Suïcidi

M'han dit que

L'Associació d'Amics del Zen ha preparat una sèrie de "circuits de relaxisme" a diverses boques del metro. El projecte, finançat per la Generalitat, consisteix en envoltar les diverses boques amb col·laboradors que obligaran als viatjants a acceptar un massatge, a beure una til·la a mode sant hilari després d'uns exercicis de boxa i a prendre un gelat asseguts al banc bonic més proper. Es calcula que el temps mínim serà d'una hora i quart. L'Associació, tot i ser conscient de les conseqüències socials i laborals del assumpte, es nega a assumir-les. La mesura s'implantarà als metros de Plaça Catalunya, Passeig de Gràcia, Fontana, Universitat, Maria Cristina i Zona Universitària (perquè és el que em queda més a prop de casa) i es du a terme amb l'objectiu que la població "miri que passa al seu putu voltant ni que sigui per un putu moment" (en paraules del director de l'Associació d'Amics del Zen) (s'estava inflant i posant vermell). Si el projecte té èxit s'implantarà a la resta de sortides de tota la xarxa metropolitana i es preveu una futura expansió a FGC, RENFE i portals de tots els pisos i cases i garatges i oficines de Barcelona.

Conspiració

Tot està atent, quan em desperto. Els carrers preparats per col·locar-se al mateix lloc que l'any que els van aixecar, les hores per ser hores, els minuts per anar matant, la cafetera per ser feta i l'autobús per deixar-se agafar o perdre. Despertant-se cinc minuts abans que jo, l'ordre universal té temps de ser ell i no la mentida podrida de quan em giro, de quan m'amago i faig veure que despisto. Ma mare s'espera darrere la porta de la cuina, preparada per fer veure que ho endreça tot i marxa ja; mon pare es prepara fer-se l'adormit quan entro a la seva habitació en direcció dutxa. Fins i tot la gossa és tot caos, quan no miro, i no intenta entrar a casa ni olorar-me ni ser simpàtica. Les diferents peces (ossos, maons, claus, partícules) van ajuntant-se a la cantonada de la meva existència, a punt per donar-me ics flyer, simular tramuntana o preguntar-me què tal a mode somriure gomina. Jo faig veure que no me'n adono, plan piu-piu total, però no pot està més clar que tot està prefabricat. Avui matí el Basté callava (m'estava esperant) i s'ha posat nerviós perquè l'he sintonitzat abans; ha fet un xiuxiueig raro com de què passa i després ja bon dia catalunya! i tot normal.

Ses bones ambicions

L'estiu ens ha fet un amago però ha estat falsa alarma, tot i mentides traïdores com cels clars matinals i pum, altre cop el fred als ossos, el fred siberià nòrdic horrible psicològic que arrela i se't grapa clac-clac sota la pell i tant li fa si radiadors portàtils o calors corporals. Sota els jerseis que no hem comprat persisteixen encants vitals com cuidar-te en estones cristall i en estones cactus i en ple pletorisme i en general tot pur setembre, pur inici, discussions sobre la mala col·locació de l'any nou i predomini total i absolut de projectes de i propostes de i intencions d'etcèteres que acabaran feliçment instal·lats sota la cendra sota el diari sota la llenya de la llar de foc que té algú que coneixerem en breu. Diu que som en ple purgatori; al principi ha calgut abric però ja torna a ser plan xancletes total. Ens han deixat a una estació i ha de passar un algo que ens portarà cap a baix o cap a dalt. Sigui com sigui, el pla és horitzontal.

Ulteriors fonaments sobre per què menteixen els poetes

Perquè el moment
en el qual la paraula feliç
serà dita,
de cap manera és el moment feliç.
Perquè el que es mor de set
no porta la seva set als llavis.
Perquè la classe treballadora no es troba
les paraules classe treballadora a la boca.
Perquè, qui desconfia,
no té ganes de dir:
"Sóc un desconfiat".
Perquè l'orgasme i l'orgasme
no són compatibles l'un amb l'altre.
Perquè el moribund, en lloc d'afirmar:
"M'estic morint",
només deixa percebre una lleu remor,
que nosaltres no entenem.
Perquè són els vius
els qui jeuen a les oïdes dels morts
amb les seves notícies d'espant.
Perquè les paraules vénen massa de pressa,
o massa aviat.
Perquè també n'hi ha un altre,
sempre un altre,
que diu això,
i perquè aquest
de qui es tracta,
calla.

de Hans Magnus Enzensberger

Aracataca-Macondo

L'origen de la paraula Macondo, que G. G. Márquez va utilitzar per a posar nom al petit poble llatinoamericà on viu (o sobreviu) la família Buendía de Cien años de soledad, no se sap ben be si és plataner, prové d'altres poblacions o és fruit senzillament de l'imaginari desbocat del colombià. Però el cas és que molts cops s'ha dit que aquesta població és una representació dels pobles rurals d'Amèrica Llatina i sobretot del poble natal de l'autor, Aracataca (com a nom de poble no em pot semblar més preciós) (com es diuen els habitants d'Aracataca?). De fet, l'avi de Gabriel García Márquez, Nicolás Márquez, també va matar un home en un duel i va haver d'emigrar fins a instal·lar-se i fundar Aracataca, exactament com va fer el primer Buendía per a fundar Macondo; i la seva àvia, que es deia Iguarán de cognom (com la Úrsula del llibre) també va morir cega i boja; i, de fet, la casa de la família Buendía està inspirada en la dels els avis Márquez, així que Gabriel García Márquez podria ser l'Arcadio, l'Aureliano José o un dels 17 Aurelianos que el coronel Aureliano Buendía reparteix pel món mentre va fent guerres i va perdent-les.

Fins a tal punt són similars la població real i la imaginària, que el juny de l'any 2006, l'alcalde d'Aracataca va promoure un referèndum per canviar el nom de la ciutat i batejar-la com a Aracataca-Macondo. Es veu que va fer un viatget a Europa i tots els europeus molt monos ells li preguntaven més per Macondo (que en realitat no existeix... allà Colòmbia és un arbustet o un arbolito) que per Bogotá, així que va pensar nyammm turismo turismo! i va veure que la solució a totes les crisis i problemillas varis passava per rebatejar la ciutat amb el nom literari. La pregunta era: “¿Está usted de acuerdo con que al nombre de nuestro municipio se le agregue la palabra Macondo y sea legalmente llamado Aracataca-Macondo?”, i de fet l'alcalde ja havia pensat posar una pancarta a l'inici del poble amb la frase Bienvenido a Aracataca-Macondo, tierra del realismo mágico, vaja, culminació total del concepte, i tant real!, però la gent estava massa distreta donant-li a l'abanico i plantant cauchos (a Aracataca no hi ha macondos) i de les 7.400 persones necessàries per tirar endavant la iniciativa només en van votar 3.596. I amb uns 200 vots en contra i 18 en blanc. És que de fet l'alcalde li va donar molt a la làbia cultural, però sospito que la finalitat última del projecte (o la conseqüència fatalista) era convertir Aracataca en una espècie de Disneyland pseudoliterari. No sé jo. Però vaja, el fet és que els cataqueros (eccoli quà) van dir nanai nanai, esa vaina de Macondo fue inventada por García Márquez i como dijo Gabito: no joda, alcalde, yo nací en Aracataca y punto.

Come down now

Que no, que no es pot anar amb màniga curta. És que és la nostàlgia del gazpacho, de la síndria fresqueta i les nits llums berbeneres amanides mozzarella pa-amb-oli i vinitos varis, la nostàlgia de l'esmorzar al Sol, dels zero pressa ja-tindrem-dies que comencen a no ser-hi, que aquesta pluja olora a principi de sopa hivernal, a caldo avecrem i arròs bullit per febres i costipats i malalties de fer llit durant molts dies, antítesi de melons i piscines nocturnes. Intents com desafiar la resistència d'un paraigües bazar oriental o posar-se tonto amb els tirants són pur fum, no són res, total per acabar perduts darrere d'un cotxe sense parabrises i amb el gran xàfec caient a sobre, total per acabar tornant al tallat sense gel.

Antifaç

Esas metáforas tranquilizadoras

Esa vieja tristeza satisfecha de. Així que la por és la no-vida, la son eterna, l'únic indici d'alarmes present en petites catàstrofes quotidianes que obren els ulls a mode naranja mecánica. La consciència d'estar totalment sobat, sotmés en la més profunda somnolència, mantenerse a flote contra viento y marea, valerianes per gelocatils i pijama per vestimenta intrínseca. Però què vols, inventar el món com qui diu torrades amb mantega. Què pesats, la teoria ja la coneixem, falta un test al cap o algun maó o algun meteorit per comprendre més enllà del manual. Crear, construïr, reinventar la vida a cada instant, però quan comences a posar-t'hi sona el clinc del microones o truquen al telèfon, el fil mental desconnecta i tot és segona o quarta o vuitena mà, una pasta amassada per mil, canviar el món amb els dits dels peus perquè les mans estan en plena cadena de massatges.

Et prepararé l'esmorzar

Bon dia, dzien dobri, guten morgen, què hi fa, va de cafès, rebosteria, lleganyes mal dissimulades, endevinar entre les persianes si bufanda o si tirants. Tot és un anar i venir, manar, assentir, llevar-se i dormir en països que no coneixes, en cases que no coneixes, amb gent que no coneixes. Gastar, regatejar, vendre, regalar, perdre les claus i continuar amb la porta oberta a països desconeguts, a cases desconegudes, amb gent desconeguda que menja -burgs i zero fruita i zero oli de borges. Fer veure que vius rodejat d'extraterrestres i llavors també la gran temptació del personatge secundari, el voyeur envejat pel protagonista rodejat de càmeres mode rec i homes amb americanes fosques, l'anhel d'alienació, d'espectactor amb crispetes que salta cap a la pantalla stargate quan en té ganes i quan no es queda escarxofat a la butaca, coca-cola en mà, amb les xancletes al terra i els peus tocant el colze del del davant. Picar els dits i ser a l'altra banda d'això i evitar les pluges els trons i els trenta-nou graus, tempestes d'agost, homes-porc, apagar el mòbil i gaudir de l'espectacle en un espai pintura disseny exclusiu, en plan fàcil còmode totalment covard, 24h pel·li a veure què tal. Dobranoc, boa noite, dormis bé, no cal, tot són llençols d'elefants i llum de persianes, de pintura perquè són pintades com quadres, tot són petons a les fosques i per l'esquena i tant de temps com vulguis, durant tota l'eternitat perquè ni tu ni jo ens morirem mai.

Homenatge a

Amor 77

Y después de hacer todo lo que hacen, se levantan, se bañan, se entalcan, se perfuman, se peinan, se visten, y así progresivamente van volviendo a ser lo que no son.

Julio Cortázar