desordres

Sap que tots
som illes inventades.

Està al corrent,
doncs, que
sovint
la fusió
implica cataclismes,
que és com perdre's

però més petit.

dones

No es tracta d'un acudit de Lepe ni d'una invenció il·luminada sinó d'un fet total i objectivament real, d'un esdeveniment insòlit governat per les lleis de la raó més concisa. En F. (sempre havia buscat alguna oportunitat per posar això de la inicial i el punt: Felip? Federico? Farruquito?) era mexicà i va venir d'Erasmus a Barcelona. Tot i que després va acabar fent pilars de set, el dia que va arribar no tenia ni papa de català i va haver d'espavilar-se amb les seves capacitats associatives. Quan va arribar, F. s'estava cagant. S'estava cagant descomunalment i era al mig de Barcelona i va decidir anar a un bar a gestionar tal empresa. Total, arriba al bar, el servisio?, i es planta davant de dues portes: Homes i dones. Ni un dibuixet amb unes faldilletes, ni una perruca ni res. Clar, F. es va dir a sí mateix va, fes el favor d'utilitzar aquesta lògica que t'han ensenyat a l'institut mexicà perquè tens molta pressa i tampoc serà tant complicat. Va mirar-se el cartell, fent un esforç per trobar algun tipus de lògica pràctica entre les lletres. Homes. Dones. Homes... i de sobte ho va veure clar: claro! Don Pedro, Don Pablo, Don Petito, Don Menganito... Dones!! I va cagar feliç i orgullós, lògica pura, evidència total, visc-a Barcelona, xim pom.

cartier

Potser degut al seu ofici de rellotger, el Roger havia adquirit una obsessió desbordada pel contratemps. Primer va ser un ritme amb el peu dret, sota mantell i taula parada, mentre dinaven: el seu taló marcava el contratemps del rellotge de la paret amb un temps i compàs matemàtic. Al cap de poc, però, la cosa va derivar en autobusos perduts i obstacles i accions incongruents. Li demanaven flors i portava caixes de mandarines. Li deien "doncs te les menges" i feia jocs malabars. Quan s'allargava a xerrar, parlava a ritme de síncopes. La pulsació del Roger, òbviament, havia esdevingut un misteri per totes les infermeres: l'ambulatori n'anava ple, havien aparegut llegendes urbanes. Els amics, per quedar a una hora, li deien una xifra a l'atzar: total, ja arribarà. I és que el seu ideal temporal es situava en el just abans i el just després, cosa que dificultava de manera seriosa la relació amb els curiosos que se li acostaven. En una ocasió, va obrir la rellotgeria a la una de la nit, amb les torrades amb mantega i melmelada a la panxa i el suc de taronja en mà. Davant la seva futura esposa, enamorat total i amb l'hipoteca i el crio i la disputa pel canari al cap, havia respós: què-dius-què-va. Ni aquell cop, havia estat el pitjor. Després de cada fracàs, el Roger es tancava amb clau i pany a la rellotgeria i, amb les mans i el peu i el cap, s'obligava a seguir sí o sí el tic-tac tic-tac tic-tac tic-tac tic-tac.

l'arc

La sala és plena a vessar. Hi ha homes, dones, infants, ancians, arrugues, orelles, ungles, pestanyes: la conjunció de l'àmplia gamma de la naturalesa humana. La cridòria general és de pel·lícula i la gent mou els braços amb la gestualitat exagerada del qui, en realitat, ignora completament el que diu. La majoria de crits agraeixen ser encoberts pels parents d'altra sang, com aquells ulls fixos i oberts i segurs que, quan la resta calla, resulten ser pur playback. El caos, doncs, podriem dir que és la força predominant. Diverses persones dibuixen esquemes en llibretes cares i negres i miren amunt i mosseguen la punta d'un boli no-bic. En algun racó, hi ha algun home sol que mira la resta fent amb el cap que no, que no, que no. De sobte, un home té l'ocurrència d'aixecar-se i dir: mira, fem-ho més rapid, que aixequi el dit qui tingui un sentit. I ningú ens havia avisat, però cau un teló.

diluvi universal

Lídia,
m'he trobat al senyor Borràs i m'ha dit que a casa seva ja han comprat tubos i patos. Es veu que hi ha una marca rara que fa descompte a famílies nombroses i persones amb peus desfavorits. Has d'anar allà, demostrar perquè mai et posaries xancletes de dit i, si hi estan d'acord, et compadeixen amb una rebaixa del 50%. Però també m'ha explicat que la majoria de gent d'extremitats antiestètiques es nega a exhibir-se per simples disminucions monetàries, així que la marca rara queda molt original i solidària però continua enduent-se tot el pot. Mentre m'ho comentava, he pensat que podriem fer alguna cosa semblant amb els tubos: un descompte per mandíbules grosses, genives deformes o dents descarrilades.
També m'ha dit que la família Ferrer ja s'ha comprat els vestits de neoprè i que d'aquí poc ja en vendran al Mango, al Zara, al H&M i al Corte Inglés. El Borràs parlava molt i jo que sí que sí que clar que clar, una mica emprenyat perquè no portava ni manguitos i sóc dels que, si no es mouen, no saben flotar. El tio viatjava sobre un matalàs inflable i semblava el rei del mambo, però al arribar a la parada els revisors del tram li han dit que "les bicis sí que poden però això nanai", així que s'ha quedat fora. Jo hi he pogut entrar i, des de dins, xop com una mala cosa, li he fet la botifarra i he vist que, sota les ungles, em començava a créixer corall.
Intentaré caçar algun lluç per sopar. Vigila que els nens no s'acostin gaire al plàncton.

mitjons

Érem a la biblioteca i la simple dinàmica corporal, la inspiració-expiració necessària per aquesta tasca de viure, el moviment dels dits a l'escriure, l'acció d'obrir i tancar el boli-bic ja ens convertia en centre d'atenció total. El zumzeig d'una mosca era paletes i obres i màquines excavadores i tot nassos contra lletres contra bolis contra apunts contra hores de temps i culs-cadira. Silenci John Cage. De sobte, un soroll gutural va emergir entre tota la resta. Era el so d'un home. Vam treure el nas dels apunts i vam inspeccionar la zona en busca del culpable, que finalment vam localitzar darrere una columna, quatre taules a l'esquerra. Era un home i roncava, i els seus roncs indundaven llibres i teories literàries i impregnaven l'humanisme d'humanitat, les doctrines elevades d'allò quotidià i temporal, d'allò propi del qui menja fora d'hores, dissimula quan ensopega i fa filigranes per treure's els mitjons quan toca sexe. Això era el que pensàvem tots mirant l'home que roncava. Capida la seva comesa, vam lligar les mànigues dels nostres jerseis amples i vam tapar-lo a mode manta i vam anar tots cap al bar. Marxa militar silenciosa: el més important era no fer-lo despertar. Mentre ens desallotjàvem, vaig fixar-me que, de la boca, li queia un filet de bava. Vam sortir i va quedar-se sol, dormint, ritualitzant amb els antics; curant, a poc a poc, el mal d'altura dels llibres.

el moment que no surt mai a les cançons

Anys més tard, la princesa el va deixar per un progre ecologista. A partir de llavors, el cavaller, durant la seva diada, es confon per Passeig de Gràcia i compra roses tenyides de rosa. Els avis l'empenyen i les nenes el trepitgen. No li ofereixen roses ni els nens dels esplais. Cada any, la mateixa noia li ven el llibre que regalen dues cantonades més avall.

penitència

Val més dir-ho ara:
senyores i senyors,
sóc pura estafa.

No domino la teoria literària,
m'espanta la filosofia
i les avantguardes
em fan gràcia.

La meva cultura, prospecte
de prospectes, em val per
fregar els papers de plata,
l'Ikea de l'Idea.

Si volen, doncs, llencint-me
a les feres. Sacrifiquint-me
en nom de la dignitat
de l'erudit.

Sàpiguen, però, que tot això
no m'exclou de cert grau
de simpatia

i d'un amor total i sincer
per l'ofici de la paraula
escrita.

típic contratòpic

El tema rau en ser l'italià callat, el capellà honest, l'alemany que practica un turisme de culte, l'humanista que tolera la ciència, el català que concedeix prèstams, ser el que no beu birra o no beu vi, la tieta amb mobiliari futurista, el polític fiable, l'examinador afable, el francès amigable, la granadina tímida, la sevillana que no balla, l'empresari solidari, l'argentí sense làbia, l'uruguaià lleig, el rumbero sense guitarra, la caribenya pàl·lida, el cubà currante, la berlinesa antiquada. El tema rau en ser l'anti-bolonya cultivat, l'okupa compromès, el periodista verídic, l'escriptor humil, el metge amb bona lletra, el poli tovet, el funcionari treballador, el que guanya al casino, l'informàtic normal, el taxista callat, la iaia que no sap cuinar, el noi que no mira el futbol, el basc amb poc caràcter, el balear ràpid, l'obrer educat, el sindicalista diplomàtic, el pueblerino cosmopolita, el madridista pro-messi, el napolità o l'àrbitre legal. Ser la rossa intel·ligent, el revisor comprensiu, l'artista que no es fot merda, la peixatera afònica, l'islandès que no fa música i el xino que viu xino-xano. Ser, en definitiva, el pesat original, el típic contratòpic, el que no és la resta. De tots els que són, doncs l'altre.

motlle

Es busca musa
interessats/ades truquin
al 650403020

un amic imaginari

Em fa gràcia quan penso en quan estudiava coses lletges, ja cap al final del tema. M'enduia Shakespeare a classe i em sentia una heroïna. El panorama no podia ser més èpic: noies-tacons, pitillos mil, opus-andantes i tòpics fàcils a vessar (tant fàcils com aquest, de fet) i jo al mig llegint Somni d'una nit d'estiu. La Supervivent. La Incorrupta. La (finalment) Insubornable. Em motivava tant la idea de ser l'Alliberada que passaven les dues hores i no havia llegit res però, amb el cap ben alt, me'n tornava cap a casa amb la sensació de ser una absoluta crack; (en) fi.

Cronopio Mayor

Cronopio, cronopio, Cortázar es negava a deixar-nos definir què és un cronopio. La llegenda (de les "Historias de cronopios y de famas", publicada el 1962 a Buenos Aires) diu que l'any 1952, Cortázar, que havia aconseguit una beca per estudiar a París, va anar al Théatre des Champs-Elysées a escoltar una peça dirigida per Stravinsky. En Julio estava molt content perquè era molt fan de Stravinsky i també de Jean Cocteau, que també era allà i que recitava. Durant l'entreacte, tothom va anar a prendre cafè, però en Julio no en volia i, de sobte, va trobar-se quasi sol al teatre. Solitud + música + sensació-de-super-ego + autonsciència = intervenció mística: narra Cortázar (a les entrevistes parsimònia total del programa "A Fondo" de TVE, no sé si el 1977) que, de sobte, va veure que a l'aire hi havia com una mena de personatges indefinibles, una espècie de globus de color verd, unes bestioles molt còmiques i simpàtiques que es deien "cronopios". A mesura d'anar escrivint-les, aquestes bestioles van anar agafant forma i posteriors significats patilla per part de la crítica (en Julio no es cansa de dir que "cronopio" no ve ni de Cronos ni de res, que els "cronopios" es diuen "cronopios" perquè es diuen "cronopios", perquè van presentar-se així i no hi ha més).

Els "cronopios" comparteixen històries amb els "famas" i les "esperanzas"; els tres són personatges-tipus, estereotips, models de prendre's la vida que reaccionen de formes diferents davant les inclemències del temps. Els cronopios tenen "la conducta del poeta, del asocial" i vindrien a ser els "pobrets" que cauen bé a tothom menys als "famas", la gent que defensa l'ordre, els de dalt, els que porten els bancs i les grans empreses i es prenen la vida molt en serio (vinga definició fàcil). Les "esperanzas", per la seva banda, vindrien a ser les sosilles: criatures "de personalitat tova" sotmeses als "cronopios" i els "famas" depenent de l'ocasió que es doni.

Així, a tall d'exemple, els famas conserven els records ben fixadets i etiquetats per trobar-los sempre i tenir-los controlats, mentre que els records dels cronopios volten per les cases i els cronopios han de dir-los-hi "cuidado con los escalones" i converteixen les cases en galliners i bullicis i sorolls i els veïns es queixen i els famas sospiren i els cronopios no s'adonen de res de res de res.

El cronopio, doncs, és el qui ens cau inevitablement bé, el que arriba tard però no esbroncarem, l'entranyable empanat, l'entranyable patosito, el "mono", el que xoca amb els fanals, el que se li caga el colom, el "pobret"; el cronopio és el petit ingenu que és Felicitat mirant-se un balcó ple de geranis i que cau en Desgràcia i es posa tristíssim quan troba una capsa de llumins on havia d'haver-hi unes claus i creu que el món està del revés i que res serà el que era. El cronopio, però, també és el cabroncete: diu Cortázar que "están allí y hay que tener cuidado con ellos porque, en el mismo minuto en que uno se va a sentar, ellos ya te han quitado la silla" i, en realitat, a l'última rajola de benvinguda que té escrita al porxo hi diu "Este cartel anula todos los anteriores. Rajá, perro" ("los anteriores" són mimos de l'estil casa chica però corazón grande que el presumpte convidat segur que ha llegit amb molta alegria). Tot i això, la flor pensa que el cronopio és com una flor, i el cronopio és pur amor i dibuixa golondrines de guix al voltant de les tortugues perquè aquestes es creguin que la seva rapidesa és millor.

Al món hi ha cronopios i hi ha famas, hi ha cronopios cronopios i famas famas, hi ha famas que van de cronopios i cronopios que s'estressen, i el món està ple d'esperanzas-balança més perdudes que la una que van d'aquí a allà traient conclusions sense ets ni uts ni muàs ni mús. Tots voldriem ser cronopios i amagar el fama que portem dins perquè és agobiant i poc simpàtic i trist i lleig i avorrit; però no això no surt com si res. Tots voldriem ser cronopios per llevar-nos al matí independentment del peu i que fés Sol i no calgués res més. Tots voldriem ser cronopios perquè els cronopios són els genis i els especials i els millors i els mimats. I, de fet, bàsicament, tots voldriem ser cronopios perquè Cortázar definia la gent que admirava com a "Grandísimo Cronopio" o "Cronopio Mayor" i tots voldriem que Cortázar ens admirés.