habitacions petites

No és difícil percebre l'absència de sortides d'emergència en aquest lloc. La majoria d'individus anònims riuen fregant la histèria i posant mans o vanos a la boca per tapar unes dents grogues d'excés de Ducados i llarga absència de Signal Blanqueador. Les converses de reüll es mesclen entre trobades puntuals, estratègies terapèutiques, ascensos laborals i altres misèries i hits de la humanitat. Ningú pregunta la pregunta i els ecos individuals reboten com en un ping-pong gegant, mentre les històries fosques i naturals són driblades a mode esgrima per diverses censures. Simultàniament, tots els nans petits i treballadors que habiten l'interior de les persones posen baldes i pestells a les portes de l'enorme cuirassa que han creat amb els anys. A fora, la imponent normalitat s'imposa. Només a vegades, un ésser no identificat palpa la paret dissimuladament, com si busqués una porta.

toleràncies

Hi ha coses que provoquen aproximadament el mateix tipus d'emoció: pastís de xocolata, gol del Barça, Age of Empires, orgasme. Així, tot i els abismes entre persones, hom pot entendre's per simple i bella analogia.

brises marines

L'habilitat de les pedres de no moure's gens en tant que bellesa, estabilitat i artifici, atribuïble al 80% de les coses inhertes i passives (el 20% el formarien vents, tramuntanes, brises marines) i al 20% de les coses vives. Això sí, no ens enganyem: ni persones ni caragols ni tortugues ni goril·les.

invertir amb saviesa els dies

G. Gisbert surt de casa seva, americana negra, ulleres de sol, trenta-dos graus. El sol li oprimeix la barba i li provoca emanacions de suor constants i desagradables, que aguanta estoicament. Sense ser interceptat ni ferit per cap fan radical, G. Gisbert entra al seu cotxe senzill i quotidià, de segona mà, comprat a una anciana de Solsona que havia descobert que agafant el transport públic no has d'estar concentrar i coneixes més persones. G. Gisbert no escolta la ràdio, tampoc mira el paisatge: senzillament condueix. Ha posat antics jerseis del JBP a les finestres, de manera que ningú el molesta ni el reconeix. S'enfila per la Diagonal, creua un peatge accidentat en què el treballador quasi es mata intentant extreure el cos de la cabina per fer-li dos petons, segueix recte i va tirant. Deu milles després, G. Gisbert arriba a una masia. Som al Pallars Jussà. Un home gran, boina en cap, camisa de quadres en cos, botifarra en plat, surt a rebre'l. Mira a banda i banda i li diu "passa". L'home gran dóna uns papers plens de versos a G. Gisbert, que els llegeix atentament. Al principi G. Gisbert té alguns dubtes (si, perdoni, bon home, però quina mena de salt?) que l'ancià li resol amb molta paciència i tranquil·litat. Finalment, G. Gisbert li allarga un sobre, el contingut del qual ens és impossible de veure i que els estudiadors de matèries incertes intentaran esbrinar -sense sort- durant molts anys. Mentre torna en cotxe, G. Gisbert va llegint les lletres, assenteix amb una alegria semi-continguda i pensa bé, bé, Manel.

binital

Crisi i commoció a la costa menorquina: la roca que hi havia a vint metres de la platja de Binital ha desaparegut. Anomenada "la Pedra" pels habituals de l'indret, que la tenien en gran estima, aquesta construcció natural havia esdevingut el punt de trobada dels asidus de la platja, que hi anaven nedant i conversaven sobre els alts, baixos i mig-mitjos de la vida tot menjant meló o un coc de tomàtiga o llegint un llibre. La notícia de la desaparició ha causat commocions a tots els binitalencs de temporada, que han buscat la roca fins que s'ha fet de nit i han hagut de marxar degut a l'arribada de les meduses i els peixos nocturns, dolents i fosforescents que mengen les persones bones. Avui, finalment, després d'una llarga assemblea i incapaços de gestionar la situació, els asidus han decidit vestir de dol durant quatre dies i deixar de parlar entre ells. És en aquest sentit que els quioscs i papereries de l'illa diuen que la venda de crucigramas i sopas de letras ha augmentat de manera força notable.

gairebé som invencibles

"Va vindre tardana" és una manera bonica, rural i poètica de parlar d'aquells nounats que arriben sense dir res abans, sense avisar, vaja, ni una simple noteta ni un senyal de fum ni res de res. Altres versions optimistes parlarien d'una "bona sorpresa" o un "feliç accident". Tot i generar un sentiment de compassió absolut i inalienable a qualsevol participant en la conversa, aquest tipus de persones (tardans, sorpreses, accidents, casualitats) no acostumen a assistir a cap Reunió d'Accidents Anònims i porten una vida bastant ordinària. Es relacionen amb gent "desitjada" i ploren, riuen i fan pipí amb una freqüència que entra dins els paràmetres del que hom considera la Gent Normal.

blanc

Diguem-ho obertament: 1) Berlin és lletget. Vull dir que siguis on siguis sempre ets lluny, sempre a les afores d'un centre que no existeix. El carrer més petit és un Passeig de Gràcia d'arquitectura poc simpàtica, centre-ciutat envaït d'Espais Abandonats: molt lloc, vaja. La petita absoluta, conseqüentment, és un fet innegable, tot i que diguem-ho obertament: 2) Berlin és tant guai. He vist una nena de 5 anys amb rastes i un gos que era una Rasta Gegant. A Mauerpark, els alternatius venen a demostrar la seva modernitat i els moderns a demostrar la seva alternativitat. Competitivitat per qui porta ulleres més grans i pastoses. Però quan és diumenge i plou, és diumenge i plou universalment: per sempre i a tot arreu. Les noies de vestits barats i bonics comprats a Boxhagener Platz corren xopes i sense paraigües. Amb estil, però. Els turistes tot ho miren i de tot n'extreuen fotografies, que revelaran properament i amb descompte en algun Fotoprix. Fi.

A vegades cal dormir

Ha de ser fotut ser una mosca. Seriosament. Ser un ésser lleig, antiestètic, poc estimat per la resta d'éssers vius, que fa un soroll cual electricista o mecànic fent feina a la teva orella i que sap del cert que és massa propens a morir com qui t'escampa una raqueta de tennis gegant a la cara. Voler fugir de l'habitació i topar-te amb un vidre, amb la mala sort d'ignorar què és un vidre: anhel total de la merdeta de fora de la cambra, objectiu improbable perquè en el noranta-nou per cent dels casos moriràs fent de malabarista confós per un excés d'il·luminació i a causa d'un cop desafortunat contra la pantalla de la làmpara. A sobre, tret d'algun biòleg il·luminat i algun animal en dejú, saber del cert que ningú lamentarà la teva mort.

èpica de l'ordinarietat

Hi ha els qui tenen un amor propi i una simpatia per si mateixos tant sublim que sovint els penja d'un fil i els cau a terra, fent un terrabastall que desperta els fills petits de tots els veïns. Aquests potser seran artistes. També són tendres i insuportables. Després hi ha els ordinaris: els que a la nit corren les cortines per dormir en pilotes i llevar-se amb la llum ataronjada de la tela que van comprar al diez por diez i de rebaixes. Les seves ondulacions anímiques són menys exagerades, a vegades canten i salten i a vegades miren el sostre i ploren. Sense estridències. Generalment, discreció estàndard: ni massa confetti ni massa poc. Generalment, bona gent. Amb excepcions. Viuran feliços, donaran sang, tindran l'enveja justa, algun fill i alguna feina. S'inscriuran al registre dels anti-herois anònims. Moriran amb menys penes que glòries, tranquils i sense estrelles.

circumstàncies

És el tercer cop que el conductor del trambaix torna de Francesc Macià, cosa que vol dir que ha passat cinc cops per davant del DiR, que cinc cops ha vist els estudiants de la Facultat de Químiques i que cinc cops ha esperat les mares del món que corren plenes amb carros plens per arribar al trambaix a temps. A Palau Reial, però, una manifestació de cinquanta persones barra el pas de la Diagonal, conflcite que afecta la bona circulació d'aquest transport públic exterior. El conductor frena just quan una dona rossa reivindica la intel·ligència més enllà del color de la cabellera, a la qual s'uneix una morena que reivindica la castedat de les pells brunes i una dona de cabells curts que reclama la seva condició d'heterosexual convençuda. A aquesta invasió femenina s'hi afegeixen un noi gras que reivindica la bellesa interior, un noi com un granet gegant que diu ser un gran sexi íntim i un noi normal que reivindica el dret a manifestar-se tot i no tenir cap objecció en particular. Una senyora fidel manifesta el dret als pensaments pecaminosos i un senyor trajat el dret a conduir per la Diagonal sense la por permanent a arribar sempre tard. El senyor del trambaix, que és el tercer cop que torna de Francesc Macià, se'ls mira, impassible. Quan tothom ha alliberat ràbies, rencors i confettis de diversa índole, el conductor torna a engegar, camí del DiR i les mares del món plenes de carros plens que corren per arribar al trambaix a temps. I torna a engegar amb la mala sort que mata un cargolet que, casualment, creuava la via per allà.

pueril

Doncs a mi, potser, algun d'aquests dies de Visca la Foscor Friedrich també em sembla que em falta això de la tercera roda de la bici de quan érem petits, puerils i bonics. Vull dir que abans teniem excusa i molava. No sé la massa humana, però jo ho recordo tot blanc i negre i en format granulat, ja veus, no vivim al segle XIX però és tant vintage que ai, i veig mon pare amb el cabell més negre que ara agafant-me amb dues rodes i jo que no i ell que sí i jo que no i apa, vola. Sincerament, continuar en vida em semblava pur miracle, però aquí estic. I avui igual: ens veurem i jo m'enduré la càmara i ens fotografiarem junt amb el deumilionèssim cafè-amb-llet-fotografiat-de-la-història-dels-cafès-amb-llet com dient que som gent tranquil·la i segura de si mateixa, mira quin somriure més ample que tinc, quina veu més despreocupada, quin discurs més decidit i no sé, riurem ben fort, semblarem algo així com una cançó de Manel, captatios i etcètera i tot estarà tant bé, eh, però jo seguiré pensant una miqueta i secretament en el meu bastó invisible.

macarena

El problema amb els sensors és quan no et mous. Hom, per exemple, no acostuma a tenir la necessitat de ballar macarenes mentre és al lavabo; i passa que al cap d'un moment tot ja és foscor i Problema. I el Problema no és orinar en la penombra sinó aquesta subtil invasió de lo intangible, de lo intocable, de lo que és però no hi és. Ossos i greixos i coses sòlides són subtituïdes per xips i activacions automàtiques que es mouen i s'engeguen per certificar la teva existència i tu rai, anar tirant, ja pots estar donant les gràcies per ser de veritat. Que jo no sé res, però últimament trobo que tot és però invisible.