iode i tirites

El pardal es lleva a les set i quart del matí. Treu el cap i pensa que quin solet tan joliu i aixeca i estira les aletes com badallant i dient bon dia al món sencer. Després d'un parell de piu pius en busca de veïns desperts, el pardal confirma la condició de barri dormitori, remuga un so com d'enuig i se'n torna a la llar. Amb moltes branquetes de molts tamanys, l'animal ha aconseguit fer-se una fortalesa sòlida i calida on aixoplugar-se de la pluja i els incívics dels gossos i els gats. Tot i això, l'home de les allaus de blanc ve cada matí, indiferent a les inclemències del temps i l'estat d'ànim, un tirà amb tirants o amb impermeable. Per això el pardal és el primer pardal en llevar-se del barri. Dos minuts abans de l'allau, que es produeix cada dia a les vuit del matí i amb una impertorbabilitat total, l'ocell ja està llest i protegit i emparat per la paret de branquetes de molts tamanys, subjectant-la ben fort amb l'ala dreta (alguns cops, fins i tot, fent-se lleus lesions a l'extremitat del tòrax que s'han de guarir, més tard, amb iode i tirites). A les branques rares i amples i primíssimes i blanques que li tira l'home impassible a vegades hi posa coses com "Banco Santander" o "La Caixa" i, molt rarament, paisatges amb lletra com desigual. Disgustat, el pardal fa temps que ha capissat que res d'això no és menjable.