depilacions

A vegades, escolto converses de persones que no veig i m'imagino i de sobte estic totalment segura que dissimulen, que no volen dir el que diuen. Parlen de depilacions o hipoteques i, en realitat, s'estan passant coca i substàncies nocives o maletes arrebossades de dòlars o bitllets de 500 o s'estan comunicant amb gestos o llenguatges xifrats les claus d'un futur assassinat ple de símbols que al·ludiran a la Bíblia i l'última novel·la de Ken Follett. Després veig la cara d'aquestes persones i primer penso ai, no i desprès allò de mira que era maco o se'l veia tan bon veí.

l'arracada

J. m'ha explicat que X., una companya de la feina, té una capacitat sobrenatural per perdre coses. Diu que, en el seu cas, els objectes que s'emporten els premis i copes i guardons són les T10s, els clips, les gomes de cabell i les arracades. Jo m'he solidaritzat automàticament amb X. i, aprofitant l'avinentesa, amb tot el gremi de despistats, patosets i maldestres d'aquesta ciutat nostra que és Barcelona. J. ha anat de dura, en plan uh, però jo he defensat el caràcter extraordinàriament entranyable d'aquests individus bunyolers que es posen nerviosos quan parlen amb gent nova, que arriben a la taula amb tot el cafè tombat i els cauen tots els apunts pel terra enmig del silenci sepulcral de la biblioteca. J. m'ha dit que X. defensa la teoria que hi ha un lloc al món on s'amunteguen tots els clips, totes les arracades solitàries i totes les targetes del metro i del bicing i de la biblioteca. Es veu que un cop va haver de pagar 20 euros a un revisor amb cara de moniato perquè no trobava la targeta, i que després de pagar la multa se la va trobar validada a la màquina. Mentre m'ho comentava, J. estava indignada, parlava de gent desencaminada i irresponsable i amb zero sentit del deure i que si aquests tal imagina't els seus fills, però a mi l'anècdota m'ha semblat de copa d'or i li he dit que un dia aniria al cinema només per declarar-me Fan Oficial d'aquesta companya seva.

iaies al cinema

M'explica J, taquillera de cinema i lectora fervorosa entre sessió i sessió, que hi ha un grup de iaies que cada dia entren al cinema fent veure que han comprat l'entrada i es passen tota la tarda al bar sense veure res de res. Es veu que els guàrdies ja les esperen i els hi diuen que no, perdonin, senyores, que aquí s'hi miren pel·lícules, i elles que sí que ja ho sabem però que les taquilles no estan obertes i oi tant que ho estan, perquè J. està a l'altra banda del walkie-talkie sense creure's el que sent. I els guàrdies, al final, entre tantes faldilles florides i cadenes d'or i perles doncs s'entendreixen i fan els ulls grossos i les deixen passar. M'explica J. que, un cop, un guàrdia es va posar farruquito i una iaia el va intentar subordinar donant-li vint-i-cinc pessetes, i que ell es va commoure tant que li va regalar un paquet de crispetes dolces que després va haver de pagar de la pròpia butxaca. Jo li he dit que en sóc fan i que, de gran, el que em faria més feliç és ser com una iaia d'aquestes i fer estratègies per col·lar-me al bar del cinema. Es veu que no paren de queixar-se perquè no hi ha pastetes, però li expliquen a l'acomodadora que van al cinema perquè les butaques del bar són comodíssimes i allà s'hi senten més modernes.

pastís

Seu a l'escala que comunica la planta baixa amb el primer pis de la casa. Finals de març, dia radiant, radi especial, els meteoròlegs estranyats anuncien que havia de nevar i ulleres de sol i tirants i morenor anticipada, diu la mare a l'altra mare que ha portat una safata amb amanida d'alvocat. Ell seu a l'escala i compta els segons com volen cabrons i calcula aviam quants cors: un petit al pit, un gegant al lòbul de l'orella i un sota el dit índex de la mà esquerra, massa esquifits. Seu i mira l'escala i el rellotge que no hi és i el temps tonto com passa. A fora, criden i remenen forquilles i escampen mantells i lliguen el gos perquè no se'ns mengi l'amanida de pasta ni els macarrons del deliciós menú infantil. Arriben els globus i les pinyates que mai porten el que vull però em fa molta gràcia el pum i els papers de regal i l'spiderman del Carles i els caramels i les pilotes i els llibres de les mames. Ell pensa en pueril que la petitesa de la glòria només és comparable al nombre d'espelmes, a l'acte de bufar, al desig utòpic més secret obligat, al mira la càmara, somriu i click-click. Assegut, s'adona en pueril de l'eterna espera del següent any, del pes dels dies que esperen el dia que és esperar que s'acabi per tornar a esperar-lo, que l'any següent seguirà a l'escala que comunica la planta baixa amb el primer pis de la casa, mirant el rellotge que no hi és i el cretí del temps com passa.

morir en diumenge

És una mica com vestir-se de dona apòcrifa. Abocar el cafè a la tassa, tirar-hi la llet prèviament calentada, posar mitja culleradeta diminutiva de sucre a l'espuma, remenar-la, apartar-la, tirar la resta de sucre directament al cafè. Tant feina de xinos. Desgustar primer les tres cullerades d'espuma dolça. Beure, cullerada a cullerada, el cafè cafè. Enmig d'una lluita constant per evitar la sedimentació del sucre, abillar-se amb el bikini i el tubo i els patos i posar el dit gros del peu dins la tassa. El treus per pura inèrcia, però abans haviem calentat la llet i això sembla un guèiser. Així que atrevir-se amb tot el peu, amb la cuixa, viure el moment crític del melic i ja pits i espatlles i barbeta i orelles i xup-xup-xup. Nedar d'aquí cap allà, esquivant la cullereta, fer una mica de temps i, finalment, ofegar-se dolça i dominicalment entre centenars de miniatures ensucrades.

tobogans

Hi ha una mena de reminiscència de la infantesa en tant que Arcàdia feliç i món pastoral on la llum era més taronja, la verdura més dolenta i els plats de spaguettis vint-i-tres cops més grans i amb més parmesà i més bolognesa. És durant la infància que els formatges duraven tant com els parxís o les oques o els scalextric i és durant la infància que ens tiràvem pel tobogan encara que no portèssim calces i muntàvem botigues sobre els arbres i és això el que ens inclina al Sospir. Aquesta tendència, però, segurament més intensificada pel tòpic de que pels records dels sis anys en si (que també), acostuma a accentuar-se quan hom (h-o-m) es delecta observant les fotos i videos dels anys en que era més petit.

S'ha d'admetre que hi ha un punt de xunguisme en aquest entranyable exercici egocentriquíssim que és observar-se a un mateix versió XXS; i més quan se suposa que, senyors, ara i aquí (i sona manel sonant mishima) som a la flor i al bo i millor del que serà el Tot total de la nostra vida, tòpic sumat a la llarga llista que se'ns entafora a la testa mentre ens anem bullint xup-xup com a persones. Però la tendència a la nostàlgia hi és; i de res ens servirà obviar-la i no-res ni ningú podrà amb nosaltres. El motlle del temps, però, acostuma a col·locar alguns records d'infància sobre coixinets de cotó fi. Vull dir, a mi, el meu germà gran m'atonyinava (amb el sentit més germa-gran de la paraula; amb el fons aquell de la galeta carinyosa) i a mi no em feia puta gràcia. Tampoc vaig ser gaire feliç quan vaig anar per primer cop a París i els meus pares no em van deixar pujar caminant a dalt de la Torre Eiffel: el meu caparró considerava que l'ascensor no tenia cap tipus de mèrit i a la foto que tinc amb tot la cité de l'amour de paisatge de fons faig una cara de borinot inacabable. De la mateixa manera, patia com la que més quan m'havien de treure les dents. Em trigaven mil anys a caure i, durant els últims dies, semblaven cabretes enriolades fent curses motos GP, ara aquí, ara allà, ara una mica més aquí, ara una mica més lluny i anar fent. No només vaig passar-ho fatal en el moment de treure'm les dents de llet, sino que vaig ser de les típiques que als 14 anys encara eren les Nenes Desdentades. Quan somreia, la meva dentadura brillava per la seva monumental ab-sèn-cia. Tot i que he continuat somrient, la seqüela que m'ha quedat d'aquests anys ha estat una repulsió total pel món de les dents professionalitzades: ferros, queixals del seny (que penso encadenar dins les genives durant la resta de la meva vida), empastes, l'olor horriblíssima de les consultes, la llum blanca i els palets de fusta que et posava el dentista a la boca i et deia digues ah mentre tu deies ecs.

tots els coixos

I hem d'anar fent i anar sobrevivint i anar-hi anant, nosaltres nascuts d'un pet misteri còsmic, nosaltres sempre amb el deure d'aguantar-nos el riure universal, la carcajada conformitat general, sempre amb l'obligació de prolongar la ganyota com-cal, de ser algú amb cara i ulls i donat a la vida en societat i rascar-nos la panxa com si tant-me-fa i per dins papallones i esgarrifança tot pànic global i la pregària de fes-me sucre, fes-me sucre, fes-me sucre. Sempre evitant el patosisme des de la coixesa rutinària, sempre dissimulant l'ensopegada quotidiana, el peu esquerre preponderant, sempre allunyant-nos de la metafísica des de la puta metafísica, sempre al límit entre la tragèdia còmica i la comèdia tràgica, tornant constantment a la raresa sobtada de les paraules, a les formes i deformes de l'absurdisme general i el non-sense, alt, imperial i eminent, senyor i amo, patró cruel i jutge cabró i burgès forrat de duros, que ens mira cual hormiguitas i crida bu, i llavors tots ah, i què pesat, altre cop tu i tot torna a començar.

desordres

Sap que tots
som illes inventades.

Està al corrent,
doncs, que
sovint
la fusió
implica cataclismes,
que és com perdre's

però més petit.

dones

No es tracta d'un acudit de Lepe ni d'una invenció il·luminada sinó d'un fet total i objectivament real, d'un esdeveniment insòlit governat per les lleis de la raó més concisa. En F. (sempre havia buscat alguna oportunitat per posar això de la inicial i el punt: Felip? Federico? Farruquito?) era mexicà i va venir d'Erasmus a Barcelona. Tot i que després va acabar fent pilars de set, el dia que va arribar no tenia ni papa de català i va haver d'espavilar-se amb les seves capacitats associatives. Quan va arribar, F. s'estava cagant. S'estava cagant descomunalment i era al mig de Barcelona i va decidir anar a un bar a gestionar tal empresa. Total, arriba al bar, el servisio?, i es planta davant de dues portes: Homes i dones. Ni un dibuixet amb unes faldilletes, ni una perruca ni res. Clar, F. es va dir a sí mateix va, fes el favor d'utilitzar aquesta lògica que t'han ensenyat a l'institut mexicà perquè tens molta pressa i tampoc serà tant complicat. Va mirar-se el cartell, fent un esforç per trobar algun tipus de lògica pràctica entre les lletres. Homes. Dones. Homes... i de sobte ho va veure clar: claro! Don Pedro, Don Pablo, Don Petito, Don Menganito... Dones!! I va cagar feliç i orgullós, lògica pura, evidència total, visc-a Barcelona, xim pom.

cartier

Potser degut al seu ofici de rellotger, el Roger havia adquirit una obsessió desbordada pel contratemps. Primer va ser un ritme amb el peu dret, sota mantell i taula parada, mentre dinaven: el seu taló marcava el contratemps del rellotge de la paret amb un temps i compàs matemàtic. Al cap de poc, però, la cosa va derivar en autobusos perduts i obstacles i accions incongruents. Li demanaven flors i portava caixes de mandarines. Li deien "doncs te les menges" i feia jocs malabars. Quan s'allargava a xerrar, parlava a ritme de síncopes. La pulsació del Roger, òbviament, havia esdevingut un misteri per totes les infermeres: l'ambulatori n'anava ple, havien aparegut llegendes urbanes. Els amics, per quedar a una hora, li deien una xifra a l'atzar: total, ja arribarà. I és que el seu ideal temporal es situava en el just abans i el just després, cosa que dificultava de manera seriosa la relació amb els curiosos que se li acostaven. En una ocasió, va obrir la rellotgeria a la una de la nit, amb les torrades amb mantega i melmelada a la panxa i el suc de taronja en mà. Davant la seva futura esposa, enamorat total i amb l'hipoteca i el crio i la disputa pel canari al cap, havia respós: què-dius-què-va. Ni aquell cop, havia estat el pitjor. Després de cada fracàs, el Roger es tancava amb clau i pany a la rellotgeria i, amb les mans i el peu i el cap, s'obligava a seguir sí o sí el tic-tac tic-tac tic-tac tic-tac tic-tac.

l'arc

La sala és plena a vessar. Hi ha homes, dones, infants, ancians, arrugues, orelles, ungles, pestanyes: la conjunció de l'àmplia gamma de la naturalesa humana. La cridòria general és de pel·lícula i la gent mou els braços amb la gestualitat exagerada del qui, en realitat, ignora completament el que diu. La majoria de crits agraeixen ser encoberts pels parents d'altra sang, com aquells ulls fixos i oberts i segurs que, quan la resta calla, resulten ser pur playback. El caos, doncs, podriem dir que és la força predominant. Diverses persones dibuixen esquemes en llibretes cares i negres i miren amunt i mosseguen la punta d'un boli no-bic. En algun racó, hi ha algun home sol que mira la resta fent amb el cap que no, que no, que no. De sobte, un home té l'ocurrència d'aixecar-se i dir: mira, fem-ho més rapid, que aixequi el dit qui tingui un sentit. I ningú ens havia avisat, però cau un teló.

diluvi universal

Lídia,
m'he trobat al senyor Borràs i m'ha dit que a casa seva ja han comprat tubos i patos. Es veu que hi ha una marca rara que fa descompte a famílies nombroses i persones amb peus desfavorits. Has d'anar allà, demostrar perquè mai et posaries xancletes de dit i, si hi estan d'acord, et compadeixen amb una rebaixa del 50%. Però també m'ha explicat que la majoria de gent d'extremitats antiestètiques es nega a exhibir-se per simples disminucions monetàries, així que la marca rara queda molt original i solidària però continua enduent-se tot el pot. Mentre m'ho comentava, he pensat que podriem fer alguna cosa semblant amb els tubos: un descompte per mandíbules grosses, genives deformes o dents descarrilades.
També m'ha dit que la família Ferrer ja s'ha comprat els vestits de neoprè i que d'aquí poc ja en vendran al Mango, al Zara, al H&M i al Corte Inglés. El Borràs parlava molt i jo que sí que sí que clar que clar, una mica emprenyat perquè no portava ni manguitos i sóc dels que, si no es mouen, no saben flotar. El tio viatjava sobre un matalàs inflable i semblava el rei del mambo, però al arribar a la parada els revisors del tram li han dit que "les bicis sí que poden però això nanai", així que s'ha quedat fora. Jo hi he pogut entrar i, des de dins, xop com una mala cosa, li he fet la botifarra i he vist que, sota les ungles, em començava a créixer corall.
Intentaré caçar algun lluç per sopar. Vigila que els nens no s'acostin gaire al plàncton.