tramuntana

I et dic que no, que si fóssim el que som no ens seriem nòmades ni exploradors introspectius ni estariem extraviats la major part del temps, en mode evasió total del que hi ha i del que és més enllà del teu vici i caprici vitals. Que sí, que sí, que som un Sí Majúscul però també aquest maleït inquilí etern, l'insuportable de l'altre que ens circula per les venes i vinga contradicció i vinga atzucacs i vinga absència de respostes. Tan pesat i tan fidel. I seguir vivint l'inestabilitat de la duna que topa amb més vent i tots com si no passés res, ara comprem el diari, ara els espinacs, ara les panses, ara el peix, visca l'alegria i el desenfré i totalment indiferents als cartells vermells d'alerta que poblen totes les canonades d'aquest cos nostre, histèria rere artèria. I la possibilitat d'una illa, allà lluny. I diu que han tornat les meduses.

no hi ha escapatòria

Aquest tediós menyspreu pels tòpics. Coi, si un tòpic té qualitat de tòpic és perquè ho mereix, perquè s'ho ha guanyat, perquè és un dels honoris causa dels temes universals, el no-va-más de les angoixes humanes. I ara ja veus, toca escapar del tòpic. Ser original. Ser el més original i ser-ho sempre. Fer al·lucinar el món amb la teva originalitat però al capdavall si els de dalt (...) van triar els mateixos temes no deuria ser per ànsia de plagi. Aquesta mania contemporània d'escapar del tòpic, com si es tractés d'alguna Gran Epidèmia, s'esta convertint en el tema antonomàsic. Parlem de l'amor, doncs! Parlem de l'amor i la mort i el pas del temps i totes aquestes mandangues amb total llibertat i fluïdesa i sense vergonyes. El màxim que pot passar-nos és notar una lleu sensació de levitació, però el remei (quasi sempre) és automàtic: estàs elevant-te i de sobte t'adones que és un efecte òptic, una broma de mal gust d'algun savi invisible que ha viscut molt més que tu, que en realitat t'estas encongint, que estàs convertint-te en un espècimen còmic i mica ridícul que divaga molt però és massa baix per tocar el sostre i massa alt per tocar de peus a terra. Llavors tu també ets un tòpic i la sortida ja no existeix.

pops

Per tu sempre hi ha la opció de sigui on sigui però tornar, tornar al lloc on eres abans de proclamar aquest teu exili modèlic. Al lloc blanc amb peixos blancs. A la transparència. Però cal seguir endavant, em dius, per compromís amb l'esperança i perquè ja no hi ha meduses.

condición de aturdido

El moment que no és el del balanç: quan comences amb els intents fracàs de síntesi o valoració general vol dir que c'est fini i ja ets entre l'aquí i el record de l'ara i la pressa de tots els endavants que esperen la teva arribada per avassallar-te a continuïtats. És així: creues la línia entre la pausa i el play i topes amb un exèrcit de demàs i endemàs de demàs, ensopegues amb capses de papers i bolis i horaris i projectes d'ordre, tan contents que hagis tornat perquè, diuen, el món parèntesi no el pots tocar, no són els cafès salvavides ni les rutines acadèmiques ni les quotidianitats de birres i tallats i laies i llibres. Però podem oblidar-nos, ni que sigui un moment. Podem oblidar-nos perquè ara el retrobament seràn confettis i pancartes, petons i enyors i abraçades, tenim tantes coses a explicar-te, la pols, les incursions del gos, falta síndria i molts formatges, la resta tot bé, tots els mobles de la casa canten al uníson benvingut al que tu ets.

iode i tirites

El pardal es lleva a les set i quart del matí. Treu el cap i pensa que quin solet tan joliu i aixeca i estira les aletes com badallant i dient bon dia al món sencer. Després d'un parell de piu pius en busca de veïns desperts, el pardal confirma la condició de barri dormitori, remuga un so com d'enuig i se'n torna a la llar. Amb moltes branquetes de molts tamanys, l'animal ha aconseguit fer-se una fortalesa sòlida i calida on aixoplugar-se de la pluja i els incívics dels gossos i els gats. Tot i això, l'home de les allaus de blanc ve cada matí, indiferent a les inclemències del temps i l'estat d'ànim, un tirà amb tirants o amb impermeable. Per això el pardal és el primer pardal en llevar-se del barri. Dos minuts abans de l'allau, que es produeix cada dia a les vuit del matí i amb una impertorbabilitat total, l'ocell ja està llest i protegit i emparat per la paret de branquetes de molts tamanys, subjectant-la ben fort amb l'ala dreta (alguns cops, fins i tot, fent-se lleus lesions a l'extremitat del tòrax que s'han de guarir, més tard, amb iode i tirites). A les branques rares i amples i primíssimes i blanques que li tira l'home impassible a vegades hi posa coses com "Banco Santander" o "La Caixa" i, molt rarament, paisatges amb lletra com desigual. Disgustat, el pardal fa temps que ha capissat que res d'això no és menjable.

east egg

Finals de juliol. Valoració. Hem substituït la literatura per guies de viatge i el cafè pel granissat i la sopa pel gazpacho i la vichyssoise i la mozzarella i la mandra hivernal per l'aplatanament de la xafogor aquesta que fa. Hem sortit amb els nous companys de feina i hem protagonitzat nits sota el cartell neó d'això és efímer. Hem estat estrangers entre estrangers i, al centre, hem vigilat tant els bolsos i les carteres que ens han robat els barrets i les pinces i les diademes i tot el que duiem a la testa. Com cada estiu, hem odiat i hem estimat intermitent i esquizofrènicament l'estiu. Hem allargat les llistes de llibres i expos i birres pendents, ens hem dedicat a crear més llistes que ja farem i al final, com sempre, no hem complert res. Però no cal inquietar-se, perquè és més bonic si és inabastable i demà allargarem el braç i la vista i l'oïda i l'olfacte i veure'm com n'és de remot, de recòndit, de perdut, de llunyà, i pensarem que que bé i que quina sort que, just quan dius ara sí, et fuig com aigua entre les mans.

càries imaginàries

M'explica J. que a X., la de les arrecades, l'altre dia li van empastar sis dents. Es veu que feia vuit anys que no anava al dentista i les càries i infeccions bucals diverses havien format colònies felices entre les seves genives. Aquest incident odontològic m'ha recordat una de les últimes descobertes que he fet: les càries imaginàries. Espero francament que no sigui el cas de X., però ja conec molta gent que ha estat entabanada en benefici del calaix del Dentista Deshonest. Que ets dentista i ets dolent i et falten diners per fer un soparet a l'Hotel Arts? Cap problema, al pròxim client li trobes vuit càries i, fins i tot, després podràs beure un còctel Blood Mary a una terrassa prop del mar. Es veu que és una pràctica habitual entre odontòlegs impúdics: mentre els senyors bons et parlen de dentadura afortunada, l'altre et troba càries, gingivitis, queixals xungos i ni ratonsitos ni raspalls de regal, factura del copón i gràcies mínim perquè li he salvat la vida i miracles i tal i qual. Càries imaginàries a mode sobresou principal. Jo ara, per si de cas, em rento les dents quinze cops l'hora i estimo l'olor a licor del polo que faig.

amanida variada

Set de la tarda, cafès amb gel, terrassa d'un barri incert i ínfimes possibilitats d'aire fresc. Divaguem amb J. sobre el fenomen prodigiós d'anar pel món i trobar-t'ho tot en el teu idioma, nosaltres (que sí, que som super pro-subtítols i versions originals, però) que no ens acostumem ni a lo de les pel·lis en català. Deixant-nos portar per la motivació estival, ens hem imaginat un asturià i un hongarès a la Polinèsia comunicant-se en català i nosaltres mateixes anant a un restaurant de Dubrovnik i llegint "llom amb patates" o "amanida mixta". El català seria el primer candidat a idioma universal, s'atreveix a dir J., tot i que nosaltres hi estariem en contra al·legant la riquesa de la diversitat cultural i mandangues d'aquestes. Hem fet unes quantes hipòtesis més, sense aventurar-nos a fantasiar gaire, que si panells d'anuncis colossals a Hong Kong promocionant la botifarra amb mongetes, que si un bar-restaurant canadenc anomenat "la truita bonhomiosa" o una cadena mundial tipus starbucks anomenada "els magnífics croissants d'en sebastià". Estava bé, sí, era divertit, però llavors hem començat a notar que ens dominava el putu cuquet aquell del patriotisme i ens hem posat vergonyoses i hem decidit plegar.

homicidi souvenir

Primera víctima del desenfreno climàtic: ahir al matí, prop de la plaça Sant Jaume de Barcelona, una dona va començar a fondre's mentre aixecava el cap per observar una gàrgola i una calavera destacades per la guia Michelin. Al no poder alertar ningú de la seva condició de turista semi-esvaïda (els llavis li havien començat a regalimar barbeta avall i la part blanca de la manicura francesa se li estava mesclant amb el carn de la pell), va ser confosa per una escultura del Museu de Cera i uns quants italians es van fer, al seu costat, fotografies amb banyes i somriures que acabaran en suros o àlbums Barcelona 2010 d'habitacions de pisos d'edificis de Milà. Dues hores després, un cop vernissat i fixat els cos putrefacte amb artefactes tecnològics que quasi tots contribuïm a pagar, Jordi Hereu va aparèixer al lloc dels fets, va observar la nova escultura alemanya, va lligar un fil vermell al seu voltant, va tallar amb unes tisores el fill vermell, va col·locar una plaqueta i va somriure davant d'una munió de fotògrafs japonesos armats amb mascaretes.

le pigeon aux petits pois

Amb raó em condemna J. quan li confesso el meu romanticisme vers els robatoris d'obres d'art. Ella s'indigna i jo li admeto que m'imagino el lladre arribant a casa, descarregant el "Le pigeon aux petits pois" i besant-lo sense parar; que m'imagino que el lladre prem un interruptor i la llum ens descobreix (a nosaltres, espectadors omniscients) un MoMa particular, focus, Matisse, Perec, parets blanques i cartelles informatius sobre cada quadre; que el lladre plora davant d'un Rembrandt i truca un altre lladre hipersensible perquè vingui a fruïr de la bellesa del clarobscur i jugui a trobar rastres de pinzellades. J. em diu ingènua i jo que m'imagino que el lladre té una promesa a Lituània que viu en un castell i és tipus donna angelicata i que ell li porta el George Braque i ella li besa els llavis suaument i li diu mon amour o alguna carrincloneria similar, tot i ignorar el francès. Sense ferir-me, J. m'ha intentat dir que aquests que roben no diferencien un Mondrian d'un Velázquez i que intercanvien els quadres per coses dolentes que els posen contents o per pactes tipus diable, però jo seguia a Lituània, amb la princesa i el museu secret i les festes hipersensibles i els castells camuflats de l'antiga noblesa les llàgrimes del lladre i avui no hi ha hagut res a fer, el cafè ha acabat ràpid, lleuger moviment de cap i sí, ja ens veurem.

singlot

J., que sempre viu moltes aventures, m'ha explicat que ahir va estar tres quarts d'hora fent de taquillera amb singlot. Encara que s'amagués la cara o intentés no parlar, el bot conseqüència moviment diafragma era evident i els compradors d'entrades de cinema es partien la caixa a la seva cara i li deien salut salut salut cada tres segons. Jo li he dit que perquè no provava de fer alguna cosa, no sé, que algú l'espantés o aguantar-se la respiració. Hem estat xerrant d'això i de diverses coses d'encara menys transcendència i, intrigada, quan he arribat a casa he decidit documentar-me. Perquè jo, tots aquests mites del singlot, els recomano però no me'ls crec, i si hem d'evitar els grans àpats, l'excitació, els xiclets, les begudes alcohòliques, beure amb palleta (sic) i altres etcèteres, doncs benvingut sigui estimat singlot, què vols que et digui. Clar, sempre hi ha coses pitjors, com senyor Charles Osborne, al cel sigui, singlotador quasi de professió, un autèntic professional de la contracció involuntària del diafragma, Rècord Guinness indiscutible: 68 anys amb singlot constant. Es veu que, el 1922, en Charles estava matant un porc i tatxan!, li va apareixer el singlot amb una freqüència de 40 vegades per minut, que no és precisament poc però podria aguantar-se... una estona, perquè el molt puta va disminuir la freqüència però no va abandonar-lo fins el 5 de juny de 1990. Aquest fet, òbviament, va portar aquest bon iowanès a actuar a múltiples xous televisius americans, cosa que, com a mínim, li deuria fer guanyar uns quants dòlars. No sé. M'imagino Charles Osborne tenint una conversa, Charles Osborne casant-se, Charles Osborne anant a comprar el diari, Charles Osborne rebent el premi al millor Singlotador de tots els Singlotadors. He pensat en trucar J. i dir-li que no n'hi ha per tant, que miri aquest pobre home, la vida dedicada als moviments involuntaris del diafragma, al tancament de la glotis, vida brusca i irreflexiva, i que mira, que si tot fossin singlots el món seria tan i tan meravellós, però no sé, m'he anat apagant i al final he pensat que és igual, que ja ho llegirà, i m'he posat música anti-moderna i a fer el dinar.

segona residència

Cal respectar la memòria de les cases buides, dels mobles, de les coses fredes i inhertes i callades perquè la seva no és aparentment selectiva, i són jutges i deus omnipresents i Majúscules i biotops particulars i insubstituïbles. Que les hores també passen allà on tu no ets, diuen, que les hores passen i s'acumula la pols i les idees i tot explota quan fas les dues voltes amb la clau i entra l'aire i benvinguda realitat, i la frescor es cola entre les escletxes dels armaris plens de teranyines i de la nevera sense aliments i sota les potes de les cadires, que treuen tot el rencor de mascota o fill abandonat quasi per sempre. Cal ser fort i no deixar-se dominar pel temor a la venjança o el sentiment de culpabilitat, somriure al màxim i passar la baieta per totes les coses fredes i inhertes i callades cantant Billie Holiday o Guajira Guantanamera, perquè tornar a fer les dues voltes i bloquejar el pany i fer esc com si res no hagués passat només servirà per témer tot el mobiliari i trastos del teu pis de Barcelona i, d'aquí a molts anys, sense saber perquè, pixar-te al llit, no poder dormir o tornar-te un histèric i insofrible neuròtic de la neteja i l'ordre.