ni mu

Oh l'hivern, oh l'olor a mandarines, oh la sopa de galets. Oh el ganxet que aprendrem i les bufandes que teixirem per sobreviure als sota zeros -però ai i ui, que les acabarem el juny. Oh el concepte formatge, oh el formatge a tot arreu, el formatge a la sopa i a les truites, desfet i fos i convertit en una massa sòlida i llefiscosa, oh. Oh el fred quan se't posa als peus i ja no hi ha forma humana de ser ningú i un oh majúscul per la dutxa calenta posterior, quan torna la vida i t'espera un cafè o un cacaolat o no sé, un bol de brou. Oh els tòpics i el Glückwein alemany. Oh els esborranys que s'acumulen, oh les llibretes repetides, oh els post-its promeses de futurs prometedors, oh les llistes eternes. Oh el sofà, la manta, els llits gegants on nedar-hi durant anys, els ulls petits, la calor i la llum baix consum càlida que enfoca només les dues planes del llibre i ara uns xurros, que fan poc català però oh. I oh jo i la ratafia al llit i la infantesa de Barnes i aquelles entrevistes interminables i tu que arribaràs, o no, i jo i la bossa d'aigua calenta i la llum al punt just i quina protecció si sona Nina Simone i el perill és tan lluny que ni mu i oh, què n'estem de contents i què poc que val, tot això. 

els reis no són els pares

L'altre dia pensava que, ara que hem perdut el món analògic, aquell on els gentilhomes fumaven puros i escrivien cartes i les dones treien el balancí fora de casa i esperaven l'arribada de marujeos tot fent un bon tapet de punt de creu i ganxet, tot en blanc i negre, ara que hem perdut aquest món, dic, els nens ja quasi naixeran creient que els reis són els pares. A la mínima que tinguin uns coneixements bàsics de lletra, buscaran al google "els reis són els pares" o "identitat reis mags" o "reis mags fake" o "el final de la innocència" i pam, deseners de milers de pàgines web afirmant que els reis no són aquells tres simpàtics gorditos sinó ni més ni menys que ton pare i ta mare. Oh infantesa aixafada, oh innocència robada, oh acceptació de la realitat. Jo he decidit intentar servir d'humil contrapès i, personalment, apostaria fermament a favor que arribessin aquí, en aquesta pàgina. Nens i nenes del futur, petits vailets d'iPads sota la mà, criatures de l'era dels diaris digitals, no us creieu el que llegiu en pàgines desconegudes. La veritat és aquesta: ELS REIS NO SÓN ELS PARES. Els reis són tres simpàtics homes amb barbes llargues, panxacontents i amb molts calés. Tants, que un cop l'any els surt la vena filantròpica i es dediquen a repartir alegria per tot el territori mundial. Bona gent, sí. No fan dieta, no. Lo dels rens és una broma, val, però és que ara tothom viatja amb Ryanair. I us ho dic tot en serio, així que apagueu aquest cachibache i feu el favor d'anar-los-hi a servir una copa de cava, que quan arribin (a les tantes de la nit) ho agraïran profundament. 

regla de tres

Aviam, li diu ell, la condició humana és una excusa de merda, però funciona. Fixa't: si jo sóc humà i els humans s'equivoquen, la regla de tres diu que m'equivocaré. I la regla de tres és la base del 75% de les de-ci-sions d'a-quest pa-ís. De fet, d'equivocacions al món n'hi ha un percentatge concret, sinó a Déu ja que el petin, i si a més resulta que jo sóc l'individu al qui li toca compensar l'absència d'errors d'alguna altra persona amb molta sort, llavors l'estadística ja es posa xunga i tinc números per ser la persona que s'equivoqui més de la història de les persones i les equivocacions. Això seria una merda, eh?, vull dir que seria una putada ben grossa, però ben mirat també una qüestió de pura estadística, tu, de matemàtica d'aquesta exacta, de compensar el que a una altra persona no li ha tocat. També pot ser que jo no m'equivoqui gens, però sospito que la estadística anirà per una altra banda. En tot cas, qualsevol problema és cosa dels números i la tómbola i en cap cas atribuïble com a culpa a la meva persona. Llavors el noi intenta somriure al màxim i el seu somriure és tot propòsit i voluntat. Calla i espera. Els llavis li tiben i els té tallats.

barri

El pakistanès al que li compro el pa sempre em diu "guapa". Em diu hola guapa, què tal guapa, adéu guapa. Quan estic de mala llet baixo, li compro una baguette i m'alegro la tarda. La senyora que ven les fruites i les verdures és xinesa i llueix orgullosa, darrere el taulell, una foto en què posa amb el Woody Allen. Se'l deuria creuar pel carrer abans d'obrir la botiga i deuria pensar calla, en Woody!, però en xinès. No sé de quan era la foto, el Woody potser investigava possibles escenes per Vicky Cristina, acabava de fer alguna xapussa amb el clarinet o havia vingut de Nova York a esvargir-se una mica, que aquesta gent té molts diners i es permet aquestes coses. M'imagino la xinesa feliç com un paó florit i explicant l'anecdòta a l'hora de sopar, entre fideus i brots de soja. L'endemà, la senyora de la copisteria li deuria preguntar què i on i quan i com. 

phoskitos

Tant joves que som i ja hem no-fet tantes coses, li diu el Pau al Miquel. Seuen en un parc menjant phoskitos. Els peus no els arriben al terra i els gronxen. El Pau s'imagina que els dotze anys, els vint-i-dos, els trenta-dos, els quaranta-dos i els vuitanta-dos seran encara pitjors. N'agafa consciència: Miquel, tio, a partir d'ara només ens queda la davallada. Per més que ens marquin els centímetres a les portes i acabem fent 1,87, a partir d'ara tot plegat serà un drama de magnituds remarcables. La vida serà un cúmul d'acumulacions èpiques i impossibles d'abarcar, cada segon serà un segon perdut en què hauriem pogut fer coses encara més interessants, les migdiades seran temps daurat tirat a la brossa, passaran els anys i augmentaran les llistes d'experiències-colossals-no-viscudes. El Miquel se'l mira, incrèdul. Li ha sortit el primer gra pre-púber a la punta del nas, i això el cabreja. Em pots passar els palitos, repel·lent? 

està tot tan malament

Està tot malament,
està tot tan malament,
està tot tan i tan malament,
està tot tan especularment malament,
tan increïble i enorme i apocalípticament malament,
dius, i t'infles com un globus gordo i aeri
que vaga per terres salvatges, observant
indígenes i prenent notes antropològiques
que publicaras en blogs que
no llegeix, perdó,
ni ta mare.

Però aterres, i deixes el globus al garatge
i ja és tard i vols dormir, i et cabreges
perquè hi ha sopa de galets gourmet
però ningú ha comprat
el cony de formatge.

escamarlans

Erwin Wurm, Instructions on how to be politically incorrect

La dona bonica i l'home bonic seuen al restaurant car. Sabem que és car perquè la llargada dels noms dels plats és inversament proporcional a la quantitat de menjar -i els noms són molt llargs. Entre les mans masculines d'ell i les mans fines d'ella, una ampolla de Bordeus Château d''Yquem de 1811, una degustació de gambes i una amanida amb rùcula, formatge fresc i salmó marinat (aka Delícia mediterrània amb hortalisses fresques, coagulació de llet i peix actinopterigi). Tot és, doncs, per-fec-te. La dona bonica, però, té un tros de rúcula entre les dents, cosa que l'obliga a fer mil malabarismes per intentar somriure sense semblar subnormal cada cop que l'home bonic explica un acudit dolentíssim que, d'altra banda, posa de molt mala llet a la iaia del costat, natural de les Borges del Camp i amb molt amor pels seus néts i besnéts però poca paciència amb els éssers humans que, segons els seu parer, "no van rebre l'hòstia que havien de rebre quan encara eren petits i hi havia alguna solució possible". 

D'altra banda, l'home bonic té una pedra al mocassí esquerre. Si doblega el peu uns 90° no li molesta, però la posició en si és, a part de tremendament incòmode, molt poc sexi. I aquí no volem ser poc sexis: volem ser els més sexis!, despuntar en matèria de sexicitat. És per això que l’home bonic tira el mocador aposta al terra (inicials brodades, 100% cotó) i, al ajupir-se, intenta fer una finta per treure's la pedra de la sabata. Hem de cantar victòria, perquè l'home bonic ho aconsegueix sense que la dona bonica s'immuti ni un segon, atrafegada com està per treure el tros de rúcula sense posar-se els dits a la boca. Òbviament, aquesta complicada empresa també li impedeix percebre la pudor de peus que fa la mà esquerra de l'home bonic, que (ja en una posició normalitzada) trenca les normes i agafa una gamba amb la mà i se la fot a la boca, l'aroma a formatge ranci del dit gros convertint-se en una realitat menjable gràcies a la feina de les glàndules salivals. Tot plegat és fantàstic, exceptuant el fet que la dona bonica, que poc més tard explica una anècdota molt divertida, ha de fer esforços titànics per mantenir el somriure entusiasmadíssim a lloc, tot i sentir el soroll de la mandíbula de l'home bonic, que devora com un animal una costella de porc.

A la sortida del restaurant, l'home bonic acompanya la dona bonica a l'entrada de casa. Durant el camí, les seves mans es freguen subtilment, però no hi ha més contacte. Ah, el frec a frec. Ah, el misteri amorós. Ah, la felicitat dels dies primers. Ah. A la porta del pis d'ella, l'home, més bonic que en els dos paràgrafs anteriors, li fa un petó subtil, una petita fregada de llavis. S’acomiaden amb un somriure gros com una lluna minvant. "Ens diem coses." Un cop a casa, l'home es prepara dos ous ferrats i es tira els pets i els rots que portava dues hores aguantant i que, hores d'ara, s'han convertit en una simfonia contracelestial que despertarà les àvies del 4rt 3a, que se'n queixaran a la pròxima reunió de veïns. Sense saber-ho i alhora, com una picada d’ullet irònica del destí, la dona bonica i l’home bonic es masturben mirant, ai las!, un vídeo porno d'una estudiant de batxillerat super sexi que ha de camelar el seu professor perquè aquest li aprovi un exàmen i així, feliçment, poder fer la selectivitat.

hola, món

Sempre tenia por que una abella s'instal·lés a la meva orella, jo hi posés el dit, ella em piqués al timpà i ja mai més pogués escoltar decentment el soroll del tocadiscos sense vinils, aquell rrrrrrr succedani de platges sense plàstics de quan ens hem passat amb la gasolina i hem d'acceptar la capital com a assentament permanent i estable. Era com allò de caminar d'ombra en ombra i fer la migdiada a dins, encara que a fora brillés un Sol com mil mamuts en flames. Tot plegat eren coses que feien agost, però ai!, l'agost va acabar-se fa mesos. Ara tenim núvols per fer més cinemes, pujades de l'IVA al 21% per fer menys cinemes i noves xarxes d'autobusos per no gaudir-les a causa de vagues per queixar-se de coses lletges. Però que no cunda el pánico, que ja utilitzem el segon edredón i d'aquí poc tornaran els colors beixos i ataronjats i les xocolates per beure-les i els melindros per sucar-los. Comprarem estris per fer ganxet, però perdrem els nervis i ho deixarem per l'hivern que ve. Farà fred i farem, com deia el Pla, olor de fum de llenya de pi verda.

normalment

Som normals,
normalment.

Diu que ens han donat la oportunitat
la increïble oportunitat
de ser normals,
així que
(normalment)
acceptem la normalitat
com acceptem el no-
enderrocament de les belles façanes
de l'Eixample, les lleganyes,
les bosses als ulls
o el retard estàndard
dels trens matinals.

Recolzem la normalització
dels anormals, dels
subnormals, dels
innormals, dels
antinormals i altres éssers
envejables
execrables.

Ho proclamem alt i fort,
sense inseguretats toves:
com a norma som normals,
normalitzadors i
normalitzables.

I s'entén que clar,
ens flipa i ens encanta.

*

Tatxo. Escric, després tatxo. Tatxo més que escric. Tio, "tatxar” és correcte? Joder.  Tatxar és escriure, dic. Veus, visca, tot això que tenim. Escriure és tatxar i escriure tornar a escriure reescriure. Ja no sé ni què escric tatxo. Vull dir que crec que vull tatxar escriure, però comença El convidat Àgora un programa molt seriós de la tele i no ho sé, potser ho deixo per demà passat més tard. 

homo viator

I aquest coi d'oposició entre la vida homo viator o el plan diari cafè amb llet. Jo dic no ho sé, també es pot fer cafès a les Bahames, a Hong Kong, si vols a Nova York, però sempre aquesta conya emprenyadora entre el nòmada i el sedentari, aquest blanc versus negre de badall i lleganya fèrtil, aquesta mania dels pols que s'allunyen com segles d'històries mai vistes. L'Àrtic es desgela i Thoreau em fa mandra, però el metro m'incita a pegar turistes. Això és la patxanga fina i infinita o Wagner i la premenstruació, la menstruació, la postmenstruació i un parell de dies que sí a tot. 

la little dark girl

Mostrar-li la cultura catalana a la Silene, compatriota americana dels meus temps eràsmics, m'ha fet veure amb perspectiva com de friqui pot arribar a ser el folklore o, directament, aquesta cultura que tenim. La Silene va arribar a Barcelona disposada a conèixer la flora i la fauna del folkore català i crec que ha tornat als Estats Units més independentista que jo però amb uns nivell d'estupefacció força alts. En tot cas, jo vaig decidir explicar-li el bo i millor de les nostres tradicions. Amb il·lusió! Després del traumàtic episodi dels caganers (quan li vaig explicar que teniem figuretes de l'Obama defecant va posar uns ulls com plats), el caga tió (maltractament, coses dolentes contra el medi ambient, valors de merda) i els gegants (només hi va saber veure lumbàlgies de cavall) vaig portar-la a Montserrat, a veure el pilar de la nostra pàtria. Vaig intentar-li explicar el profund significat de la nostra "little dark girl", la Moreneta, patrona de Catalunya i figureta romànica estimada per tots els qui viuen dins els nostres 31895 km², però no va aconseguir entendre perquè búlgars i kurds vinguts del sud-est asiàtic feien quatre hores de cua sota un Sol com foc per tocar la santa, "que deu estar plena de bactèries vàries". La veritat és que jo tampoc.

Per intentar arreglar-ho, vam anar a veure castells: la visió de criatures de sis anys escalant per sobre d'homes amb cara de força i patiment la va horroritzar. El soroll de les gralles encara més. Li vam parlar de valors, de col·lectivitat, de compartir, de "tots junts" i "totes les edats", però ella només mirava les anxenetes, creuava els dits i pensava "on he anat a parar". I va i als de Vilafranca els cau un pilar! Tot i això, la Silene va tornar als States sent capaç de pronunciar "Catalunya mola molt" amb un català gironí d'excel·lent qualitat. Jo què sé, la vida continua endavant.