cartier

Potser degut al seu ofici de rellotger, el Roger havia adquirit una obsessió desbordada pel contratemps. Primer va ser un ritme amb el peu dret, sota mantell i taula parada, mentre dinaven: el seu taló marcava el contratemps del rellotge de la paret amb un temps i compàs matemàtic. Al cap de poc, però, la cosa va derivar en autobusos perduts i obstacles i accions incongruents. Li demanaven flors i portava caixes de mandarines. Li deien "doncs te les menges" i feia jocs malabars. Quan s'allargava a xerrar, parlava a ritme de síncopes. La pulsació del Roger, òbviament, havia esdevingut un misteri per totes les infermeres: l'ambulatori n'anava ple, havien aparegut llegendes urbanes. Els amics, per quedar a una hora, li deien una xifra a l'atzar: total, ja arribarà. I és que el seu ideal temporal es situava en el just abans i el just després, cosa que dificultava de manera seriosa la relació amb els curiosos que se li acostaven. En una ocasió, va obrir la rellotgeria a la una de la nit, amb les torrades amb mantega i melmelada a la panxa i el suc de taronja en mà. Davant la seva futura esposa, enamorat total i amb l'hipoteca i el crio i la disputa pel canari al cap, havia respós: què-dius-què-va. Ni aquell cop, havia estat el pitjor. Després de cada fracàs, el Roger es tancava amb clau i pany a la rellotgeria i, amb les mans i el peu i el cap, s'obligava a seguir sí o sí el tic-tac tic-tac tic-tac tic-tac tic-tac.