i m'espiaves
pel mateix forat del pany.

Pessigolles a les pestanyes
d'atansar-nos tant i tant.

divendres, 16 d’octubre del 2009

El guió

Apareix ell. Porta banyador i tovallola i un gorro a la mà. Mentre entra es rasca el peu que descansa dins la xancleta del Decathlon. Ella està llegint el diari. Ell la mira amb una barreja de por i convicció.
Ell: Piscines.
Ella, sense aixecar la vista, senyala la finestra
.
Ella: Trampolins.
Però ell no desespera. Amb una mena d'alenada d'esperança fictícia, mira el cel i li diu.
Ell: Planetes.
Però la dona només veu contaminació.
Ella: Quins?

Desapareixen Ell i Ella i apareix el narrador. Té una retirada a Toulouse-Lautrec. Ha de caure bé.
Narrador: Llavors hi va haver un bajón… i no acabaven de remontar, però...
L'home arriba suant a casa. Porta tota la tarda a Passeig de Gràcia i voldria matar tot ésser viu, però no ho fa. Porta una bossa d'una tenda de roba japonesa amb un regal a dins.
Ell: Quimonos.

Ella obre el regal molt contenta. Es fan un petó. Sembla que la cosa va bé, però ell s'ha equivocat de talla i li ha agafat dues talles menys. A ella li agafa complexe.
Ella: Maniquís

L'home, conscient del trauma estúpid d'ella, se la mira de la manera com es mira una altra persona quan se li vol donar a entendre que posa a cent.
Ell: Tigressa.

La dona ni s'immuta. Fa veure que no ha sentit res i mira per la finestra. Voldria dir "grills", però en realitat la situació la supera i s'equivoca d'animal.
Ella: Colibrís.

Ella i ella tornen a desaparèixer. Entra Toulouse-Lautrec. Està més trist, però continua caient simpàtic.
Narrador: Però ni els vestits ni la fauna serviren per rebaixar la situació...

De sobte, apareixen un grup de deu noies grassones i boniques que somriuen i porten els pompos aquells de les cheerleaders. Es posen totes darrere del narrador i tots onze comencen a fer una coreografia simple però enganxosa. L'objectiu és que el públic també acabi fent-la.
Cor de noies: Laralà, laralà, laralà

El narrador i el cor de noies surt bruscament. La parella torna. Estan a la cuina preparant el dinar perquè tenen convidats. Ella està preparant rap al forn. Ell se'l mira (el rap està en una safata que l'espectador no pot veure) i fa una cara rara. Com de fàstic.
Ell: Llimones.

La dona també es mira el peix. Per un moment, sembla haver-hi una complicitat, però els dos ja són víctimes d'una fredor absoluta, i tant ell com ella aparten la cara del rap i es miren amb repugnància.
Ella: Groc.
Ella ensenya el peix a l'espectador (primera interacció amb el públic, per allò del sentir-se pròper, etcètera). Realment és d'un color beix asquerós. Ell sospira i intenta trobar solucions.
Ell: Pintura.

Ella se'l mira com qui mira a un farsant. És la situació clau en què el públic ha de veure que allà ja no hi ha amor, sinó un simple conviure. Ella desapareix de l'escenari i torna al cap d'un moment amb un pot de pintura blanca (d'un blanc rap). L'obre i l'acosta cap a la safata, però li acaba tirant a Ell, que queda blanc. En aquesta escena la interpretació dels actors és molt important: no ha de ser còmic. Ha de ser un drama.
Ella: Pot.

El noi, pàl·lid, se la mira. De sobte obre la nevera, treu un pot de maionesa i li empastifa la cara a Ella. S'ha d'emfatitzar el concepte drama. No fa puta gràcia. Ningú riu. Els dos ploren. De sobte, el sostre es forada i cau una maleta (recordem que es tracta d'una obra pop). El públic mai sabrà si el que marxa és ell o ella. Final obert. Els actors, el mobiliari i la maleta s'eleven (leviten) i pugen al cel. Els actors s'exiliaràn i no tornaran a veure's mai més pel país. Apareix Toulouse-Lautrec. És pura nostàlgia.
Narrador: I la cosa seguia igual, i tot i el vocabulari i la rima i l’èmfasi i la voluntat,
aquells dos no ho van poder solucionar…
Reapareix el cor de noies. Van vestides de hawaianes per compensar l'ambient que hi ha, però fan bastanta pena. Toulouse-Lautrec ho sap i les intenta fer fora empenyent-les, però elles s'hi resisteixen i segueixen amb la cançoneta.
Cor de noies: Laralà, laralà, laralà

Cau el teló i cau tot. El públic es queda sol i ja no hi ha teatre.
FIN.


dimecres, 14 d’octubre del 2009

Museu - crític d'art - lluç a la planxa

L'entrecuix de l'escultura,
l'entrecuix de l'escultura
l'en tr e cuix deles cultura
lent' recu ixde lessZzzzZcuLtuRaaAa..

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Jo ploc, tu plous, ell plou

Aviam, no és tant senzill. Hume pren Supradin Activo per convèncer-se a si mateix de la pròpia existència, i cada matí reneix Descartes per a despertar-lo assenyalant el Sol amb el dit i dient-li HO VEUS, EMPANAT?, i aquest després se'n va a esmorzar que diu que silenci però el cogito és fruit de cafetera. Però arriba un dia en què no surt, el Sol, i Descartes obre un ull i diu encara és fosc però no és encara, és potser per sempre, potser per ara, i Hume planta un cartell fosforescent a la plaça on hi diu BESEU-ME ELS PEUS però després se'n torna cap a casa i es toca i és un fantasma i des sobte tot és pànic i incertesa perquè molt discurs i molta làbia però això no li fa ni puta gràcia i demà serà un nou dia i ens tapem tots amb la manta.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Negociar sa presó

Inicis com la incertesa s'ha assegut al meu costat mentre sopàvem, i continuar en plan m'ha fet caure tot el formatge dins el caldo i ha quedat un líquid dens i meravellosament blanc. Després que hem mirat Ventdelpla una estona emfatitzant el fet que la tia és sosa com ella sola, per concloure amb un abans que anunciessin el capítol següent ja roncava, així que l'he estirada al sofà, l'he tapat amb una manteta i santes pasqües.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Tornillo

La Sra. Shelley contempla avergonyida com Frankenstein, sortit del llibre, li comunica la voluntat de sotmetre's a una operació de cirurgia estètica.

divendres, 25 de setembre del 2009

dijous, 24 de setembre del 2009

M'han dit que

L'Associació d'Amics del Zen ha preparat una sèrie de "circuits de relaxisme" a diverses boques del metro. El projecte, finançat per la Generalitat, consisteix en envoltar les diverses boques amb col·laboradors que obligaran als viatjants a acceptar un massatge, a beure una til·la a mode sant hilari després d'uns exercicis de boxa i a prendre un gelat asseguts al banc bonic més proper. Es calcula que el temps mínim serà d'una hora i quart. L'Associació, tot i ser conscient de les conseqüències socials i laborals del assumpte, es nega a assumir-les. La mesura s'implantarà als metros de Plaça Catalunya, Passeig de Gràcia, Fontana, Universitat, Maria Cristina i Zona Universitària (perquè és el que em queda més a prop de casa) i es du a terme amb l'objectiu que la població "miri que passa al seu putu voltant ni que sigui per un putu moment" (en paraules del director de l'Associació d'Amics del Zen) (s'estava inflant i posant vermell). Si el projecte té èxit s'implantarà a la resta de sortides de tota la xarxa metropolitana i es preveu una futura expansió a FGC, RENFE i portals de tots els pisos i cases i garatges i oficines de Barcelona.

dimecres, 23 de setembre del 2009

Conspiració

Tot està atent, quan em desperto. Els carrers preparats per col·locar-se al mateix lloc que l'any que els van aixecar, les hores per ser hores, els minuts per anar matant, la cafetera per ser feta i l'autobús per deixar-se agafar o perdre. Despertant-se cinc minuts abans que jo, l'ordre universal té temps de ser ell i no la mentida podrida de quan em giro, de quan m'amago i faig veure que despisto. Ma mare s'espera darrere la porta de la cuina, preparada per fer veure que ho endreça tot i marxa ja; mon pare es prepara fer-se l'adormit quan entro a la seva habitació en direcció dutxa. Fins i tot la gossa és tot caos, quan no miro, i no intenta entrar a casa ni olorar-me ni ser simpàtica. Les diferents peces (ossos, maons, claus, partícules) van ajuntant-se a la cantonada de la meva existència, a punt per donar-me ics flyer, simular tramuntana o preguntar-me què tal a mode somriure gomina. Jo faig veure que no me'n adono, plan piu-piu total, però no pot està més clar que tot està prefabricat. Avui matí el Basté callava (m'estava esperant) i s'ha posat nerviós perquè l'he sintonitzat abans; ha fet un xiuxiueig raro com de què passa i després ja bon dia catalunya! i tot normal.

dimecres, 16 de setembre del 2009

Ses bones ambicions

L'estiu ens ha fet un amago però ha estat falsa alarma, tot i mentides traïdores com cels clars matinals i pum, altre cop el fred als ossos, el fred siberià nòrdic horrible psicològic que arrela i se't grapa clac-clac sota la pell i tant li fa si radiadors portàtils o calors corporals. Sota els jerseis que no hem comprat persisteixen encants vitals com cuidar-te en estones cristall i en estones cactus i en ple pletorisme i en general tot pur setembre, pur inici, discussions sobre la mala col·locació de l'any nou i predomini total i absolut de projectes de i propostes de i intencions d'etcèteres que acabaran feliçment instal·lats sota la cendra sota el diari sota la llenya de la llar de foc que té algú que coneixerem en breu. Diu que som en ple purgatori; al principi ha calgut abric però ja torna a ser plan xancletes total. Ens han deixat a una estació i ha de passar un algo que ens portarà cap a baix o cap a dalt. Sigui com sigui, el pla és horitzontal.

Ulteriors fonaments sobre per què menteixen els poetes

Perquè el moment
en el qual la paraula feliç
serà dita,
de cap manera és el moment feliç.
Perquè el que es mor de set
no porta la seva set als llavis.
Perquè la classe treballadora no es troba
les paraules classe treballadora a la boca.
Perquè, qui desconfia,
no té ganes de dir:
"Sóc un desconfiat".
Perquè l'orgasme i l'orgasme
no són compatibles l'un amb l'altre.
Perquè el moribund, en lloc d'afirmar:
"M'estic morint",
només deixa percebre una lleu remor,
que nosaltres no entenem.
Perquè són els vius
els qui jeuen a les oïdes dels morts
amb les seves notícies d'espant.
Perquè les paraules vénen massa de pressa,
o massa aviat.
Perquè també n'hi ha un altre,
sempre un altre,
que diu això,
i perquè aquest
de qui es tracta,
calla.

de Hans Magnus Enzensberger

dimarts, 15 de setembre del 2009

Aracataca-Macondo

L'origen de la paraula Macondo, que G. G. Márquez va utilitzar per a posar nom al petit poble llatinoamericà on viu (o sobreviu) la família Buendía de Cien años de soledad, no se sap ben be si és plataner, prové d'altres poblacions o és fruit senzillament de l'imaginari desbocat del colombià. Però el cas és que molts cops s'ha dit que aquesta població és una representació dels pobles rurals d'Amèrica Llatina i sobretot del poble natal de l'autor, Aracataca (com a nom de poble no em pot semblar més preciós) (com es diuen els habitants d'Aracataca?). De fet, l'avi de Gabriel García Márquez, Nicolás Márquez, també va matar un home en un duel i va haver d'emigrar fins a instal·lar-se i fundar Aracataca, exactament com va fer el primer Buendía per a fundar Macondo; i la seva àvia, que es deia Iguarán de cognom (com la Úrsula del llibre) també va morir cega i boja; i, de fet, la casa de la família Buendía està inspirada en la dels els avis Márquez, així que Gabriel García Márquez podria ser l'Arcadio, l'Aureliano José o un dels 17 Aurelianos que el coronel Aureliano Buendía reparteix pel món mentre va fent guerres i va perdent-les.

Fins a tal punt són similars la població real i la imaginària, que el juny de l'any 2006, l'alcalde d'Aracataca va promoure un referèndum per canviar el nom de la ciutat i batejar-la com a Aracataca-Macondo. Es veu que va fer un viatget a Europa i tots els europeus molt monos ells li preguntaven més per Macondo (que en realitat no existeix... allà Colòmbia és un arbustet o un arbolito) que per Bogotá, així que va pensar nyammm turismo turismo! i va veure que la solució a totes les crisis i problemillas varis passava per rebatejar la ciutat amb el nom literari. La pregunta era: “¿Está usted de acuerdo con que al nombre de nuestro municipio se le agregue la palabra Macondo y sea legalmente llamado Aracataca-Macondo?”, i de fet l'alcalde ja havia pensat posar una pancarta a l'inici del poble amb la frase Bienvenido a Aracataca-Macondo, tierra del realismo mágico, vaja, culminació total del concepte, i tant real!, però la gent estava massa distreta donant-li a l'abanico i plantant cauchos (a Aracataca no hi ha macondos) i de les 7.400 persones necessàries per tirar endavant la iniciativa només en van votar 3.596. I amb uns 200 vots en contra i 18 en blanc. És que de fet l'alcalde li va donar molt a la làbia cultural, però sospito que la finalitat última del projecte (o la conseqüència fatalista) era convertir Aracataca en una espècie de Disneyland pseudoliterari. No sé jo. Però vaja, el fet és que els cataqueros (eccoli quà) van dir nanai nanai, esa vaina de Macondo fue inventada por García Márquez i como dijo Gabito: no joda, alcalde, yo nací en Aracataca y punto.

dilluns, 14 de setembre del 2009

Come down now


Que no, que no es pot anar amb màniga curta. És que és la nostàlgia del gazpacho, de la síndria fresqueta i les nits llums berbeneres amanides mozzarella pa-amb-oli i vinitos varis, la nostàlgia de l'esmorzar al Sol, dels zero pressa ja-tindrem-dies que comencen a no ser-hi, que aquesta pluja olora a principi de sopa hivernal, a caldo avecrem i arròs bullit per febres i costipats i malalties de fer llit durant molts dies, antítesi de melons i piscines nocturnes. Intents com desafiar la resistència d'un paraigües bazar oriental o posar-se tonto amb els tirants són pur fum, no són res, total per acabar perduts darrere d'un cotxe sense parabrises i amb el gran xàfec caient a sobre, total per acabar tornant al tallat sense gel.

dimarts, 8 de setembre del 2009

dijous, 13 d’agost del 2009

Esas metáforas tranquilizadoras

Esa vieja tristeza satisfecha de. Així que la por és la no-vida, la son eterna, l'únic indici d'alarmes present en petites catàstrofes quotidianes que obren els ulls a mode naranja mecánica. La consciència d'estar totalment sobat, sotmés en la més profunda somnolència, mantenerse a flote contra viento y marea, valerianes per gelocatils i pijama per vestimenta intrínseca. Però què vols, inventar el món com qui diu torrades amb mantega. Què pesats, la teoria ja la coneixem, falta un test al cap o algun maó o algun meteorit per comprendre més enllà del manual. Crear, construïr, reinventar la vida a cada instant, però quan comences a posar-t'hi sona el clinc del microones o truquen al telèfon, el fil mental desconnecta i tot és segona o quarta o vuitena mà, una pasta amassada per mil, canviar el món amb els dits dels peus perquè les mans estan en plena cadena de massatges.

dimecres, 5 d’agost del 2009

Et prepararé l'esmorzar

Bon dia, dzien dobri, guten morgen, què hi fa, va de cafès, rebosteria, lleganyes mal dissimulades, endevinar entre les persianes si bufanda o si tirants. Tot és un anar i venir, manar, assentir, llevar-se i dormir en països que no coneixes, en cases que no coneixes, amb gent que no coneixes. Gastar, regatejar, vendre, regalar, perdre les claus i continuar amb la porta oberta a països desconeguts, a cases desconegudes, amb gent desconeguda que menja -burgs i zero fruita i zero oli de borges. Fer veure que vius rodejat d'extraterrestres i llavors també la gran temptació del personatge secundari, el voyeur envejat pel protagonista rodejat de càmeres mode rec i homes amb americanes fosques, l'anhel d'alienació, d'espectactor amb crispetes que salta cap a la pantalla stargate quan en té ganes i quan no es queda escarxofat a la butaca, coca-cola en mà, amb les xancletes al terra i els peus tocant el colze del del davant. Picar els dits i ser a l'altra banda d'això i evitar les pluges els trons i els trenta-nou graus, tempestes d'agost, homes-porc, apagar el mòbil i gaudir de l'espectacle en un espai pintura disseny exclusiu, en plan fàcil còmode totalment covard, 24h pel·li a veure què tal. Dobranoc, boa noite, dormis bé, no cal, tot són llençols d'elefants i llum de persianes, de pintura perquè són pintades com quadres, tot són petons a les fosques i per l'esquena i tant de temps com vulguis, durant tota l'eternitat perquè ni tu ni jo ens morirem mai.

diumenge, 28 de juny del 2009

dissabte, 31 de gener del 2009

Amor 77

Y después de hacer todo lo que hacen, se levantan, se bañan, se entalcan, se perfuman, se peinan, se visten, y así progresivamente van volviendo a ser lo que no son.

Julio Cortázar