caniques

Hem instal·lat un mapa gegant del món que ocupa una paret sencera del pis. Es diu "EL MÓN" i és fidel a les proporcions que tradicionalment s'havien traït, així que l'Àfrica apareix ridículament immensa i les illes de sobre del Canadà —hi ha moltes illes— sembla que ocupin diverses Europes. No som res, penso des del tamboret de la cuina, mentre assenyalo la rodona mil·limètrica on posa "Barcelona". De petita m'imaginava que els mapes eren llocs habitats i que, per tant, si estrenyies el dit sobre el paper et podies arribar a carregar ciutats senceres. Aquest era, de fet, l'origen dels huracans, tsunamis i la majoria de desastres naturals: tot plegat es reduïa a algun dit greixós que tocava la nafra sense adonar-se'n. També m'imaginava que la Terra era una canica i que hi havia gegants que es passaven el dia jugant a caniques; la col·lisió i conseqüent trencament d'alguna d'aquestes caniques era l'origen de la creació de l'univers. Tota aquesta cosmogonia particular funcionava a la perfecció, llavors: vivim en caniques, quan toquem els mapes ens carreguem geografies reals i quan juguem a caniques probablement estem creant altres galàxies, tota una jerarquia reduïda a xutar esferes amb el dit del mig, fent una mica de palanca amb el polze. Després aquesta cosmogonia va ser substituïda pel Big Bang —que algú m'hauria d'explicar seriosament algun dia—, els fets meteorològics i la teoria darwinista. I totes aquelles coses que llavors pensava ja no les penso, així que avui, sense patir, al mapa del món que ocupa una paret sencera del pis on visc, esclafo el meu dit greixós al bell mig de "Barcelona", punt ridícul del mapamundi, ínfim tros de terra poblada, llar meva i de les meves persones estimades. L'aixafo ben fort fins que l'ungla em queda blanca i la pell tensa i vermella, fins que em carrego no la ciutat però sí la tercera falange.

les definitives

La vila d’Illiers va passar a dir-se Illiers-Combray quan Marcel Proust, que hi havia estiuejat sovint, ja tenia una anomenada sòlida i uns quants milions de volums arrepapats en nombroses estanteries de llars de la Terra. És un fet dat i beneït que el primer volum de la recherche (que els acadèmics pronuncien sense ennuegar-se amb les ges) se situa en un Combray inspirat en aquesta població del nord-oest de França. El 8 d’abril del 1971, ni corto ni perezoso, el ministre d’Interior Raymond Marcellin va rebatejar el poble amb el nom d’Illiers-Combray en un homenatge calorós al centenari del naixement de Marcel Proust, al cel sia, qui tanmateix havia nascut el 1871 però a data 10 de juliol. 

A dia d’avui, totes les pastisseries d'Illiers-Combray (que no són poques) defensen que la seva és la pastisseria on la tieta Léonie comprava les infusions i les magdalenes (amb ‘g’ de recherche) en què Marcel Proust s’inspiraria, més tard, per escriure el fragment més famós i menys llegit de la història de la literatura. Actualment, totes les pastisseries d’Illiers-Combray tenen magdalenes normals, de cireres, de xocolata, de nous, de fruites del bosc, de panses, de pinyons, de canyella i de tots aquest ingredients arbitràriament combinats entre si. Segons quin sigui l’excedent de la setmana, cada pastisseria col·loca un cartell anunciant que “Léonie era més de panses” o “Léonie fruïa amb les muffins de xocolata i nous” o “Prova les magdalenes de tota la vida, les simples i directes, les recordatòries, les màgiques, les definitives, les eficaces, les reals, les PREFERIDES de la tieta Léonie!!!!!”. Si hom passeja per Illiers-Combray ho veu ben clar: Léonie era una dona de magdalenes i engolia tot el que li servien.

De fet, des que Illiers és Illiers-Combray, en un pla seqüència que ningú ha gravat mai, a les dotze del migdia de cada dia de l’any totes les besàvies de les pastisseries de la vila surten de la foscor de la rebotiga, aparten la cortina de fils de plàstic, se situen davant del mostrador i es posen una magdalena a la palma de la mà dreta. Porten monyo i un camisó planxat per obra dels Déus. La botiga està farcida de japonesos i estudiants de filologia francesa pàl·lids, esprimatxats i molt atònits. Llavors les besàvies dels negocis de rebosteria d’Illiers-Combray tanquen els ulls, mengen una punteta de magdalena i mouen les espatlles com estremint-se: "Encara recordo aquell dia que la besàvia em va explicar la història de la tieta Léonie i de com, cada dissabte, venia aquí a comprar-nos un paquet de magdalenes pel dropo del seu nebot...”. Quan tornen cap a la foscor, totes les seves ninetes espurnegen com bèsties mil·lenàries.

it gets better with age

It gets better with age, vaig llegir un dia que deia el Julian Barnes, i ho vaig escriure a tot arreu amb una actitud entre cínica i optimista que em feia sentir alhora escèptica i ben protegida sota una capa meravellosa de futurs possibles. A vegades m’ho miro i penso val, sí, però què? I better com? No sé què dir-te, Julian. Jo només veig que el globus és ple de coses formoses i inabastables i que el límit entre l’excitació universal i la poquesa física és fi com una agulla de cosir d'aquelles que t'acabes clavant als dits. Tothom s’omple la boca de Martí Pols i aquí servidora només pensa en què i quan i quant i com. Com collons, posant-nos grossos. Com cony. Òbviament ens hi posarem perquè som joves i forts i en general estem bons (perquè sinó, és evident, les coses podrien ser molt més peludes), per allò de pixar-nos en l’estigma de les generacions i que les muntanyes van als mahomes i que les vaques flaques és qüestió d’alimentar-les i vinga metàfora barata, vinga comparació fàcil, vinga figura suadeta. Però a vegades em miro això de it gets better with age, Julian, i no sé si anar-me’n a fer parapent o apuntar-me a la migdiada del segle.

càmping

Compartim la parcel·la del càmping amb una parella que se’ns assembla molt. Se’ns assembla tant, que no podem evitar fixar-nos constantment en què fan i comparar-ho amb les nostres gestes. Quan ells dinen al càmping, penso si no hauríem de dinar menys fora. Quan em llevo i ja han marxat, penso si no hauríem d’aprofitar més el temps. Quan cadascun de nosaltres seiem a la nostra parcel·la, mirem el que fan mentre fem el que fem. La cosa ha derivat en certa rivalitat de parella. Si ells riuen joiosament, se m’encongeix el cor. Si nosaltres fem xerinola i ells fan cara sosa, som els vencedors. Crec que han entès la nostra dinàmica, perquè quan nosaltres riem per demostrar-los com som de feliços, ells riuen molt més i millor. 

Teju Cole fent-se el Flaubert

"It does seem an odd thing -it strikes me now as it did then- that we can comprehend words without voicing them. For Augustine, the weight and inner life of sentences were best experienced out loud, but much has changed in our idea of reading since then. We have for too long been taught that the sight of a man speaking to himself is a sign of eccentricity or madness; we are no longer at all habituated to our own voices, except in conversation or from within the safety of a shouting crowd. But a book suggests conversation: one person is speaking to another, and audible sound is, or should be, natural to that exchange. So I read aloud with myself as my audience, and gave voice to another's words", diu Teju Cole a Open City. Llegeixo i faig que sí amb el cap, en silenci. 

life's a beach

Sembla que no he estat la única que ha pensat que seria bucòlic passar la tarda de diumenge a la platja de la Barceloneta. Tots volíem estar tranquils i tornar veloçment cap a casa i ara ja amuntegament, sardinisme, nadons histèrics, pilotes que et cauen al cap i un tors massa vermell disculpant-se de manera efusiva. Buscava Binimel·là i només he trobat bronzejats artificials, gavines esquizofrèniques, xineses oferint massatges, paquistanesos oferint cerveses i japonesos sota un paraigües, mantel a les espatlles, quietud total, mirant-se les ones amb aquella nostalgiota asiàtica tan malsana. Una senyora de 80 anys que porta des de les 12h dissecant-se sobre una roca, guitarres de hippies mesclant-se amb radiocassettes de quillos mesclant-se amb nens entonant l'himne del Mundial, pits molt petits i tetes com síndries transgèniques, cossos comparant-se amb altres cossos i les conseqüents expressions de joia i fatalitat, una nòrdica banyada en crema blanca i al fons Martin Parr, amb aquella cara tan britànica, calculant l'obertura de diafragma. 

massa coses fregides

Líder espiritual africà, professor astròleg premium, gran místic de l’alta màgia poderosa, especialista en tarot empíric, prediu problemes del futur i destapa traumes del passat com qui desembussa una aigüera. Es promet una eficiència del 300% en problemes de: retorn de la persona estimada, desaparició de la persona estimada durant només una setmana, fer esfumar de cop el marit o la muller amb opció pel penediment, fer-lo quedar per sempre però que tot sigui agradablíssim, fer que la persona estimada tingui sempre moltes ganes de fer-te massatges als peus, a les mans, a l’esquena i al cap, sortir de la teva ànima quan més que habitar vols evitar-te, dormir sempre entre vuit i deu hores, que mai no mengis massa coses fregides, llegir tots els llibres sense passar-hi totes les hores, tenir un gos que es passegi sol, tenir una cuina que es netegi sola, que les crisis sempre desemboquin en creativitat a sac, que publiquem novel·les, que publiquem novel·les que siguin la hòstia, que publiquem novel·les que siguin la gran novel·la del segle XXI, que publiquem novel·les que siguin la gran novel·la del segle XXI sense ser una altra gran novel·la del segle XXI, que la pau regni a la Terra, que l’Albiol caigui pel forat d’una claveguera i desaparegui per les catacumbes badalonines, que ens pugin el sou i ens facin contractes fixes que ens permetin viatjar durant molts dies i que tot sigui la hòstia i que ho sigui ràpid, pim-pam, amb quatre encanteris infal·libles. Abonament abans de la sessió, però tothom diu que triomf a l’instant.   

vídues i no-vídues

A Sant Esteve Sesrovires hi ha un grup de vídues que organitzen berenars sublims i contracten homes-orquestra. Per Cap d'Any van sortir fins a les tres, s'estan muntant les primeres farres de la seva vida i es passen el dia al bar bevent carajillos i jugant al pòquer sota la mirada atònita dels "nois", els mascles vells. Es comporten com pures adolescents: es fan bullying les unes a les altres, es passen el dia juntes i caminen agafades del bracet. Tot plegat no preocupa a ningú, menys a les no-vídues: es pregunten si el seu marit morirà a temps per unir-se a la gresca. En cas que morís, es pregunten si les altres "noies" les acceptaran. En cas que les acceptin, es pregunten si tindran diners per pagar tot el sarau. 

Lydia Davis

Els nous becaris ens són moralment ambigus. Si són sosos i sapastres i marxen per cames a l'hora estipulada, enyorem l'edat d'or en què la gent treballava des dels 14 anys; l'època de les coses materials, de la suor i la sang. Tanmateix, si són joves, bons i forts i fan hores extres amb l'optimisme del qui creu en les Coses Vocacionals, ens els mirem amb certa rancúnia, no fos cas que un dia, ai las!, ens robéssin el lloc de treball. 

l'Amèrica profunda

La dona s’ha tancat als lavabos del Red Rocks Amphitheater de Denver, que gira vent i vol posar-se les mitges. Ja qui és, farà pipí. No s’ha endut cap mena de jaqueta i pensa que refrescarà, si no és que es passa tot el concert movent les caderes. Però no pot deixar la bossa sense vigilar. En la comoditat universal i tranquil·litzadora de la tassa del vàter, es mira l'entrada: “Bryan Adams, September 2014, 45 Years Summer of '69 Tour”. S'eixuga, tira de la cadena, es posa hand sanitizer i se'n va. Mentre el públic va entrant - avis rockers, néts feliços, tot molt sold out -, la dona tarareja quatre frases del hit de la nit. Busca el seu seient, s’asseu i hi pensa, en l’estiu del ‘69. El Jimmy era l’únic intel·ligent; va deixar-ho perquè sabia que res aniria enlloc. Al Jody el va obligar la seva dona. Cap dels de la colla s’hagués imaginat mai que el Bryan pogués fer res de bo. El Bryan era un imbècil. Ella ho sabia però el va esperar igualment. 45 anys al coi de porxo, criant malves, la mare oblidant-se de les coses i ella cuidant-la i esperant. Les quatre de la tarda, els mosquits, el balancí. Les sis de la tarda, els mosquits, el balancí. Les vuit de la tarda, el mosquits, el balancí. Els grills fent cric-cric. Al Red Rocks Amphitheater de Denver, els llums s’apaguen. Tothom crida. En plena eufòria, l’avi rocker del costat li toca una natja. Ella obre la bossa, apunta a l’escenari i dispara.

muscle beach

Continuo amb els ulls ben oberts, però ni el terra ha tremolat (encara) ni Califòrnia ha estat menjada per un tsunami, tot i els cartells que sàviament recomanen retornar a terra ferma si es donés tal malaurança - amb platges com Muscle Beach, hom pot fàcilment imaginar-se un gallito de fibres potents i color Nesquik dirigint-se amb la taula de surf cap a la fi del món només per tal de sortir a la Fox, la nòvia rossa i musculada esperant-lo a la costa, vestida amb un top dels 90's que amb prou feines li tapa els pits i assaborint un polo, les curves de la llengua ressonant per totes les carreteres del Golden State. Abans han estat compartint uns exercisis de fitness i atletisme i besant-se de cap per avall, ara posició de mono, ara pujo els peus cap amunt, ara completament del revés, ara tornem cap amunt, ara la noia remena la cabellera rossa i fa una última voltereta a l'aire abans d'aterrar al terra amb una perfecció milimètrica, un parell de claques al cul i top i integritat totalment a lloc - a nosaltres, desconcertades, ja faria estona que se'ns veuria mitja teta. Després el noi correrà cap al tsunami just a temps perquè un policia amb dos dits de seny l'obligui a fugir corrents i californià i californiana faran mofa de l'agent i marxaran tranquil·lament fent footing entre palm trees, mexicans amb bigotis gegants, caravanes de tortillas i burritos i hip-hoperos improvitzant versos, californià i californiana constantment grimpant per les parets i exhibint la seva bellesa i perfecció eterna, l'univers sentint-se petit i implosionant. Jo llavors ja seré a uns 10 quilòmetres a l'interior, esbufegant com un animal, suant com un porc senglar, pensant en lo tranquils que viuen a Sant Esteve de Palautordera i preparada per trobar el primer Barnes & Noble on pugui passar-me la tarda menjant cookies americanes king size. Glamour total. 

consciència fa covards

Sant Joan ha estat inèditament gris, a nivell meteorològic. Aquell temps de calor que convida al tedi i de iaies sàvies emetent un judici clar: plourà. Em fan por els petards, però adoro aquesta olor a pòlvora que fa l'atmosfera mentre nens de procedències diverses ens tiren xinos a les sandàlies i jo ens recordo de petits a les escales de l'església de la placeta, mirant les fonts que els pares ens havien comprant i competint amb els coleguilles aviam qui tenia els focs artificials més cars - tant solidaris, creatius i altruistes que volien fer-nos: un fracàs. Llavors teniem ben pocs anys i érem els mateixos nens que avui ens tiren xinos a les sandàlies i escandalitzen tietes i mares i iaies i dones embarassades que creuen, incrèdules, que els seus fills mai faran el que fan aquests bàrbars. Ahir vaig xutar temorosament una bombeta amb la mà i als sis anys  l'hagués petat tranquil·lament amb el nas, però el sr. Hamlet ja ens avisava d'allò de la consciència i la covardia i tal: Sant Joan són coets, ambulàncies, kalimotxos i dits volant. Som semi-pseudo-adults però jo tornaria sense cap problema a les fogueres de mobles vells, tot i que ara segurament els salvaria per aprofitar-los per moblar la llar. Esperi, no el cremi! Primer pensaria en el menjador i després optaria per l'especulació: pintar-lo de blanc i vendre'l per 100 euros en un mercadet vintage.