És de nit quan apareixen els homes de les gabardines fosques, els homes aquests que jo què sé, que no tenen vida social o els falta autoestima i es dediquen a anul·lar tot allò que toquen i s'infiltren a les teves intimitats oníriques i et canvien son per pedra i les pedres no serveixen ni per llençar-les al riu ni al mar ni al congost ni a la banyera, que són pedres pesades i voluminoses que no reboten, que fan bombes i esquitxen de gasolina. Els homes de les gabardines fosques són per aquí, fumant puros entre la meva matèria gris, recolzats als plecs de l'encèfal, que ja zero servei i submissió total i inconscient al morbo d'aquests assassins d'optimismes. Mentresant, jo dormo i faig puzzles amb braços i cames per evitar aire entre les pells, jo respiro els teus porus, jo respiro dels teus porus i els homes amb nicotina anar fent, anar tirant, van contaminant-me les artèries, els ossos, les ungles, la llengua. L'endemà seré tota buidor, seré transparent, seré elipsi, serà tan i tan semblant a la vigília de l'apocalipsi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada