estructures mentals

Edward Aloysius Murphy s'aixeca, casualment, amb el peu dret. Cap rampa, zero agulletes, energia matutina, sensació d'inèdita felicitat que, sap, acabarà com el rosari de l'aurora no: pitjor. L'ordre és tant sospitós com sempre. Murphy es calça les sabatilles de quadres (no hi ha cuques), va cap a la cuina (sense entrebancar enlloc ni amb res), es prepara un cafè i, mentre prepara una torrada amb mantega (que no només no cau del costat de la mantega sinó que està deliciosament cruixent), s'adona que va bé de temps. No ha de fer res, res és difícil, tot està bo, bé i solucionat. El pobre Edward, això, no sap com encaixar-ho: tot està tant bé que se sent, no ho sé, desconcertadet. S'assenta a la cadira i, per més que intenta tranquil·litzar-se, comença a patir l'inici del que serà l'atac d'ansietat més ansiós de la història dels atacs d'ansietat, invent modern on n'hi hagi. Corre cap a l'hospital i el doctor li diu senyor, alteració i dany de les estructures mentals. La sra. Murphy li diu mare meva, la qüestió és queixar-se, ja em diràs.