profanació del misteri

J. m'ha explicat que ha llegit no-sé-on no-se-què de la profanació del misteri (tot i estimar-la molt, J. a vegades és com una esponja passiva: rep molt però no processa). Jo he recordat tot allò de la rapidesa dels avions, que ens porten en 1h45 a Paris-Orly o a Tegel i he pensat que és cert, això que J. ha llegit no-sé-on de la profanació del misteri. Perquè una cosa és anar a Istambul amb Ryanair i l'altra és haver d'anar en tren fins a Perpinyà, creuar les riqueses de la Costa Blava, ser increpat per la màfia a Gènova i a Verona, nedar entre els canals de Venècia mentre un gondoler et persegueix perquè no has pagat, tornar a Bled i als castells abandonats d'Eslovènia, no poder evitar Croàcia i ser atracat per dos ogros croats a Zagreb, fer autostop fins a Sarajevo, odiar haver decidit anar fins a Istambul, trobar-se implicat en un conflicte albanokosovar, ser confós per un manifestant a Grècia i, finalment, després de mesos i mesos de caminar, sense cap duro a la butxaca, amb rastes (involuntàries, matisem) on hi hauria d'haver cabells i parracs on hi hauria d'haver robes, divisar, a la llunyania, la mesquita de Santa Sofia d'Istambul. 

Les dues opcions estàn molt bé, es clar, però la segona té un component d'èpica que la dona més aficionada al low-cost no podria negar, mentre que la primera és fàcil, pràctica, barata i altres adjectius horrorosos d'aquests contemporanis. Jo, que de petita era un individu molt eixerit i amb molt de nas per les coses, vaig intuir-ho ben d'hora, això de l'èpica de l'esforç. És dins d'aquest context ideològic que, el primer cop que vaig anar a París, vaig agafar una cabrejada de campionat (de campionat de boxa, no de ping-pong) amb els meus pares perquè pretenien pujar a la Torre Eiffel en ascensor. A mi, què voleu que us digui, això em semblava una aberració: opinava modestament que el més sensat era pujar per les escales, suar la cansalada, haver de demanar provisions de sucre, patir per la pròpia vida i, com oasi o miracle, arribar a dalt de la torre de ferro. Òbviament, vam pujar en ascensor: a l'única foto que tinc a dalt de la Torre Eiffel surto amb una cara de nena consentida horrorosa.