càmping

Compartim la parcel·la del càmping amb una parella que se’ns assembla molt. Se’ns assembla tant, que no podem evitar fixar-nos constantment en què fan i comparar-ho amb les nostres gestes. Quan ells dinen al càmping, penso si no hauríem de dinar menys fora. Quan em llevo i ja han marxat, penso si no hauríem d’aprofitar més el temps. Quan cadascun de nosaltres seiem a la nostra parcel·la, mirem el que fan mentre fem el que fem. La cosa ha derivat en certa rivalitat de parella. Si ells riuen joiosament, se m’encongeix el cor. Si nosaltres fem xerinola i ells fan cara sosa, som els vencedors. Crec que han entès la nostra dinàmica, perquè quan nosaltres riem per demostrar-los com som de feliços, ells riuen molt més i millor. 

Teju Cole fent-se el Flaubert

"It does seem an odd thing -it strikes me now as it did then- that we can comprehend words without voicing them. For Augustine, the weight and inner life of sentences were best experienced out loud, but much has changed in our idea of reading since then. We have for too long been taught that the sight of a man speaking to himself is a sign of eccentricity or madness; we are no longer at all habituated to our own voices, except in conversation or from within the safety of a shouting crowd. But a book suggests conversation: one person is speaking to another, and audible sound is, or should be, natural to that exchange. So I read aloud with myself as my audience, and gave voice to another's words", diu Teju Cole a Open City. Llegeixo i faig que sí amb el cap, en silenci. 

life's a beach

Sembla que no he estat la única que ha pensat que seria bucòlic passar la tarda de diumenge a la platja de la Barceloneta. Tots volíem estar tranquils i tornar veloçment cap a casa i ara ja amuntegament, sardinisme, nadons histèrics, pilotes que et cauen al cap i un tors massa vermell disculpant-se de manera efusiva. Buscava Binimel·là i només he trobat bronzejats artificials, gavines esquizofrèniques, xineses oferint massatges, paquistanesos oferint cerveses i japonesos sota un paraigües, mantel a les espatlles, quietud total, mirant-se les ones amb aquella nostalgiota asiàtica tan malsana. Una senyora de 80 anys que porta des de les 12h dissecant-se sobre una roca, guitarres de hippies mesclant-se amb radiocassettes de quillos mesclant-se amb nens entonant l'himne del Mundial, pits molt petits i tetes com síndries transgèniques, cossos comparant-se amb altres cossos i les conseqüents expressions de joia i fatalitat, una nòrdica banyada en crema blanca i al fons Martin Parr, amb aquella cara tan britànica, calculant l'obertura de diafragma. 

massa coses fregides

Líder espiritual africà, professor astròleg premium, gran místic de l’alta màgia poderosa, especialista en tarot empíric, prediu problemes del futur i destapa traumes del passat com qui desembussa una aigüera. Es promet una eficiència del 300% en problemes de: retorn de la persona estimada, desaparició de la persona estimada durant només una setmana, fer esfumar de cop el marit o la muller amb opció pel penediment, fer-lo quedar per sempre però que tot sigui agradablíssim, fer que la persona estimada tingui sempre moltes ganes de fer-te massatges als peus, a les mans, a l’esquena i al cap, sortir de la teva ànima quan més que habitar vols evitar-te, dormir sempre entre vuit i deu hores, que mai no mengis massa coses fregides, llegir tots els llibres sense passar-hi totes les hores, tenir un gos que es passegi sol, tenir una cuina que es netegi sola, que les crisis sempre desemboquin en creativitat a sac, que publiquem novel·les, que publiquem novel·les que siguin la hòstia, que publiquem novel·les que siguin la gran novel·la del segle XXI, que publiquem novel·les que siguin la gran novel·la del segle XXI sense ser una altra gran novel·la del segle XXI, que la pau regni a la Terra, que l’Albiol caigui pel forat d’una claveguera i desaparegui per les catacumbes badalonines, que ens pugin el sou i ens facin contractes fixes que ens permetin viatjar durant molts dies i que tot sigui la hòstia i que ho sigui ràpid, pim-pam, amb quatre encanteris infal·libles. Abonament abans de la sessió, però tothom diu que triomf a l’instant.   

vídues i no-vídues

A Sant Esteve Sesrovires hi ha un grup de vídues que organitzen berenars sublims i contracten homes-orquestra. Per Cap d'Any van sortir fins a les tres, s'estan muntant les primeres farres de la seva vida i es passen el dia al bar bevent carajillos i jugant al pòquer sota la mirada atònita dels "nois", els mascles vells. Es comporten com pures adolescents: es fan bullying les unes a les altres, es passen el dia juntes i caminen agafades del bracet. Tot plegat no preocupa a ningú, menys a les no-vídues: es pregunten si el seu marit morirà a temps per unir-se a la gresca. En cas que morís, es pregunten si les altres "noies" les acceptaran. En cas que les acceptin, es pregunten si tindran diners per pagar tot el sarau. 

Lydia Davis

Els nous becaris ens són moralment ambigus. Si són sosos i sapastres i marxen per cames a l'hora estipulada, enyorem l'edat d'or en què la gent treballava des dels 14 anys; l'època de les coses materials, de la suor i la sang. Tanmateix, si són joves, bons i forts i fan hores extres amb l'optimisme del qui creu en les Coses Vocacionals, ens els mirem amb certa rancúnia, no fos cas que un dia, ai las!, ens robéssin el lloc de treball. 

l'Amèrica profunda

La dona s’ha tancat als lavabos del Red Rocks Amphitheater de Denver, que gira vent i vol posar-se les mitges. Ja qui és, farà pipí. No s’ha endut cap mena de jaqueta i pensa que refrescarà, si no és que es passa tot el concert movent les caderes. Però no pot deixar la bossa sense vigilar. En la comoditat universal i tranquil·litzadora de la tassa del vàter, es mira l'entrada: “Bryan Adams, September 2014, 45 Years Summer of '69 Tour”. S'eixuga, tira de la cadena, es posa hand sanitizer i se'n va. Mentre el públic va entrant - avis rockers, néts feliços, tot molt sold out -, la dona tarareja quatre frases del hit de la nit. Busca el seu seient, s’asseu i hi pensa, en l’estiu del ‘69. El Jimmy era l’únic intel·ligent; va deixar-ho perquè sabia que res aniria enlloc. Al Jody el va obligar la seva dona. Cap dels de la colla s’hagués imaginat mai que el Bryan pogués fer res de bo. El Bryan era un imbècil. Ella ho sabia però el va esperar igualment. 45 anys al coi de porxo, criant malves, la mare oblidant-se de les coses i ella cuidant-la i esperant. Les quatre de la tarda, els mosquits, el balancí. Les sis de la tarda, els mosquits, el balancí. Les vuit de la tarda, el mosquits, el balancí. Els grills fent cric-cric. Al Red Rocks Amphitheater de Denver, els llums s’apaguen. Tothom crida. En plena eufòria, l’avi rocker del costat li toca una natja. Ella obre la bossa, apunta a l’escenari i dispara.

muscle beach

Continuo amb els ulls ben oberts, però ni el terra ha tremolat (encara) ni Califòrnia ha estat menjada per un tsunami, tot i els cartells que sàviament recomanen retornar a terra ferma si es donés tal malaurança - amb platges com Muscle Beach, hom pot fàcilment imaginar-se un gallito de fibres potents i color Nesquik dirigint-se amb la taula de surf cap a la fi del món només per tal de sortir a la Fox, la nòvia rossa i musculada esperant-lo a la costa, vestida amb un top dels 90's que amb prou feines li tapa els pits i assaborint un polo, les curves de la llengua ressonant per totes les carreteres del Golden State. Abans han estat compartint uns exercisis de fitness i atletisme i besant-se de cap per avall, ara posició de mono, ara pujo els peus cap amunt, ara completament del revés, ara tornem cap amunt, ara la noia remena la cabellera rossa i fa una última voltereta a l'aire abans d'aterrar al terra amb una perfecció milimètrica, un parell de claques al cul i top i integritat totalment a lloc - a nosaltres, desconcertades, ja faria estona que se'ns veuria mitja teta. Després el noi correrà cap al tsunami just a temps perquè un policia amb dos dits de seny l'obligui a fugir corrents i californià i californiana faran mofa de l'agent i marxaran tranquil·lament fent footing entre palm trees, mexicans amb bigotis gegants, caravanes de tortillas i burritos i hip-hoperos improvitzant versos, californià i californiana constantment grimpant per les parets i exhibint la seva bellesa i perfecció eterna, l'univers sentint-se petit i implosionant. Jo llavors ja seré a uns 10 quilòmetres a l'interior, esbufegant com un animal, suant com un porc senglar, pensant en lo tranquils que viuen a Sant Esteve de Palautordera i preparada per trobar el primer Barnes & Noble on pugui passar-me la tarda menjant cookies americanes king size. Glamour total. 

consciència fa covards

Sant Joan ha estat inèditament gris, a nivell meteorològic. Aquell temps de calor que convida al tedi i de iaies sàvies emetent un judici clar: plourà. Em fan por els petards, però adoro aquesta olor a pòlvora que fa l'atmosfera mentre nens de procedències diverses ens tiren xinos a les sandàlies i jo ens recordo de petits a les escales de l'església de la placeta, mirant les fonts que els pares ens havien comprant i competint amb els coleguilles aviam qui tenia els focs artificials més cars - tant solidaris, creatius i altruistes que volien fer-nos: un fracàs. Llavors teniem ben pocs anys i érem els mateixos nens que avui ens tiren xinos a les sandàlies i escandalitzen tietes i mares i iaies i dones embarassades que creuen, incrèdules, que els seus fills mai faran el que fan aquests bàrbars. Ahir vaig xutar temorosament una bombeta amb la mà i als sis anys  l'hagués petat tranquil·lament amb el nas, però el sr. Hamlet ja ens avisava d'allò de la consciència i la covardia i tal: Sant Joan són coets, ambulàncies, kalimotxos i dits volant. Som semi-pseudo-adults però jo tornaria sense cap problema a les fogueres de mobles vells, tot i que ara segurament els salvaria per aprofitar-los per moblar la llar. Esperi, no el cremi! Primer pensaria en el menjador i després optaria per l'especulació: pintar-lo de blanc i vendre'l per 100 euros en un mercadet vintage.

els meus desconeguts

Durant un temps vaig intentar recordar les cares dels personatges secundaris que surten a les fotografies que tinc porai i que miro de tant en tant pensant uh, oh, uf, ai. M'obsessionava la idea de trobar-me'ls algun dia i no reconèixer-los, tot i tenir-los permanentment instal·lats a la tauleta de nit, marc quadrat a l'ampit de la finestra, imant de la nevera, etcètera. Por aquel entonces també em creuava amb anònims random i m'obligava a no oblidar-los-hi la cara, per alguna mena de sensació de decència i rebel·lió davant l'anonimat de la gran ciutat, heroïsme barato contra la immensa urbe. De la mateixa manera que cadascú té els seus morts, jo de tant en tant encara em pregunto pels meus desconeguts: el senyor a la dreta de la mare al costat de Central Park, 1997, quan es va fotre aquella hòstia per voler anar en patins, quan ella mai havia tingut ni idea d'anar en patins i ho va provar només perquè nosaltres hi insistíem, un genoll a la virulé durant la resta del viatge; aquella parella d'alemanys que surt al costat del nostre gran grup el dia que a Tübingen van celebrar  la Stocherkahnrennen, maig del 2012; milers i milions d'etcèteres. Un dia se'm va ocòrrer que estaria bé que algun d'ells també em tinguessin a l'ampit de la seva finestra, justícies poètiques d'aquelles que mai sabrem però que celebraríem fent servir Paraules Grosses com Destí i traient-ne conclusions que superarien amb escreix la magnitud de casualitat del fet, per continuar després endavant amb les nostres vides quotidianes i ells amb les seves vides increïbles i exòtiques que nosaltres mai coneixerem i que imaginarem com cocos, lianes, poblats acolorits o filtres d'Instagram que ho fan tot més maco i modern, i ja se sap que com més maques són les fotos d'Instagram més feliç és la gent. 

déu els cria

Un dia l'Albert va defensar-me els clubs dient que són llocs on les extravagàncies de cadascú corren com llebres, lliurement i sense vergonyes: llocs on els friquis dels rellotges manuals parlen de coses friquis relacionades amb rellotges manuals, llocs on un friqui dels segells en treu un de la Moldàvia del XIX i il·lumina la cara a tots els assistents, llocs on els friquis nostàlgics dels Ducados s'ajunten amb els friquis nostàlgics dels Ducados i tots fumen feliços i tranquils. Arribats en aquest aquest punt, tornaria amb una alegria capaç de tapar totes les escletxes d'evident vergonya aliena als salons literaris, París el segle XVIII, dones amb vestits llargs fins als peus (i corsés estrets fins les costelles, evidentment) bevent te o alcohols prohibits i comentant llibres i llinatges de famílies. I portant monocles i menjant pastetes i fent-se besar la mà als assistens. Oh, món elegant! Oh, aparences! I que consti que a mi m'agrada tot això de la dignitat de la dona, i què vulgar i machista i hipòcrita que deuria ser però quina nostàlgia de sobte, avui, que plou i que escric des del sofà, menjant Donuts caducats de fa 24h i vestida amb xàndal, que és còmode i tal però et treu de tota mena d'autoritat. 

cocos

Fa molt de temps pensava que La possibilitat d'una illa seria un gran títol per un llibre. I va i ja l'ha fet l'Houellebecq. La decepció va ser tal que mai l'he llegit, segur que és un nyap i ni tracta del que jo pretenia, que era la quantitat de bambús i plantes exòtiques embotides entre el cúmul urbanita, els prismàtics buits, la vida safari o buscar cocos com un boig entre cruïlles de motocicletes i camions que transporten tetrabricks de llets diverses, estúpids rambos de l'Eixample, ciutadans exploradors, semàfors com lianes, absència de flotadors, multituds d'etcèteres. Tu l'illa, el paracaigudes, la vida terminal d'aeroport.