Aviam, li diu ell, la condició humana és una excusa de merda, però funciona. Fixa't: si jo sóc humà i els humans s'equivoquen, la regla de tres diu que m'equivocaré. I la regla de tres és la base del 75% de les de-ci-sions d'a-quest pa-ís. De fet, d'equivocacions al món n'hi ha un percentatge concret, sinó a Déu ja que el petin, i si a més resulta que jo sóc l'individu al qui li toca compensar l'absència d'errors d'alguna altra persona amb molta sort, llavors l'estadística ja es posa xunga i tinc números per ser la persona que s'equivoqui més de la història de les persones i les equivocacions. Això seria una merda, eh?, vull dir que seria una putada ben grossa, però ben mirat també una qüestió de pura estadística, tu, de matemàtica d'aquesta exacta, de compensar el que a una altra persona no li ha tocat. També pot ser que jo no m'equivoqui gens, però sospito que la estadística anirà per una altra banda. En tot cas, qualsevol problema és cosa dels números i la tómbola i en cap cas atribuïble com a culpa a la meva persona. Llavors el noi intenta somriure al màxim i el seu somriure és tot propòsit i voluntat. Calla i espera. Els llavis li tiben i els té tallats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada