mitjons

Érem a la biblioteca i la simple dinàmica corporal, la inspiració-expiració necessària per aquesta tasca de viure, el moviment dels dits a l'escriure, l'acció d'obrir i tancar el boli-bic ja ens convertia en centre d'atenció total. El zumzeig d'una mosca era paletes i obres i màquines excavadores i tot nassos contra lletres contra bolis contra apunts contra hores de temps i culs-cadira. Silenci John Cage. De sobte, un soroll gutural va emergir entre tota la resta. Era el so d'un home. Vam treure el nas dels apunts i vam inspeccionar la zona en busca del culpable, que finalment vam localitzar darrere una columna, quatre taules a l'esquerra. Era un home i roncava, i els seus roncs indundaven llibres i teories literàries i impregnaven l'humanisme d'humanitat, les doctrines elevades d'allò quotidià i temporal, d'allò propi del qui menja fora d'hores, dissimula quan ensopega i fa filigranes per treure's els mitjons quan toca sexe. Això era el que pensàvem tots mirant l'home que roncava. Capida la seva comesa, vam lligar les mànigues dels nostres jerseis amples i vam tapar-lo a mode manta i vam anar tots cap al bar. Marxa militar silenciosa: el més important era no fer-lo despertar. Mentre ens desallotjàvem, vaig fixar-me que, de la boca, li queia un filet de bava. Vam sortir i va quedar-se sol, dormint, ritualitzant amb els antics; curant, a poc a poc, el mal d'altura dels llibres.