invertir amb saviesa els dies

G. Gisbert surt de casa seva, americana negra, ulleres de sol, trenta-dos graus. El sol li oprimeix la barba i li provoca emanacions de suor constants i desagradables, que aguanta estoicament. Sense ser interceptat ni ferit per cap fan radical, G. Gisbert entra al seu cotxe senzill i quotidià, de segona mà, comprat a una anciana de Solsona que havia descobert que agafant el transport públic no has d'estar concentrar i coneixes més persones. G. Gisbert no escolta la ràdio, tampoc mira el paisatge: senzillament condueix. Ha posat antics jerseis del JBP a les finestres, de manera que ningú el molesta ni el reconeix. S'enfila per la Diagonal, creua un peatge accidentat en què el treballador quasi es mata intentant extreure el cos de la cabina per fer-li dos petons, segueix recte i va tirant. Deu milles després, G. Gisbert arriba a una masia. Som al Pallars Jussà. Un home gran, boina en cap, camisa de quadres en cos, botifarra en plat, surt a rebre'l. Mira a banda i banda i li diu "passa". L'home gran dóna uns papers plens de versos a G. Gisbert, que els llegeix atentament. Al principi G. Gisbert té alguns dubtes (si, perdoni, bon home, però quina mena de salt?) que l'ancià li resol amb molta paciència i tranquil·litat. Finalment, G. Gisbert li allarga un sobre, el contingut del qual ens és impossible de veure i que els estudiadors de matèries incertes intentaran esbrinar -sense sort- durant molts anys. Mentre torna en cotxe, G. Gisbert va llegint les lletres, assenteix amb una alegria semi-continguda i pensa bé, bé, Manel.

binital

Crisi i commoció a la costa menorquina: la roca que hi havia a vint metres de la platja de Binital ha desaparegut. Anomenada "la Pedra" pels habituals de l'indret, que la tenien en gran estima, aquesta construcció natural havia esdevingut el punt de trobada dels asidus de la platja, que hi anaven nedant i conversaven sobre els alts, baixos i mig-mitjos de la vida tot menjant meló o un coc de tomàtiga o llegint un llibre. La notícia de la desaparició ha causat commocions a tots els binitalencs de temporada, que han buscat la roca fins que s'ha fet de nit i han hagut de marxar degut a l'arribada de les meduses i els peixos nocturns, dolents i fosforescents que mengen les persones bones. Avui, finalment, després d'una llarga assemblea i incapaços de gestionar la situació, els asidus han decidit vestir de dol durant quatre dies i deixar de parlar entre ells. És en aquest sentit que els quioscs i papereries de l'illa diuen que la venda de crucigramas i sopas de letras ha augmentat de manera força notable.

gairebé som invencibles

"Va vindre tardana" és una manera bonica, rural i poètica de parlar d'aquells nounats que arriben sense dir res abans, sense avisar, vaja, ni una simple noteta ni un senyal de fum ni res de res. Altres versions optimistes parlarien d'una "bona sorpresa" o un "feliç accident". Tot i generar un sentiment de compassió absolut i inalienable a qualsevol participant en la conversa, aquest tipus de persones (tardans, sorpreses, accidents, casualitats) no acostumen a assistir a cap Reunió d'Accidents Anònims i porten una vida bastant ordinària. Es relacionen amb gent "desitjada" i ploren, riuen i fan pipí amb una freqüència que entra dins els paràmetres del que hom considera la Gent Normal.

blanc

Diguem-ho obertament: 1) Berlin és lletget. Vull dir que siguis on siguis sempre ets lluny, sempre a les afores d'un centre que no existeix. El carrer més petit és un Passeig de Gràcia d'arquitectura poc simpàtica, centre-ciutat envaït d'Espais Abandonats: molt lloc, vaja. La petita absoluta, conseqüentment, és un fet innegable, tot i que diguem-ho obertament: 2) Berlin és tant guai. He vist una nena de 5 anys amb rastes i un gos que era una Rasta Gegant. A Mauerpark, els alternatius venen a demostrar la seva modernitat i els moderns a demostrar la seva alternativitat. Competitivitat per qui porta ulleres més grans i pastoses. Però quan és diumenge i plou, és diumenge i plou universalment: per sempre i a tot arreu. Les noies de vestits barats i bonics comprats a Boxhagener Platz corren xopes i sense paraigües. Amb estil, però. Els turistes tot ho miren i de tot n'extreuen fotografies, que revelaran properament i amb descompte en algun Fotoprix. Fi.

A vegades cal dormir

Ha de ser fotut ser una mosca. Seriosament. Ser un ésser lleig, antiestètic, poc estimat per la resta d'éssers vius, que fa un soroll cual electricista o mecànic fent feina a la teva orella i que sap del cert que és massa propens a morir com qui t'escampa una raqueta de tennis gegant a la cara. Voler fugir de l'habitació i topar-te amb un vidre, amb la mala sort d'ignorar què és un vidre: anhel total de la merdeta de fora de la cambra, objectiu improbable perquè en el noranta-nou per cent dels casos moriràs fent de malabarista confós per un excés d'il·luminació i a causa d'un cop desafortunat contra la pantalla de la làmpara. A sobre, tret d'algun biòleg il·luminat i algun animal en dejú, saber del cert que ningú lamentarà la teva mort.

èpica de l'ordinarietat

Hi ha els qui tenen un amor propi i una simpatia per si mateixos tant sublim que sovint els penja d'un fil i els cau a terra, fent un terrabastall que desperta els fills petits de tots els veïns. Aquests potser seran artistes. També són tendres i insuportables. Després hi ha els ordinaris: els que a la nit corren les cortines per dormir en pilotes i llevar-se amb la llum ataronjada de la tela que van comprar al diez por diez i de rebaixes. Les seves ondulacions anímiques són menys exagerades, a vegades canten i salten i a vegades miren el sostre i ploren. Sense estridències. Generalment, discreció estàndard: ni massa confetti ni massa poc. Generalment, bona gent. Amb excepcions. Viuran feliços, donaran sang, tindran l'enveja justa, algun fill i alguna feina. S'inscriuran al registre dels anti-herois anònims. Moriran amb menys penes que glòries, tranquils i sense estrelles.

circumstàncies

És el tercer cop que el conductor del trambaix torna de Francesc Macià, cosa que vol dir que ha passat cinc cops per davant del DiR, que cinc cops ha vist els estudiants de la Facultat de Químiques i que cinc cops ha esperat les mares del món que corren plenes amb carros plens per arribar al trambaix a temps. A Palau Reial, però, una manifestació de cinquanta persones barra el pas de la Diagonal, conflcite que afecta la bona circulació d'aquest transport públic exterior. El conductor frena just quan una dona rossa reivindica la intel·ligència més enllà del color de la cabellera, a la qual s'uneix una morena que reivindica la castedat de les pells brunes i una dona de cabells curts que reclama la seva condició d'heterosexual convençuda. A aquesta invasió femenina s'hi afegeixen un noi gras que reivindica la bellesa interior, un noi com un granet gegant que diu ser un gran sexi íntim i un noi normal que reivindica el dret a manifestar-se tot i no tenir cap objecció en particular. Una senyora fidel manifesta el dret als pensaments pecaminosos i un senyor trajat el dret a conduir per la Diagonal sense la por permanent a arribar sempre tard. El senyor del trambaix, que és el tercer cop que torna de Francesc Macià, se'ls mira, impassible. Quan tothom ha alliberat ràbies, rencors i confettis de diversa índole, el conductor torna a engegar, camí del DiR i les mares del món plenes de carros plens que corren per arribar al trambaix a temps. I torna a engegar amb la mala sort que mata un cargolet que, casualment, creuava la via per allà.

pueril

Doncs a mi, potser, algun d'aquests dies de Visca la Foscor Friedrich també em sembla que em falta això de la tercera roda de la bici de quan érem petits, puerils i bonics. Vull dir que abans teniem excusa i molava. No sé la massa humana, però jo ho recordo tot blanc i negre i en format granulat, ja veus, no vivim al segle XIX però és tant vintage que ai, i veig mon pare amb el cabell més negre que ara agafant-me amb dues rodes i jo que no i ell que sí i jo que no i apa, vola. Sincerament, continuar en vida em semblava pur miracle, però aquí estic. I avui igual: ens veurem i jo m'enduré la càmara i ens fotografiarem junt amb el deumilionèssim cafè-amb-llet-fotografiat-de-la-història-dels-cafès-amb-llet com dient que som gent tranquil·la i segura de si mateixa, mira quin somriure més ample que tinc, quina veu més despreocupada, quin discurs més decidit i no sé, riurem ben fort, semblarem algo així com una cançó de Manel, captatios i etcètera i tot estarà tant bé, eh, però jo seguiré pensant una miqueta i secretament en el meu bastó invisible.

macarena

El problema amb els sensors és quan no et mous. Hom, per exemple, no acostuma a tenir la necessitat de ballar macarenes mentre és al lavabo; i passa que al cap d'un moment tot ja és foscor i Problema. I el Problema no és orinar en la penombra sinó aquesta subtil invasió de lo intangible, de lo intocable, de lo que és però no hi és. Ossos i greixos i coses sòlides són subtituïdes per xips i activacions automàtiques que es mouen i s'engeguen per certificar la teva existència i tu rai, anar tirant, ja pots estar donant les gràcies per ser de veritat. Que jo no sé res, però últimament trobo que tot és però invisible.

pany

Parlaven de la comunicació entre la solitud de l'un i la solitud de l'altre i jo pensava bah i en la injustícia eterna de l'objecte, la cosa sòbria i seriosa que ha de mantenir el silenci tancat entre fustes corcades o ferros rovellats i llavors pensava en els panys que recorden totes les mans que els han amanyagat amb sorts diverses, el pany que s'ha acostumat a la teva mà i l'olora com el gos t'olora la roba o tu reconeixes el soroll del teu cotxe i tots els objectes que dormen i t'esperen fins que arribes i hola i les llums han d'encendre i apagar-se quan s'encenen i s'apaguen i ja està i així anem, i de sobte ens veig a tots complint la funció acadèmica, la funció amical, la funció endoll o radiador, qui sap. Fins que un dia l'estanteria es rebel·lin contra Rilke o La Regenta, què sé jo, fins que el pany digui prou, les persianes ballin mil jotes i les autoritats humanes hagin d'acabar inclinant-se davant la venjança subtil i festiva de totes les coses. Seria just; fins i tot feliç. Mentrestant, però, crec que les parets van acostumant-se a veure'm. La nova inquilina. A la nit, quan sembla que dormo, fins i tot diria que parlen de mi.

groc

Quan plou d'aquesta manera el mínim és que em coguin les bosses que no tinc als ulls. Sembla que la pluja sigui una màquina perforadora o un somnífer o alguna mena d'incitador al recolliment propi. Recollir-se, doncs, fins al punt de fer-se petit com un pinyol o un píxel. Llavors ningú es creurà que podria existir de forma invisible. Que podria ser Malte Laurids Brigge, l'ombra viva i l'ombra poruga. Podria ser l'home que ensopega amb el no-res. Barcelona seria París i jo no sabria si ser feliç o no del pànic.

borsa

Un grup d'empresaris és convidat a un prestigiós concert de música barroca. Van tots vestits amb americana i corbata, s'han estudiat la data de naixement dels autors, la data de mort dels autors i les obres principals i comenten la vida i miracles de Vivaldi i Händel com si cada nit dormissin amb ells. Molts porten els fills perquè el concert és a les sis de la tarda i justament avui no hi ha ni futbol ni anglès ni patinatge ni dentista ni xinès i les respectives dones han dit que aniré a fer un cafè i et toca carretejar el nen, no et queixis que no ho fas mai i així el convertirem en un intel·lectual.

Total que tenim empresaris i criatures, tots de vint-i-un botons i ben asseguts a la catedral. La primera obra ja és grandiosa, El Messies de Händel, mítica, tots els empresaris traient els mocadors de les butxaques i forçant llàgrimes i mocs mentre els nens es pessiguen el cul els uns als altres amb un lleuger moviment de mans. Nyaca, au; nyaca, auu! Després de l'últim Amén, l'obra s'enllaça directament amb una peça de Vivaldi que alguns empresaris, avergonyits, no aconsegueixen recordar. Tot i això, es miren amb complicitat, com dient sí, i llàgrimes i mocadors i aplaudiments desmesurats. Els empresaris aplaudeixen amb una energia que mínim tres colacaos al dia, talment com si els haguessin ascendit a directors o els haguessin cedit totes les accions. S'estan cinc minuts aplaudint i fins i tot se senten bravos i n'hi ha que s'aixequen i tots plas plas plas visca visca. Quan finalment es fa el silenci, hi ha una última mà que fa l'última picada de mans. Així, subtilment. Sembla que ja s'ha acabat però una altra mà en fa una altra. Un breu silenci. I una altra en fa una altra.

Tothom es mira entre si. Ningú sap d'on venen aquests aplaudiments anònims. Serà la Verge? Durant deu minuts, tot de picades de mans es van entrellaçant dissimuladament, els empresaris es miren de reüll els uns als alstres, els pobres músics no entenen res. S'ha perdut tot el respecte, muramura una flauta travessera. Plas. Plas. Silenci. Comencem? No, plas. Ho trobo fortíssim, diu el senyor del violoncel. Un violí intenta començar la melodia però plas. Silenci. El director fa shhht, però plas. Plas, plas, silenci, plas fins que un nen diu, assenyalant la tuba,
- papito podeu parar un moment? que volem sentir la cosa aquella grossa