salmons

Un dia substituirem les velles estovalles per camises de quadres sobre camps de flors silvestres, robes modernes on encabirem vermuts, salmons, bombons i sermons llargs i feliços com mapes del món. Llavors tot serà suau i tranquil i llis. Molt fluix, sonarà èpica dòcil dins la brasa dels vinils.

s'univers és una festa

Normalment, la sensació que tinc quan sóc al Camp Nou és la d'un extraterrestre d'un altre sistema planetari que ha aterrat a la Terra en un moment d'èpica total, en un instant decisiu i definitiu per la biografia de la Humanitat: noto que passa algo gros, però se m'escapa de les mans. És una llàstima, perquè sospito que la cara de pa amb la que acostumo a observar l'esfèric podria desanimar el soci culé més antic de la història del club blaugrana. La majoria de vegades, per més que intento que els meus llavis articulin un somriure feliç i convex, només em surt una ganyota entre al·lucinada, dement i compassiva, seguit d'algun discurs on pronuncio quatre cops les paraules "opi pel poble" i una sensació d'aguafiestas de nivells còsmics i siderals: la meva antipatia i el meu avorriment són infinits i inacabables, no faré mai amics i em quedaré sempre a casa, llegint coses avorrides i fent créixer arrels al terra.

Oh, però, alleugeu-vos i pronuncieu amb mi un OH majúscul i tranquil perquè l'altre dia, així, com qui no vol la cosa, vaig sentir-me cridant un MERDA quan l'apreciat esfèric tocava el pal de la porteria de l'equip contrari, un OH gros com quatre masies perquè vaig empatitzar amb el vell amb el caliquenyo apagat que es queixava que si no fumava li agafaria un infart, un OH gros perquè vaig fer un vot i vaig cridar CABRÓN a l'entrenador de l'enemic, un OH gros perquè quan l'àrbitre va fer piiiip quasi abraço l'avi del costat, un OH gros perquè jo, com tu, també potser sense saber-ho, en algun moment, fins i tot em vaig sentir una mica com una part petita d'aquest tot tan gran.

la nova rosa

A casa tenim un roser que dóna roses quan vol i com vol. Els dies sedentaris i de tendència endiumenjada, els supervivents d'aquesta casa ens dediquem a animar la nova rosa de la família, exemple únic en la seva espècie que, arbitràriament o per conviccions personals que (de moment) se'ns escapen, ha decidit florir en ple mes de gener, època en què les flors "normals" es resignen a hibernar i competir de manera interna sobre com de maques i maquillades sortiran durant la primavera. A casa, debatim i discutim sobre si aquest nou membre de la família és prematur o tardà (és a dir, si s'ha avançat a aquesta primavera o ve de la primavera passada, diferència simbòlica però que ens ajudaria a concretar a quin membre del clan familiar s'assembla més) o sobre si senzillament és una rosa atemporal, rebel i alternativa. En tot cas, cal dir que estem molt contents de la nova adquisició floril i hem decidit proclamar-ho a tothom, gent coneguda, desconeguda, gent que passava per aquí o que ha buscat "prematur o tardà" o "flors a casa" al Google. Hola guapos! Canvi i fora.

carreteres que no van enlloc

Per on han de cosir-se els dies que s'espatllen? Com hem de reconèixer la cremallera encallada, la cremallera deformada, la cremallera gastada de costum i confiança que malmet i anihila les hores blanques? Hi ha d'haver algun mecanisme per no esdevenir individu de baix consum, ens o enze, cosa que camina amb els mitjons xops de la pluja de tres dies sense pluja. Però a vegades ni aquest ni aquest no funcionen i això és mentida i en comptes de cridar així el plan general és més aviat tal i, llavors, ¿com ho hem de fer per no ser l'home imperdible, el previsible, l'invisiblo-prescindible? I un cop mort el dia fantasma, on se suposa que hem de desar tot aquest fum verbal, tota la llana novel·lesca derivable d'un dia de son i blanc i fred i pors i tot qui sóc i zero frens? Tot sona a hipotaxis, a prostitució, i jo sí que no he llegit res.

hacendado

Ramcel Trousp fins ara no ho havia dit a ningú, gags de l'ofici, però recentment ha confessat a la premsa que cada dia, a les sis del matí, es jala un paquet sencer de madalenes Hacendado. Després, assegura, "la prosa brota a borbotones". Els periodistes li han preguntat si menjant madalenes de la Bella Easo no li sortiria una prosa més sintètica, més escueta, més pragmàtica i diversos "més" que són eufemisme d'allò que és FÀCIL i CURT. Ell ha respost que no només comprava madalenes Hacendado sinó que també comprava fuet Hacendado (el senyor Tarradelles tanca el diari i xiuxiueja "imbècil"), xocolata Hacendado (un Lindt s'ha tirat per la finestra), cervesa Hacendado (el senyor Damm desa el xampany, s'ho rumia un moment i decideix obrir-lo igualment) i Fanta de llimona Hacendado, que deixa de ser "Fanta" per ser una altra cosa més avorrida i sosa i amb menys bombolletes. Els periodistes se l'han mirat silenciosos i han marxat. Reunits en un comitè cansat de marca blanca, han decidit obviar la crònica i anar-se'n a fer un sopar por todo lo alto. 

higiene

- No, no ho sé, que a vegades voldria que tot quedés intacte i innocent, com quan érem petits i t'enfadaves si et canviaven de lloc les peces del lego o les autocaravanes d'aquelles nines primes i mamelludes que eren veterinàries o exploradores o infermeres o professores. Llavors la bronca o la lluita eren d'una èpica superior a les aventures del Ken, l'Spiderman i el Rambo junts, però després era tan fàcil fer com si res i de sobte ja no recordaves el significat pràctic d'estar enfadat o tenir por de perdre't  i cor i ment et quedaven blancs i purs d'higiene emocional.
- ...
- Vull dir que molava, no?

- Irene, calla i menja una miqueta, collons. 

brindis

Mai acabes de saber si la vida comença el setembre o el gener. Que sí, que les agendes del Vinçon són vermelles i grosses i modernes i seran encetades el diumenge que ve, però a vegades no pots evitar la temptació infantil de l'agenda escolar de sempre: la vida anual que corre de setembre a setembre, amb sants, llunesplenes, frases dites prescindibles, solsticis i feminismes. No saps si es pot encetar vida dos cops l'any: seria una forma ben simple de tenir-se a ratlla, de fet, però fins i tot els metges més metges desaconsellen l'excés d'equilibri i mesurament. La conclusió, com sempre, és que no hi ha conclusió, la conclusió és d'una incertesa grossa com una casa començada per la teulada, la conclusió és una riallada grossa com tres acudits de l'Eugenio seguits, la conclusió, en definitiva, és una cosa que no cal; més val escarxofar-se en la certesa qu'els balanços ferms i inflexibles són tant il·lusoris com prescindibles i proclamar que en el fons som irresistiblement guapos, que som joves i forts i que va, sí, brindis grossos i generosos que el 2012 serà un gran any. Fi.

el mort està gelós del degollat

Miguel de Cervantes, oblidat i despentinat i alcoholitzat, s'escarxofa redundantment al sofà del seu pis d'Alcalà d'Henares (o no) mentre observa una entrevista que fan a don Quijote pel 33. Mentre el ingenioso hidalgo explica detalladament què sentia quan veia gegants on hi havia molins de vent i quina mena de relació tenia en realitat amb Sancho Panza, Miguel de Cervantes es serveix una copeta d'absenta ben verda: a ell se li'n fot tenir un Instituto amb el seu nom que expandeix la lengua de Cervantes per tot el món, l'únic que vol és una miqueta d'amor, una Dulcinea seva que li faci mimos i li digui coses boniques i li reconegui les hores passades omplint fulls en blanc, perquè el que és Alonso Quijano no li fa cap mena de cas, el que és Alonso Quijano és un desagraït que es dedica a anar de programa en programa proclamant als quatre vents, als quatre molins, als quatre gegants, les seves virtuts i bogeries i obviant el creador al qui deu la seva fastigosa existència eterna. Però Miguel de Cervantes està sol i ningú li fa cap cas: tant és així que s'escarxofa redundantment al sofà del seu hipotètic pis d'Alcalà de tal i es serveix una copa d'absenta i quan la gent veu pel Google el seu retrat no pensa en la seva enveja ni en què està trist ni en el seu grau d'ebrietat.

billy

Això de la transcripció de la ment al món normal és un drama, tu. Vull dir que dins el cap tot és tan eternament fàcil i evident però després sempre passa que la verbalització falla, que la verbalització es converteix en el cosí estúpid i esgarriacries que espatlla la celebració psíquica i sí, ja sé que aquesta és una definició ben podrida de verbalització però és que justament estem parlant d'això, que al principi fou el Verb però després ja tot laberints i incongruències i rollos com primaveres i tot plegat és una mica com quan vas a l'Ikea, allà hi viuries sempre i per sempre però després l'estanteria Billy i la teva habitació no intimen i ella és converteix en l'estranya eterna, com al capdavall totes les coses que et miren des de la quotidianitat còmoda quan de sobte ja no és tan còmoda i els silencis es converteixen en bombes o en pluges que sembla que no però mullen. Ho veus, dins el meu cap tot era molt fàcil i ara ja m'he tornat a perdre i vist el panorama, optariem per l'opció fàcil: dormir, hibernar i mengar xocolata desfeta amb melindros i madalenes i sense límits ni constriccions, senyors, que avui està bé perquè comença l'hivern però fa tan Sol.

fiords

Comencem acceptant-ho: la nostra és una raça dèbil. Condicionats per la dependència emocional als UVA, els éssers de la nostra mena hem d'observar atònits com les femelles nòrdiques es passegen immunes i en minifaldilla i sense mitges ni cap cosa protectora pels carrers de la nostra ciutat, sota la mirada de les iaies preocupades i les noies sanes amb anoracs i bufandes i en aquests temps de Nadal i de tristesa matinal quan l'autobús no ve i les mans se't gelen i no et pots menjar el plàtan del fred que t'encercla. És lògic que en aquestes situacions hom es senti desprotegit, però acceptem una altra cosa: llatins, llatines, mediterranis del Mediterrani, aquesta època és la nostra. 

Sí, senyors i senyores, el canvi climàtic ens brinda una oportunitat única i intransferible per vèncer i avançar els alemanys i els holandesos i la pelma superioritat escandinava: servidora dona paraula que, en un futur proper, la raça mediterrània s'erigirà forta, sana i (sobretot) salerosa a l'empara d'un clima de juny-juliol permanent i sota la mirada astorada i ja no tant altiva dels veïns germànics, que es fondran com ninotets de cera sota el jou d'un encenedor antipàtic i hauran d'anar en pilota picada per poder respirar com Déu mana i estaran moixos i passaran vergonya i a nosaltres ens sabrà una mica de greu però tampoc gaire més i repetirem allò de "és la vida, ves" mentre la nostra raça triomfa sobre totes les altres races. És així com la meteorologia, motiu legítim per preferir el caos automobilístic de Nàpols als fiords de Noruega, acabarà baixant el cap i acceptant-nos que sí, que  la raó era nostra i de ningú més. Senyors, tot és qüestió de temps. Fins llavors, això sí: bosses d'aigua calenta, mantes i orelleres. 

credibilitats

L'altre dia li deia a J. que em sorprèn la credibilitat que pots arribar a perdre quan parles una llengua estrangera. És força depriment, la veritat. Vull dir que ja pots ser ben llest, que quan surts del català sempre seràs una mica més proper a un goril·la o a un ximpanzè que a la persona seriosa i decent que assages en el teu dia a dia. "You have a funny accent" és una frase que he hagut de sentir moltes vegades i mai he sapigut gaire com interpretar. Sóc simpàtica, única i graciosa? O sóc un intent mocós d'anglès? Com que tinc tendència a la bonança, acostumo a somriure i a fer algun comentari amè, però sempre tinc la sospita de ser l'estúpid que riu la pròpia burla. Són misteris d'aquests que és millor no saber. En tot cas, no es pot negar que servidora compensa les seves mancances en matèria de llengua estrangera fent gestos opulents que compensin la pobresa de l'accent, i sospita que això li dona un estatut de funny que s'acosta més a la coreografia cabriolaire que a la voluntat de mútua comprensió. D'altra banda, no estem sols al món: J. m'ha explicat que últimament també està intentant canviar el tuenTi pel tueni, per allò d'aquella història de l'autosuperació constant. Però diu que costa, tu, que això de sortir de l'hàbit costa força.

demà se'ns passarà

Si hi ha algú que està cansat dels diumenges, aquest és el diumenge. Per ell, l'anomalia és la norma; i no hi ha rumbes ni patxarans posteriors que compensin les seves tardes nostàlgia, l'estat d'excepció total que legitima melangies i spleens de tots colors perquè demà, diuen, se'ns passarà. Fart de ser la passivitat escarxofada, fart del lliure comerç i la lliure circulació de pensaments il·lícits, fart de llegir el suplement dominical amb una parsimònia desorbitada, el diumenge voldria despertar-se a les set del matí, fer-se un cafè amb llet ràpid, fullejar el diari encara més ràpid i haver de marxar ipso facto a treballar, que ja faig tard: autobús, tupperware, holaquètals, feina acumulada i totes aquestes delícies asiàtiques. Llavors hi ha una interrupció i salta el dilluns i li diu mira, tu calla que mai treballes, que jo sóc prototip de principis, activacions setmanals i finals traumàtics de ponts a la muntanya. Però el diumenge abaixa el cap: no sap esquivar el complexe mandra. Llavors surt una veu en off pesada i dogmàtica i sense amics i diu que, com sempre, la qüestió és queixar-se.