demà se'ns passarà

Si hi ha algú que està cansat dels diumenges, aquest és el diumenge. Per ell, l'anomalia és la norma; i no hi ha rumbes ni patxarans posteriors que compensin les seves tardes nostàlgia, l'estat d'excepció total que legitima melangies i spleens de tots colors perquè demà, diuen, se'ns passarà. Fart de ser la passivitat escarxofada, fart del lliure comerç i la lliure circulació de pensaments il·lícits, fart de llegir el suplement dominical amb una parsimònia desorbitada, el diumenge voldria despertar-se a les set del matí, fer-se un cafè amb llet ràpid, fullejar el diari encara més ràpid i haver de marxar ipso facto a treballar, que ja faig tard: autobús, tupperware, holaquètals, feina acumulada i totes aquestes delícies asiàtiques. Llavors hi ha una interrupció i salta el dilluns i li diu mira, tu calla que mai treballes, que jo sóc prototip de principis, activacions setmanals i finals traumàtics de ponts a la muntanya. Però el diumenge abaixa el cap: no sap esquivar el complexe mandra. Llavors surt una veu en off pesada i dogmàtica i sense amics i diu que, com sempre, la qüestió és queixar-se.