diumenge, 20 de novembre del 2011

que el temps és relatiu

O "que m'han tornat a bloquejar". Sí, no ho sé, a la maduresa dels vint-i-un anys he decidit que es tracta d'un problema hereditari, d'una malaltia genètica que m'ha caigut, sospito, de la branca paterna. Per més que diguin que les persones podem millorar, crec que hi ha coses irresolubles: una és la gestió del temps límit de les biblioteques; no sé vosaltres, però jo ho porto fatal. No exageraria si digués que mai ningú ha assajat tants somriures innocents per bibliotecàries enfadades i apàtiques que t'anuncien que no només estaras bloquejada durant set mesos, sinó que hi ha alguna persona que ha patit molt perquè fa cinc mesos que va reservar el llibre X (que només es pot trobar en aquesta biblioteca i que, per tant, és buscat, preuat i admirat, a més de ser el llibre que tu has tingut durant quatre setmanes oblidat a la prestatgeria) i que, per culpa teva, no ha pogut consultar una informació imprescindible, s'ha posat molt i molt trista, ha hagut de deixar la tesi doctoral i actualment, després d'uns mesos "molt complicats", resideix en algun poble de mala mort al Pallars Jussà (segur que hi deu haver algun poble de mala mort, al Pallars Jussà) "criant vaques malaltisses i ovelles antipàtiques i en un hort on les albergínies creixen de color groc i les coliflors de color lila". Són drames nacionals que segur que fan plorar a moltes persones, a les nits, quan ningú dissimula res, però servidora acaba emparant-se en la genètica familiar i respon "és la vida, ves".