Teju Cole fent-se el Flaubert

"It does seem an odd thing -it strikes me now as it did then- that we can comprehend words without voicing them. For Augustine, the weight and inner life of sentences were best experienced out loud, but much has changed in our idea of reading since then. We have for too long been taught that the sight of a man speaking to himself is a sign of eccentricity or madness; we are no longer at all habituated to our own voices, except in conversation or from within the safety of a shouting crowd. But a book suggests conversation: one person is speaking to another, and audible sound is, or should be, natural to that exchange. So I read aloud with myself as my audience, and gave voice to another's words", diu Teju Cole a Open City. Llegeixo i faig que sí amb el cap, en silenci. 

life's a beach

Sembla que no he estat la única que ha pensat que seria bucòlic passar la tarda de diumenge a la platja de la Barceloneta. Tots volíem estar tranquils i tornar veloçment cap a casa i ara ja amuntegament, sardinisme, nadons histèrics, pilotes que et cauen al cap i un tors massa vermell disculpant-se de manera efusiva. Buscava Binimel·là i només he trobat bronzejats artificials, gavines esquizofrèniques, xineses oferint massatges, paquistanesos oferint cerveses i japonesos sota un paraigües, mantel a les espatlles, quietud total, mirant-se les ones amb aquella nostalgiota asiàtica tan malsana. Una senyora de 80 anys que porta des de les 12h dissecant-se sobre una roca, guitarres de hippies mesclant-se amb radiocassettes de quillos mesclant-se amb nens entonant l'himne del Mundial, pits molt petits i tetes com síndries transgèniques, cossos comparant-se amb altres cossos i les conseqüents expressions de joia i fatalitat, una nòrdica banyada en crema blanca i al fons Martin Parr, amb aquella cara tan britànica, calculant l'obertura de diafragma. 

massa coses fregides

Líder espiritual africà, professor astròleg premium, gran místic de l’alta màgia poderosa, especialista en tarot empíric, prediu problemes del futur i destapa traumes del passat com qui desembussa una aigüera. Es promet una eficiència del 300% en problemes de: retorn de la persona estimada, desaparició de la persona estimada durant només una setmana, fer esfumar de cop el marit o la muller amb opció pel penediment, fer-lo quedar per sempre però que tot sigui agradablíssim, fer que la persona estimada tingui sempre moltes ganes de fer-te massatges als peus, a les mans, a l’esquena i al cap, sortir de la teva ànima quan més que habitar vols evitar-te, dormir sempre entre vuit i deu hores, que mai no mengis massa coses fregides, llegir tots els llibres sense passar-hi totes les hores, tenir un gos que es passegi sol, tenir una cuina que es netegi sola, que les crisis sempre desemboquin en creativitat a sac, que publiquem novel·les, que publiquem novel·les que siguin la hòstia, que publiquem novel·les que siguin la gran novel·la del segle XXI, que publiquem novel·les que siguin la gran novel·la del segle XXI sense ser una altra gran novel·la del segle XXI, que la pau regni a la Terra, que l’Albiol caigui pel forat d’una claveguera i desaparegui per les catacumbes badalonines, que ens pugin el sou i ens facin contractes fixes que ens permetin viatjar durant molts dies i que tot sigui la hòstia i que ho sigui ràpid, pim-pam, amb quatre encanteris infal·libles. Abonament abans de la sessió, però tothom diu que triomf a l’instant.   

vídues i no-vídues

A Sant Esteve Sesrovires hi ha un grup de vídues que organitzen berenars sublims i contracten homes-orquestra. Per Cap d'Any van sortir fins a les tres, s'estan muntant les primeres farres de la seva vida i es passen el dia al bar bevent carajillos i jugant al pòquer sota la mirada atònita dels "nois", els mascles vells. Es comporten com pures adolescents: es fan bullying les unes a les altres, es passen el dia juntes i caminen agafades del bracet. Tot plegat no preocupa a ningú, menys a les no-vídues: es pregunten si el seu marit morirà a temps per unir-se a la gresca. En cas que morís, es pregunten si les altres "noies" les acceptaran. En cas que les acceptin, es pregunten si tindran diners per pagar tot el sarau. 

Lydia Davis

Els nous becaris ens són moralment ambigus. Si són sosos i sapastres i marxen per cames a l'hora estipulada, enyorem l'edat d'or en què la gent treballava des dels 14 anys; l'època de les coses materials, de la suor i la sang. Tanmateix, si són joves, bons i forts i fan hores extres amb l'optimisme del qui creu en les Coses Vocacionals, ens els mirem amb certa rancúnia, no fos cas que un dia, ai las!, ens robéssin el lloc de treball. 

l'Amèrica profunda

La dona s’ha tancat als lavabos del Red Rocks Amphitheater de Denver, que gira vent i vol posar-se les mitges. Ja qui és, farà pipí. No s’ha endut cap mena de jaqueta i pensa que refrescarà, si no és que es passa tot el concert movent les caderes. Però no pot deixar la bossa sense vigilar. En la comoditat universal i tranquil·litzadora de la tassa del vàter, es mira l'entrada: “Bryan Adams, September 2014, 45 Years Summer of '69 Tour”. S'eixuga, tira de la cadena, es posa hand sanitizer i se'n va. Mentre el públic va entrant - avis rockers, néts feliços, tot molt sold out -, la dona tarareja quatre frases del hit de la nit. Busca el seu seient, s’asseu i hi pensa, en l’estiu del ‘69. El Jimmy era l’únic intel·ligent; va deixar-ho perquè sabia que res aniria enlloc. Al Jody el va obligar la seva dona. Cap dels de la colla s’hagués imaginat mai que el Bryan pogués fer res de bo. El Bryan era un imbècil. Ella ho sabia però el va esperar igualment. 45 anys al coi de porxo, criant malves, la mare oblidant-se de les coses i ella cuidant-la i esperant. Les quatre de la tarda, els mosquits, el balancí. Les sis de la tarda, els mosquits, el balancí. Les vuit de la tarda, el mosquits, el balancí. Els grills fent cric-cric. Al Red Rocks Amphitheater de Denver, els llums s’apaguen. Tothom crida. En plena eufòria, l’avi rocker del costat li toca una natja. Ella obre la bossa, apunta a l’escenari i dispara.

muscle beach

Continuo amb els ulls ben oberts, però ni el terra ha tremolat (encara) ni Califòrnia ha estat menjada per un tsunami, tot i els cartells que sàviament recomanen retornar a terra ferma si es donés tal malaurança - amb platges com Muscle Beach, hom pot fàcilment imaginar-se un gallito de fibres potents i color Nesquik dirigint-se amb la taula de surf cap a la fi del món només per tal de sortir a la Fox, la nòvia rossa i musculada esperant-lo a la costa, vestida amb un top dels 90's que amb prou feines li tapa els pits i assaborint un polo, les curves de la llengua ressonant per totes les carreteres del Golden State. Abans han estat compartint uns exercisis de fitness i atletisme i besant-se de cap per avall, ara posició de mono, ara pujo els peus cap amunt, ara completament del revés, ara tornem cap amunt, ara la noia remena la cabellera rossa i fa una última voltereta a l'aire abans d'aterrar al terra amb una perfecció milimètrica, un parell de claques al cul i top i integritat totalment a lloc - a nosaltres, desconcertades, ja faria estona que se'ns veuria mitja teta. Després el noi correrà cap al tsunami just a temps perquè un policia amb dos dits de seny l'obligui a fugir corrents i californià i californiana faran mofa de l'agent i marxaran tranquil·lament fent footing entre palm trees, mexicans amb bigotis gegants, caravanes de tortillas i burritos i hip-hoperos improvitzant versos, californià i californiana constantment grimpant per les parets i exhibint la seva bellesa i perfecció eterna, l'univers sentint-se petit i implosionant. Jo llavors ja seré a uns 10 quilòmetres a l'interior, esbufegant com un animal, suant com un porc senglar, pensant en lo tranquils que viuen a Sant Esteve de Palautordera i preparada per trobar el primer Barnes & Noble on pugui passar-me la tarda menjant cookies americanes king size. Glamour total. 

consciència fa covards

Sant Joan ha estat inèditament gris, a nivell meteorològic. Aquell temps de calor que convida al tedi i de iaies sàvies emetent un judici clar: plourà. Em fan por els petards, però adoro aquesta olor a pòlvora que fa l'atmosfera mentre nens de procedències diverses ens tiren xinos a les sandàlies i jo ens recordo de petits a les escales de l'església de la placeta, mirant les fonts que els pares ens havien comprant i competint amb els coleguilles aviam qui tenia els focs artificials més cars - tant solidaris, creatius i altruistes que volien fer-nos: un fracàs. Llavors teniem ben pocs anys i érem els mateixos nens que avui ens tiren xinos a les sandàlies i escandalitzen tietes i mares i iaies i dones embarassades que creuen, incrèdules, que els seus fills mai faran el que fan aquests bàrbars. Ahir vaig xutar temorosament una bombeta amb la mà i als sis anys  l'hagués petat tranquil·lament amb el nas, però el sr. Hamlet ja ens avisava d'allò de la consciència i la covardia i tal: Sant Joan són coets, ambulàncies, kalimotxos i dits volant. Som semi-pseudo-adults però jo tornaria sense cap problema a les fogueres de mobles vells, tot i que ara segurament els salvaria per aprofitar-los per moblar la llar. Esperi, no el cremi! Primer pensaria en el menjador i després optaria per l'especulació: pintar-lo de blanc i vendre'l per 100 euros en un mercadet vintage.

els meus desconeguts

Durant un temps vaig intentar recordar les cares dels personatges secundaris que surten a les fotografies que tinc porai i que miro de tant en tant pensant uh, oh, uf, ai. M'obsessionava la idea de trobar-me'ls algun dia i no reconèixer-los, tot i tenir-los permanentment instal·lats a la tauleta de nit, marc quadrat a l'ampit de la finestra, imant de la nevera, etcètera. Por aquel entonces també em creuava amb anònims random i m'obligava a no oblidar-los-hi la cara, per alguna mena de sensació de decència i rebel·lió davant l'anonimat de la gran ciutat, heroïsme barato contra la immensa urbe. De la mateixa manera que cadascú té els seus morts, jo de tant en tant encara em pregunto pels meus desconeguts: el senyor a la dreta de la mare al costat de Central Park, 1997, quan es va fotre aquella hòstia per voler anar en patins, quan ella mai havia tingut ni idea d'anar en patins i ho va provar només perquè nosaltres hi insistíem, un genoll a la virulé durant la resta del viatge; aquella parella d'alemanys que surt al costat del nostre gran grup el dia que a Tübingen van celebrar  la Stocherkahnrennen, maig del 2012; milers i milions d'etcèteres. Un dia se'm va ocòrrer que estaria bé que algun d'ells també em tinguessin a l'ampit de la seva finestra, justícies poètiques d'aquelles que mai sabrem però que celebraríem fent servir Paraules Grosses com Destí i traient-ne conclusions que superarien amb escreix la magnitud de casualitat del fet, per continuar després endavant amb les nostres vides quotidianes i ells amb les seves vides increïbles i exòtiques que nosaltres mai coneixerem i que imaginarem com cocos, lianes, poblats acolorits o filtres d'Instagram que ho fan tot més maco i modern, i ja se sap que com més maques són les fotos d'Instagram més feliç és la gent. 

déu els cria

Un dia l'Albert va defensar-me els clubs dient que són llocs on les extravagàncies de cadascú corren com llebres, lliurement i sense vergonyes: llocs on els friquis dels rellotges manuals parlen de coses friquis relacionades amb rellotges manuals, llocs on un friqui dels segells en treu un de la Moldàvia del XIX i il·lumina la cara a tots els assistents, llocs on els friquis nostàlgics dels Ducados s'ajunten amb els friquis nostàlgics dels Ducados i tots fumen feliços i tranquils. Arribats en aquest aquest punt, tornaria amb una alegria capaç de tapar totes les escletxes d'evident vergonya aliena als salons literaris, París el segle XVIII, dones amb vestits llargs fins als peus (i corsés estrets fins les costelles, evidentment) bevent te o alcohols prohibits i comentant llibres i llinatges de famílies. I portant monocles i menjant pastetes i fent-se besar la mà als assistens. Oh, món elegant! Oh, aparences! I que consti que a mi m'agrada tot això de la dignitat de la dona, i què vulgar i machista i hipòcrita que deuria ser però quina nostàlgia de sobte, avui, que plou i que escric des del sofà, menjant Donuts caducats de fa 24h i vestida amb xàndal, que és còmode i tal però et treu de tota mena d'autoritat. 

cocos

Fa molt de temps pensava que La possibilitat d'una illa seria un gran títol per un llibre. I va i ja l'ha fet l'Houellebecq. La decepció va ser tal que mai l'he llegit, segur que és un nyap i ni tracta del que jo pretenia, que era la quantitat de bambús i plantes exòtiques embotides entre el cúmul urbanita, els prismàtics buits, la vida safari o buscar cocos com un boig entre cruïlles de motocicletes i camions que transporten tetrabricks de llets diverses, estúpids rambos de l'Eixample, ciutadans exploradors, semàfors com lianes, absència de flotadors, multituds d'etcèteres. Tu l'illa, el paracaigudes, la vida terminal d'aeroport.

fontcuberta, f de ficció

Ja fa força dies que Joan Fontcuberta ha guanyat el Premi Hasselblad, una mena de Nobel de la Fotografia que, entre d’altres, ha estat atorgat a fotògrafs de la talla (XXL) de Richard Avedon, Robert Frank o Henri Cartier-Bresson, per citar grans noms d'aquesta matèria. Aquest premi l'ha catapultat a una marea in crescendo d'articles i piropos mil i què coi, aquí no volem ser menys. Què fa que Fontcuberta esdevingui FONTCUBERTA, hores davant l'ordinador buscant informació de tota mena sobre aquest fenomen de la ficció fotogràfica? Analista del paper de la fotografia en la societat actual, el tret més fascinant de la seva obra és la idea de possibilitat: un univers de ficcions feliçment inventades, de móns paral·lels demostrats sobre el paper. La capacitat de crear realitats imaginàries, que normalment podria atribuïr-se al món de la literatura (“Por suerte todo va muy bien en el mejor de los mundos possibles”, escriu Cortázar a Rayuela), queda totalment integrada tant en la dissimulada fotografia artística com en els falsos documentals de Fontcuberta, si és que no són el mateix.

L’objectiu de crear ficcions a través de fotografies té un objectiu clar i català, que és, de fet, una de les tesis principals de Fontcuberta: la negació rotunda de la veritat fotogràfica. Tot i viure en un món inundat de saturacions visuals, Photoshops, retocs i manipulacions de la imatge, sembla que encara arrosseguem una idea que es remunta al segle XIX: fotografia = veracitat. Avui dia, aquesta concepció anacrònica continua imperant tant en el món quotidià com en el context de la creació artística. I poques idees són més falses, perquè la càmera és una perfecta mentidera. 

A El beso de Judas, Fontcuberta ens posa un exemple didàctic: el naixement de la seva filla Judit, que va haver d’estar a la incubadora i de la qual sa mare encara no havia pogut veure la cara, ja que quan va parir estava anestesiada i després se la van endur (en aquella època encara no es podia entrar a les sales de les incubadores). Fontcuberta explica que va donar una càmera a una infermera perquè pogués fer una foto de la seva nena, de manera que sa mare la pogués veure, i així ho van fer. Tot i això, afirma Fontcuberta, la infermera potser va fotografiar equivocadament un bebè que no era la Judit, sinó algú altre; però igualment, els pares la van entendre com si fos ella. És en aquest sentit que Fontcuberta afirma el següent:

Toda fotografia es una ficción que se presenta como verdadera. Contra lo que nos han inculcado, contra lo que solemos pensar, la fotografia miente siempre, miente por instinto, miente porque su naturaleza no le permite hacer otra cosa. Pero lo importante no es esa mentirà inevitable. Lo importante es cómo la usa el fotógrafo, a qué intenciones sirve. Lo importante, en suma, es el control ejercido por el fotógrafo para imponer una dirección ética a su mentira. El buen fotógrafo es el que miente bien la verdad.

Fontcuberta, doncs, fart d’aquest dictamen i decidit a negar-lo, decideix fer una mica de cachondeo sobre el tema de la veritat fotogràfica. I la seva obra és justament això: divertimentos no exempts de sentit sinó amb una càrrega teòrica ben potent. Fontcuberta no està enfadat amb el món, com a mínim a nivell artístic, però té moltes ganes de denunciar les hipocresies del manipulat món de la imatge. La seva és una subversió refinada, subtil i lúdica; i els seus fotomuntatges no només menteixen bé la veritat, sinó que han muntat alguns pollastres força considerables. 

Els hits de Fontcuberta són diversos. Les primeres obres, Herbarium (1984) i Fauna (1987), ja apuntaven maneres. La primera té l'aparença d'un tractat de botànica convencional però és un catàleg de plantes imaginàries: utilitzant objectes no vegetals, Fontcuberta crea “pseudoplantes” que, emmarcades en un context aparentment real i objectiu, podrien passar perfectament com a éssers vius. Així, la manipulació no només és fotogràfica sinó també contextual, ja que l'aspecte d’obra científica colaria perfectament fora de l’àmbit artístic.  

Digne de tenir un racó al Libro de los seres imaginarios de Borges, la sèrie Fauna, ideada en col·laboració amb Pere Formiguera, presentava un catàleg de bèsties imaginàries. El background històric ja està més elaborat: Formiguera i Fontcuberta partien de la idea de la troballa dels arxius del Dr. Ameisenhaufen (“formiguera” en alemany), desaparegut misteriosament l’any 1955. Als arxius d’aquest zoòleg alemany hi havia un immens catàleg d’animals misteriosos que fins llavors no havien estat descoberts.: una farsa d’història natural com una casa, vaja. Això sí, molt ben elaborada: Formiguera i Fontcuberta van fer vídeos amb comentaris d’individus diversos, van fer fotomuntatges amb animals inhòspits, “notes de camp”, comentaris tant en alemany com en anglès, etcètera. El muntatge va rodar per mig món (a Barcelona, va presentar-se al Museu de Zoologia) i va enfadar alguns pobres innocents que s’ho havien cregut tot. 

La seva obra més coneguda, però, és Sputnik (1997). Aquí, la història que servia de context ja estava perillosament elaborada: es remuntava a l’any 1968 i a la suposada desaparició del cosmonauta rus Ivan Istochnikov i el seu gos Kloka, que vagaven per l’espai a bord de la nau Soyuz 2. Aterrits per la humiliació que podia suposar la pèrdua d’un cosmonauta en plena Guerra Freda, els soviètics van confinar la família d’Istochnikov als gulags de Sibèria i van fer xantatge als altres pilots perquè tant la història com la mateixa existència del cosmonauta fossin esborrades de la capa de la Terra. Segons la història ofical, de fet, la Soyuz 2 existia, però era una nau sense tripulants: la versió de Fontcuberta era que la Soyuz 2 anava sense tripulants perquè Istochnikov havia estat eliminat ihavia trobat transcripcions de veus, anotacions, vídeos i fotografies que confirmaven l’existència del cosmonauta rus. Evidentment, tot era pura ficció, però Fontcuberta va manipular les imatges de manera que ell feia de Istochnikov i es colava enmig de la història russa. Com a fet anecdòtic, cal remarcar que el fotògraf va rebre una trucada de l’ambaixada russa afirmant  que havien rebut queixes a causa del confinament dels familiars d'Istochnikov als gulags. També un cantant japonès va fer una cançó sobre la tragèdia. 

Altres experimentacions de Joan Fontcuberta amb la concepció tradicional de la fotografia i el rol d’aquesta en la societat contemporània són els Googlegrames (2005), fotomuntatges formats centenars de petites fotos que formen una fotografia més gran, els anomenats “fotomosaics” que ara tothom pot fer-se al Fotoprix a preu de rebaixes. Tot i això, l’interès dels de Joan Fontcuberta és l’estreta i significativa relació que hi ha entre les imatges petites i la imatge gran. En el cas de Niepce (2005), ens trobem amb un fotomosaic de la primera fotografia de la història, realitzada per Nicéphore Niepce el 1826. Les fotografies petites són 10.000 imatges localitzades per Internet buscant les paraules “foto” i “photo”. També hi ha Món (2005), en què el fotomosaic representa la Terra i les fotos que van buscar-se eren “cel”, “infern” i “purgatori” en castellà, anglès i francès.

Niepce (2005)

Finalment, i entre moltes altres obres, Fontcuberta també ha fet molts projectes relacionats amb regions o àrees concretes. Un d’aquests va ser Karelia: Miracles & Co (2002), al monestir ortodox de Valhamönde, a la regió de Carèlia, entre Finlàndia i Rússia. Al monestir, aïlladíssim del món, transconfessional i ecumenista, hi assisteixen molts monjos de totes les religions per aprendre a fer miracles. Segons sembla, la idea del projecte va sorgir a causa de la publicació al diari Helsingin Sanomat, el més comprat de Finlàndia, d’un curs de miracles a càrrec d’aquest monestir. Fontcuberta, ni corto ni perezoso, va decidir transformar-se en aprenent de papa ortodox per tal de fer el curs de miracles amb la resta d’assistents i trobar proves que dsenmascaressin tal tonteria: un mix de fotoperiodisme d'investigació i creativitat artística. Una crítica al fanatisme feta amb gràcia i elegància.

Miracle de la ubiqüitat

Un altre exemple de projectes fets per llocs en concret és Sirens (2000), que va consistir en la creació de fòssils ficticis de sirenes a la Réserve Géologique de Haute-Provence a Digne-les-Bains, al sud de França. Fontcuberta va crear una història i va fer un documental sobre com el Pare Jean Fontana havia descobert fòssils d'Hydropithecus, l'animal evidentment fictici que vau veure aquí sota. Poca broma: si no has dormit gaire, ets ingenu o tens les defenses baixes, el documental pot colar tranquil·lament. Com a anècdota, cal remarcar que els fòssils s'han convertit en una atracció permanent del parc.

I aquesta només és una petita mostra de l'obra de Fontcuberta, la F del qual no és sinó de Ficció, el pilar capital d'aquest as de la  image. Mentider expert, els seus són enganys pietosos, una mena de glòbuls blancs que ens volen salvar alegrement de falsedats més grans i més reals. Fontcuberta és ell, la seva diversió crítica i tots els seus heterònims: un Fontcuberta botànic, un Fontcuberta monjo nòrdic, un Fontcuberta cosmonauta rus àlies Ivan Istochnikov, un Fontcuberta naturalista alemany, un Fontcuberta aprenent de papa i mil cinc-cents etcèteres. Un brindis per la sirena imaginària i per molts Fontcubertes més.