consciència fa covards

Sant Joan ha estat inèditament gris, a nivell meteorològic. Aquell temps de calor que convida al tedi i de iaies sàvies emetent un judici clar: plourà. Em fan por els petards, però adoro aquesta olor a pòlvora que fa l'atmosfera mentre nens de procedències diverses ens tiren xinos a les sandàlies i jo ens recordo de petits a les escales de l'església de la placeta, mirant les fonts que els pares ens havien comprant i competint amb els coleguilles aviam qui tenia els focs artificials més cars - tant solidaris, creatius i altruistes que volien fer-nos: un fracàs. Llavors teniem ben pocs anys i érem els mateixos nens que avui ens tiren xinos a les sandàlies i escandalitzen tietes i mares i iaies i dones embarassades que creuen, incrèdules, que els seus fills mai faran el que fan aquests bàrbars. Ahir vaig xutar temorosament una bombeta amb la mà i als sis anys  l'hagués petat tranquil·lament amb el nas, però el sr. Hamlet ja ens avisava d'allò de la consciència i la covardia i tal: Sant Joan són coets, ambulàncies, kalimotxos i dits volant. Som semi-pseudo-adults però jo tornaria sense cap problema a les fogueres de mobles vells, tot i que ara segurament els salvaria per aprofitar-los per moblar la llar. Esperi, no el cremi! Primer pensaria en el menjador i després optaria per l'especulació: pintar-lo de blanc i vendre'l per 100 euros en un mercadet vintage.

els meus desconeguts

Durant un temps vaig intentar recordar les cares dels personatges secundaris que surten a les fotografies que tinc porai i que miro de tant en tant pensant uh, oh, uf, ai. M'obsessionava la idea de trobar-me'ls algun dia i no reconèixer-los, tot i tenir-los permanentment instal·lats a la tauleta de nit, marc quadrat a l'ampit de la finestra, imant de la nevera, etcètera. Por aquel entonces també em creuava amb anònims random i m'obligava a no oblidar-los-hi la cara, per alguna mena de sensació de decència i rebel·lió davant l'anonimat de la gran ciutat, heroïsme barato contra la immensa urbe. De la mateixa manera que cadascú té els seus morts, jo de tant en tant encara em pregunto pels meus desconeguts: el senyor a la dreta de la mare al costat de Central Park, 1997, quan es va fotre aquella hòstia per voler anar en patins, quan ella mai havia tingut ni idea d'anar en patins i ho va provar només perquè nosaltres hi insistíem, un genoll a la virulé durant la resta del viatge; aquella parella d'alemanys que surt al costat del nostre gran grup el dia que a Tübingen van celebrar  la Stocherkahnrennen, maig del 2012; milers i milions d'etcèteres. Un dia se'm va ocòrrer que estaria bé que algun d'ells també em tinguessin a l'ampit de la seva finestra, justícies poètiques d'aquelles que mai sabrem però que celebraríem fent servir Paraules Grosses com Destí i traient-ne conclusions que superarien amb escreix la magnitud de casualitat del fet, per continuar després endavant amb les nostres vides quotidianes i ells amb les seves vides increïbles i exòtiques que nosaltres mai coneixerem i que imaginarem com cocos, lianes, poblats acolorits o filtres d'Instagram que ho fan tot més maco i modern, i ja se sap que com més maques són les fotos d'Instagram més feliç és la gent. 

déu els cria

Un dia l'Albert va defensar-me els clubs dient que són llocs on les extravagàncies de cadascú corren com llebres, lliurement i sense vergonyes: llocs on els friquis dels rellotges manuals parlen de coses friquis relacionades amb rellotges manuals, llocs on un friqui dels segells en treu un de la Moldàvia del XIX i il·lumina la cara a tots els assistents, llocs on els friquis nostàlgics dels Ducados s'ajunten amb els friquis nostàlgics dels Ducados i tots fumen feliços i tranquils. Arribats en aquest aquest punt, tornaria amb una alegria capaç de tapar totes les escletxes d'evident vergonya aliena als salons literaris, París el segle XVIII, dones amb vestits llargs fins als peus (i corsés estrets fins les costelles, evidentment) bevent te o alcohols prohibits i comentant llibres i llinatges de famílies. I portant monocles i menjant pastetes i fent-se besar la mà als assistens. Oh, món elegant! Oh, aparences! I que consti que a mi m'agrada tot això de la dignitat de la dona, i què vulgar i machista i hipòcrita que deuria ser però quina nostàlgia de sobte, avui, que plou i que escric des del sofà, menjant Donuts caducats de fa 24h i vestida amb xàndal, que és còmode i tal però et treu de tota mena d'autoritat. 

cocos

Fa molt de temps pensava que La possibilitat d'una illa seria un gran títol per un llibre. I va i ja l'ha fet l'Houellebecq. La decepció va ser tal que mai l'he llegit, segur que és un nyap i ni tracta del que jo pretenia, que era la quantitat de bambús i plantes exòtiques embotides entre el cúmul urbanita, els prismàtics buits, la vida safari o buscar cocos com un boig entre cruïlles de motocicletes i camions que transporten tetrabricks de llets diverses, estúpids rambos de l'Eixample, ciutadans exploradors, semàfors com lianes, absència de flotadors, multituds d'etcèteres. Tu l'illa, el paracaigudes, la vida terminal d'aeroport.

fontcuberta, f de ficció

Ja fa força dies que Joan Fontcuberta ha guanyat el Premi Hasselblad, una mena de Nobel de la Fotografia que, entre d’altres, ha estat atorgat a fotògrafs de la talla (XXL) de Richard Avedon, Robert Frank o Henri Cartier-Bresson, per citar grans noms d'aquesta matèria. Aquest premi l'ha catapultat a una marea in crescendo d'articles i piropos mil i què coi, aquí no volem ser menys. Què fa que Fontcuberta esdevingui FONTCUBERTA, hores davant l'ordinador buscant informació de tota mena sobre aquest fenomen de la ficció fotogràfica? Analista del paper de la fotografia en la societat actual, el tret més fascinant de la seva obra és la idea de possibilitat: un univers de ficcions feliçment inventades, de móns paral·lels demostrats sobre el paper. La capacitat de crear realitats imaginàries, que normalment podria atribuïr-se al món de la literatura (“Por suerte todo va muy bien en el mejor de los mundos possibles”, escriu Cortázar a Rayuela), queda totalment integrada tant en la dissimulada fotografia artística com en els falsos documentals de Fontcuberta, si és que no són el mateix.

L’objectiu de crear ficcions a través de fotografies té un objectiu clar i català, que és, de fet, una de les tesis principals de Fontcuberta: la negació rotunda de la veritat fotogràfica. Tot i viure en un món inundat de saturacions visuals, Photoshops, retocs i manipulacions de la imatge, sembla que encara arrosseguem una idea que es remunta al segle XIX: fotografia = veracitat. Avui dia, aquesta concepció anacrònica continua imperant tant en el món quotidià com en el context de la creació artística. I poques idees són més falses, perquè la càmera és una perfecta mentidera. 

A El beso de Judas, Fontcuberta ens posa un exemple didàctic: el naixement de la seva filla Judit, que va haver d’estar a la incubadora i de la qual sa mare encara no havia pogut veure la cara, ja que quan va parir estava anestesiada i després se la van endur (en aquella època encara no es podia entrar a les sales de les incubadores). Fontcuberta explica que va donar una càmera a una infermera perquè pogués fer una foto de la seva nena, de manera que sa mare la pogués veure, i així ho van fer. Tot i això, afirma Fontcuberta, la infermera potser va fotografiar equivocadament un bebè que no era la Judit, sinó algú altre; però igualment, els pares la van entendre com si fos ella. És en aquest sentit que Fontcuberta afirma el següent:

Toda fotografia es una ficción que se presenta como verdadera. Contra lo que nos han inculcado, contra lo que solemos pensar, la fotografia miente siempre, miente por instinto, miente porque su naturaleza no le permite hacer otra cosa. Pero lo importante no es esa mentirà inevitable. Lo importante es cómo la usa el fotógrafo, a qué intenciones sirve. Lo importante, en suma, es el control ejercido por el fotógrafo para imponer una dirección ética a su mentira. El buen fotógrafo es el que miente bien la verdad.

Fontcuberta, doncs, fart d’aquest dictamen i decidit a negar-lo, decideix fer una mica de cachondeo sobre el tema de la veritat fotogràfica. I la seva obra és justament això: divertimentos no exempts de sentit sinó amb una càrrega teòrica ben potent. Fontcuberta no està enfadat amb el món, com a mínim a nivell artístic, però té moltes ganes de denunciar les hipocresies del manipulat món de la imatge. La seva és una subversió refinada, subtil i lúdica; i els seus fotomuntatges no només menteixen bé la veritat, sinó que han muntat alguns pollastres força considerables. 

Els hits de Fontcuberta són diversos. Les primeres obres, Herbarium (1984) i Fauna (1987), ja apuntaven maneres. La primera té l'aparença d'un tractat de botànica convencional però és un catàleg de plantes imaginàries: utilitzant objectes no vegetals, Fontcuberta crea “pseudoplantes” que, emmarcades en un context aparentment real i objectiu, podrien passar perfectament com a éssers vius. Així, la manipulació no només és fotogràfica sinó també contextual, ja que l'aspecte d’obra científica colaria perfectament fora de l’àmbit artístic.  

Digne de tenir un racó al Libro de los seres imaginarios de Borges, la sèrie Fauna, ideada en col·laboració amb Pere Formiguera, presentava un catàleg de bèsties imaginàries. El background històric ja està més elaborat: Formiguera i Fontcuberta partien de la idea de la troballa dels arxius del Dr. Ameisenhaufen (“formiguera” en alemany), desaparegut misteriosament l’any 1955. Als arxius d’aquest zoòleg alemany hi havia un immens catàleg d’animals misteriosos que fins llavors no havien estat descoberts.: una farsa d’història natural com una casa, vaja. Això sí, molt ben elaborada: Formiguera i Fontcuberta van fer vídeos amb comentaris d’individus diversos, van fer fotomuntatges amb animals inhòspits, “notes de camp”, comentaris tant en alemany com en anglès, etcètera. El muntatge va rodar per mig món (a Barcelona, va presentar-se al Museu de Zoologia) i va enfadar alguns pobres innocents que s’ho havien cregut tot. 

La seva obra més coneguda, però, és Sputnik (1997). Aquí, la història que servia de context ja estava perillosament elaborada: es remuntava a l’any 1968 i a la suposada desaparició del cosmonauta rus Ivan Istochnikov i el seu gos Kloka, que vagaven per l’espai a bord de la nau Soyuz 2. Aterrits per la humiliació que podia suposar la pèrdua d’un cosmonauta en plena Guerra Freda, els soviètics van confinar la família d’Istochnikov als gulags de Sibèria i van fer xantatge als altres pilots perquè tant la història com la mateixa existència del cosmonauta fossin esborrades de la capa de la Terra. Segons la història ofical, de fet, la Soyuz 2 existia, però era una nau sense tripulants: la versió de Fontcuberta era que la Soyuz 2 anava sense tripulants perquè Istochnikov havia estat eliminat ihavia trobat transcripcions de veus, anotacions, vídeos i fotografies que confirmaven l’existència del cosmonauta rus. Evidentment, tot era pura ficció, però Fontcuberta va manipular les imatges de manera que ell feia de Istochnikov i es colava enmig de la història russa. Com a fet anecdòtic, cal remarcar que el fotògraf va rebre una trucada de l’ambaixada russa afirmant  que havien rebut queixes a causa del confinament dels familiars d'Istochnikov als gulags. També un cantant japonès va fer una cançó sobre la tragèdia. 

Altres experimentacions de Joan Fontcuberta amb la concepció tradicional de la fotografia i el rol d’aquesta en la societat contemporània són els Googlegrames (2005), fotomuntatges formats centenars de petites fotos que formen una fotografia més gran, els anomenats “fotomosaics” que ara tothom pot fer-se al Fotoprix a preu de rebaixes. Tot i això, l’interès dels de Joan Fontcuberta és l’estreta i significativa relació que hi ha entre les imatges petites i la imatge gran. En el cas de Niepce (2005), ens trobem amb un fotomosaic de la primera fotografia de la història, realitzada per Nicéphore Niepce el 1826. Les fotografies petites són 10.000 imatges localitzades per Internet buscant les paraules “foto” i “photo”. També hi ha Món (2005), en què el fotomosaic representa la Terra i les fotos que van buscar-se eren “cel”, “infern” i “purgatori” en castellà, anglès i francès.

Niepce (2005)

Finalment, i entre moltes altres obres, Fontcuberta també ha fet molts projectes relacionats amb regions o àrees concretes. Un d’aquests va ser Karelia: Miracles & Co (2002), al monestir ortodox de Valhamönde, a la regió de Carèlia, entre Finlàndia i Rússia. Al monestir, aïlladíssim del món, transconfessional i ecumenista, hi assisteixen molts monjos de totes les religions per aprendre a fer miracles. Segons sembla, la idea del projecte va sorgir a causa de la publicació al diari Helsingin Sanomat, el més comprat de Finlàndia, d’un curs de miracles a càrrec d’aquest monestir. Fontcuberta, ni corto ni perezoso, va decidir transformar-se en aprenent de papa ortodox per tal de fer el curs de miracles amb la resta d’assistents i trobar proves que dsenmascaressin tal tonteria: un mix de fotoperiodisme d'investigació i creativitat artística. Una crítica al fanatisme feta amb gràcia i elegància.

Miracle de la ubiqüitat

Un altre exemple de projectes fets per llocs en concret és Sirens (2000), que va consistir en la creació de fòssils ficticis de sirenes a la Réserve Géologique de Haute-Provence a Digne-les-Bains, al sud de França. Fontcuberta va crear una història i va fer un documental sobre com el Pare Jean Fontana havia descobert fòssils d'Hydropithecus, l'animal evidentment fictici que vau veure aquí sota. Poca broma: si no has dormit gaire, ets ingenu o tens les defenses baixes, el documental pot colar tranquil·lament. Com a anècdota, cal remarcar que els fòssils s'han convertit en una atracció permanent del parc.

I aquesta només és una petita mostra de l'obra de Fontcuberta, la F del qual no és sinó de Ficció, el pilar capital d'aquest as de la  image. Mentider expert, els seus són enganys pietosos, una mena de glòbuls blancs que ens volen salvar alegrement de falsedats més grans i més reals. Fontcuberta és ell, la seva diversió crítica i tots els seus heterònims: un Fontcuberta botànic, un Fontcuberta monjo nòrdic, un Fontcuberta cosmonauta rus àlies Ivan Istochnikov, un Fontcuberta naturalista alemany, un Fontcuberta aprenent de papa i mil cinc-cents etcèteres. Un brindis per la sirena imaginària i per molts Fontcubertes més.

catifa vermella

Al meu barri dominen les botigues de barri. Hi ha internacionalitat: forns menats per pakis i fruiteries menades per xinos, però hi ha molta botiga de barri, d’aquella que mires el rètol i saps que és una botiga de barri, aquella mescla de cutrerío i autenticitat total. Els propietaris de les botigues de barri del meu barri tenen una particularitat feliç, higiènica i motivada que jo observo cada matí, quan em concedeixo deu minuts d’inexistència mentre disfruto d'un cafè al balcó. L’altre dia, el senyor de la sabateria i la senyora de la botiga dels llençols van trobar-se a primera hora fora de les seves botigues, els dos escombra en mà. Entenc el concepte escombra en tant que netedat de l'entrada de la botiga, que sempre va bé per fer acostar la clientela ara que les estem passant més putes. Però el sabater i la senyora dels llençols van escombrar quasi mig carrer, anar xerrant, anar comentant, anar xusmejant sobre la vida pública i privada de tot Ciutat Vella. Ara per aquí, ara per allà i la seva vorera semblava un anunci d'aquells que hi passés cotó i queda tot d'un blanc immaculat. Quan vaig tornar a entrar a casa, la pols em va fer tossir i la muntanya de tetrabricks em mirava més que mai, desafiant.

l'habemus

Tot aquest ritual primitiu del conclave em té absolutament fascinada: 115 senyors de mitjana d'edat d'uns 75 anys, de cabells blancs i vermelles togues llargues seient durant dies i dies dins la Capella Sixtina i expulsant fum d'un color o un altre en tant que veredicte informatiu. I els de fora, a esperar com uns estúpids per poder informar a Twitter que fumata tal o fumata qual. Segur que durant la història dels conclaves hi ha hagut xanxullos mil, no? Un cop allunyats de l'entusiasme del Gran Públic, vés a saber quin guateque hi tenen allà muntat, els cardenals: doritos, olives verdes, guacamole, waka-wakes. Però seriosament: al món de la comunicació instantània i les comparticions constants, el ritual de la fumata blanca sobresurt com un rovelló XXL enmig d'un camp de males herbes. Passaran 1000 anys més, viurem en ciutats galàctiques, agafarem les avionetes per portar els nens a l'escola i tindrem autopistes espacials, estiuejarem a Urà i haurem conegut i negociat amb els extraterrestres, tindrem fills híbrids que potser tindran tres cames o quatre ulls i els cardenals seguiran allà, esperant la fumata blanca. Individus amb vestits platejats antibales antifred i antivirusestranys escriuran titulars tipus "Urbis et orbis des de l'espai sideral". 

ni mu

Oh l'hivern, oh l'olor a mandarines, oh la sopa de galets. Oh el ganxet que aprendrem i les bufandes que teixirem per sobreviure als sota zeros -però ai i ui, que les acabarem el juny. Oh el concepte formatge, oh el formatge a tot arreu, el formatge a la sopa i a les truites, desfet i fos i convertit en una massa sòlida i llefiscosa, oh. Oh el fred quan se't posa als peus i ja no hi ha forma humana de ser ningú i un oh majúscul per la dutxa calenta posterior, quan torna la vida i t'espera un cafè o un cacaolat o no sé, un bol de brou. Oh els tòpics i el Glückwein alemany. Oh els esborranys que s'acumulen, oh les llibretes repetides, oh els post-its promeses de futurs prometedors, oh les llistes eternes. Oh el sofà, la manta, els llits gegants on nedar-hi durant anys, els ulls petits, la calor i la llum baix consum càlida que enfoca només les dues planes del llibre i ara uns xurros, que fan poc català però oh. I oh jo i la ratafia al llit i la infantesa de Barnes i aquelles entrevistes interminables i tu que arribaràs, o no, i jo i la bossa d'aigua calenta i la llum al punt just i quina protecció si sona Nina Simone i el perill és tan lluny que ni mu i oh, què n'estem de contents i què poc que val, tot això. 

els reis no són els pares

L'altre dia pensava que, ara que hem perdut el món analògic, aquell on els gentilhomes fumaven puros i escrivien cartes i les dones treien el balancí fora de casa i esperaven l'arribada de marujeos tot fent un bon tapet de punt de creu i ganxet, tot en blanc i negre, ara que hem perdut aquest món, dic, els nens ja quasi naixeran creient que els reis són els pares. A la mínima que tinguin uns coneixements bàsics de lletra, buscaran al google "els reis són els pares" o "identitat reis mags" o "reis mags fake" o "el final de la innocència" i pam, deseners de milers de pàgines web afirmant que els reis no són aquells tres simpàtics gorditos sinó ni més ni menys que ton pare i ta mare. Oh infantesa aixafada, oh innocència robada, oh acceptació de la realitat. Jo he decidit intentar servir d'humil contrapès i, personalment, apostaria fermament a favor que arribessin aquí, en aquesta pàgina. Nens i nenes del futur, petits vailets d'iPads sota la mà, criatures de l'era dels diaris digitals, no us creieu el que llegiu en pàgines desconegudes. La veritat és aquesta: ELS REIS NO SÓN ELS PARES. Els reis són tres simpàtics homes amb barbes llargues, panxacontents i amb molts calés. Tants, que un cop l'any els surt la vena filantròpica i es dediquen a repartir alegria per tot el territori mundial. Bona gent, sí. No fan dieta, no. Lo dels rens és una broma, val, però és que ara tothom viatja amb Ryanair. I us ho dic tot en serio, així que apagueu aquest cachibache i feu el favor d'anar-los-hi a servir una copa de cava, que quan arribin (a les tantes de la nit) ho agraïran profundament. 

regla de tres

Aviam, li diu ell, la condició humana és una excusa de merda, però funciona. Fixa't: si jo sóc humà i els humans s'equivoquen, la regla de tres diu que m'equivocaré. I la regla de tres és la base del 75% de les de-ci-sions d'a-quest pa-ís. De fet, d'equivocacions al món n'hi ha un percentatge concret, sinó a Déu ja que el petin, i si a més resulta que jo sóc l'individu al qui li toca compensar l'absència d'errors d'alguna altra persona amb molta sort, llavors l'estadística ja es posa xunga i tinc números per ser la persona que s'equivoqui més de la història de les persones i les equivocacions. Això seria una merda, eh?, vull dir que seria una putada ben grossa, però ben mirat també una qüestió de pura estadística, tu, de matemàtica d'aquesta exacta, de compensar el que a una altra persona no li ha tocat. També pot ser que jo no m'equivoqui gens, però sospito que la estadística anirà per una altra banda. En tot cas, qualsevol problema és cosa dels números i la tómbola i en cap cas atribuïble com a culpa a la meva persona. Llavors el noi intenta somriure al màxim i el seu somriure és tot propòsit i voluntat. Calla i espera. Els llavis li tiben i els té tallats.

barri

El pakistanès al que li compro el pa sempre em diu "guapa". Em diu hola guapa, què tal guapa, adéu guapa. Quan estic de mala llet baixo, li compro una baguette i m'alegro la tarda. La senyora que ven les fruites i les verdures és xinesa i llueix orgullosa, darrere el taulell, una foto en què posa amb el Woody Allen. Se'l deuria creuar pel carrer abans d'obrir la botiga i deuria pensar calla, en Woody!, però en xinès. No sé de quan era la foto, el Woody potser investigava possibles escenes per Vicky Cristina, acabava de fer alguna xapussa amb el clarinet o havia vingut de Nova York a esvargir-se una mica, que aquesta gent té molts diners i es permet aquestes coses. M'imagino la xinesa feliç com un paó florit i explicant l'anecdòta a l'hora de sopar, entre fideus i brots de soja. L'endemà, la senyora de la copisteria li deuria preguntar què i on i quan i com. 

phoskitos

Tant joves que som i ja hem no-fet tantes coses, li diu el Pau al Miquel. Seuen en un parc menjant phoskitos. Els peus no els arriben al terra i els gronxen. El Pau s'imagina que els dotze anys, els vint-i-dos, els trenta-dos, els quaranta-dos i els vuitanta-dos seran encara pitjors. N'agafa consciència: Miquel, tio, a partir d'ara només ens queda la davallada. Per més que ens marquin els centímetres a les portes i acabem fent 1,87, a partir d'ara tot plegat serà un drama de magnituds remarcables. La vida serà un cúmul d'acumulacions èpiques i impossibles d'abarcar, cada segon serà un segon perdut en què hauriem pogut fer coses encara més interessants, les migdiades seran temps daurat tirat a la brossa, passaran els anys i augmentaran les llistes d'experiències-colossals-no-viscudes. El Miquel se'l mira, incrèdul. Li ha sortit el primer gra pre-púber a la punta del nas, i això el cabreja. Em pots passar els palitos, repel·lent?