Despertes (l')inútil

És de nit quan apareixen els homes de les gabardines fosques, els homes aquests que jo què sé, que no tenen vida social o els falta autoestima i es dediquen a anul·lar tot allò que toquen i s'infiltren a les teves intimitats oníriques i et canvien son per pedra i les pedres no serveixen ni per llençar-les al riu ni al mar ni al congost ni a la banyera, que són pedres pesades i voluminoses que no reboten, que fan bombes i esquitxen de gasolina. Els homes de les gabardines fosques són per aquí, fumant puros entre la meva matèria gris, recolzats als plecs de l'encèfal, que ja zero servei i submissió total i inconscient al morbo d'aquests assassins d'optimismes. Mentresant, jo dormo i faig puzzles amb braços i cames per evitar aire entre les pells, jo respiro els teus porus, jo respiro dels teus porus i els homes amb nicotina anar fent, anar tirant, van contaminant-me les artèries, els ossos, les ungles, la llengua. L'endemà seré tota buidor, seré transparent, seré elipsi, serà tan i tan semblant a la vigília de l'apocalipsi.

Formes de sofriment

1. La silicona ja no funciona

D'ofuscacions

Torre o tour?

Cauen mites, sòlids, bases, respaldos, històries d'aquestes que recolzen perquè les toques i dius jo vaig ser-hi i és veritat. La torre Eiffel, per exemple. Avorriment màxim. Deu mil cops vista. Però passar per París sense veure (ni que sigui des del Pompidou a mig Kandinsky) la tour Eiffel és no passar per París. Ho és? No, no ho és. Però un cop a la vida has de pujar-hi (parèntesi anecdòtic: de petita vaig plorar molt perquè no me la deixaven pujar caminant i creia que llavors ser a dalt no era recompensa de res i vaig estar durant tota la visita sent una nena mimada i insuportable) ni que sigui per allò de la foto, o del jo també, o del tu has...?, per allò d'omplir els clotets de la vida en societat.

Doncs es veu que míster Gustave Eiffel, l'enginyer francès, volia que la tour Eiffel fos ni més ni menys que... a Barcelona!, i va presentar-lo a l'Exposició Universal de 1888 tot content. Però els senyors de l'Ajuntament van dir-li que era massa raret i massa car i que nanai nanai, i Gustave va decidir escombrar cap a casa i presentar-lo a l'Exposició Universal del 1889, a París.

Vist el panorama, inevitable l'exercici mental: substituir l'Arc de Triomf per la torre Eiffel, que és on suposadament hauria d'haver estat. Anar cada matí a la uni topant entre japonesos histèrics que es fan fotos amb somriure trident, esquivar els nens petits que enganxen xiclets a les potes del monstre, contestar malament al senyor-gabardina que em diu que no passi pel mig de la cua, veure guiris modernos fent-se fotos fent la vertical o hiperseriositat o sense mirar la càmara o amb angles raros per fer retocs photoshop més tard o veure aquells que fan veure que no volen fer-se la foto per no haver de dir que s'han fet una foto a la torre Eiffel de Barcelona però que se la fan per ensenyar-la a la família. Ser una formigueta per les formiguetes que miren des de dalt.
I llavors aquella sensació de base líquida, de flubber, gelatina, sensació sòlid mentida.

(Aclariment: això que la tour Eiffel podria estar a Barcelona em sembla que és una mentida com una casa. Però com que he llegit a pàgines superespecialitzades com la wiki o d'aquelles tipus noticiasinteresantes.blogspot.com i en aquest món ja no se sap que és veritat o que és mentida, dormirem tots tranquils i somiarem en roqueforts, camemberts i bries)

Coralls

Aprofitant les pluges, l'Aquàrium de Barcelona ha proposat habilitar l'interior de la parada de metro de Plaça Catalunya per a fer una exposició temporal sobre (ara sí) les sardines en el seu medi ideal. Un cop aclarit que els tubs i túnels pels que es filtra l'aigua la deixa en condicions de potabilitat absoluta i salut assegurada, el responsable de la proposta ha suggerit augmentar el diàmetre de les goteres del sostre.

Coixins

Quan ets lluny de casa, lluny del poble, la meva brigada particular i minúscula de partícules subatòmiques surt a reivindicar-te. Tant és si ronda de dalt, si camions o tempestes d'última hora, l'objectiu és anar-hi anant, boing-boing boing-boing, fins arribar allà on sigui que t'hagis decidit parar. I és que les meves partícules no necessiten impermeables ni paraigües, són duríssimes i fortíssimes i resistents a qualsevol situació xunga perquè són les més xungues de les partícules subatòmiques; i avancen totes en fila recta i fent un-dos un-dos però tant en silenci que ni l'aire se n'adona, res, ni un eco, tothom diria silenci però elles van fent, xino-xano van tirant, paisatge bonic per aquí, esquivar sabates per allà, caravana de formigues a la dreta, risc de gotes d'aigua a l'esquerra, burlar els mil perills als quals pot enfrentar-se una brigada de partícules subatòmiques fins arribar allà on està tot el teu cúmul d'homònimes, totes ja en pijama, badall en boca, llet calenta en mà, apunt per acurrucar-se entre els llençols i les mantes, preludi de llit, i és llavors quan la meva brigada fa el crit: VENIM A SER SEGRESTADES! i tothom content i en calma; no ho sé, són formes d'adormir-te'm a la nit.

Vitamina sol

No és pel fred somnífer ni per l'inici de sopeta calenteta hivernal (en aquest plan diminutivisme) ni pels paraigües ni pels treballs ni pels cafés-de-més ni per res d'això; és pels concerts d'Antònia Font. Com volen que hagi acabat l'estiu si fa com un any que no comença?

*

T'espiava i m'espiaves
pel mateix forat del pany.
Pessigolles a les pestanyes
d'atansar-nos tant i tant.

El guió

Apareix ell. Porta banyador i tovallola i un gorro a la mà. Mentre entra es rasca el peu que descansa dins la xancleta del Decathlon. Ella està llegint el diari. Ell la mira amb una barreja de por i convicció.
Ell: Piscines.
Ella, sense aixecar la vista, senyala la finestra.
Ella: Trampolins.
Però ell no desespera. Amb una mena d'alenada d'esperança fictícia, mira el cel i li diu.
Ell: Planetes.
Però la dona només veu contaminació.
Ella: Quins?
Desapareixen Ell i Ella i apareix el narrador. Té una retirada a Toulouse-Lautrec. Ha de caure bé.
Narrador: Llavors hi va haver un bajón… i no acabaven de remontar, però...
L'home arriba suant a casa. Porta tota la tarda a Passeig de Gràcia i voldria matar tot ésser viu, però no ho fa. Porta una bossa d'una tenda de roba japonesa amb un regal a dins.
Ell: Quimonos.
Ella obre el regal molt contenta. Es fan un petó. Sembla que la cosa va bé, però ell s'ha equivocat de talla i li ha agafat dues talles menys. A ella li agafa complexe.
Ella: Maniquís
L'home, conscient del trauma estúpid d'ella, se la mira de la manera com es mira una altra persona quan se li vol donar a entendre que posa a cent.
Ell: Tigressa.
La dona ni s'immuta. Fa veure que no ha sentit res i mira per la finestra. Voldria dir "grills", però en realitat la situació la supera i s'equivoca d'animal.
Ella: Colibrís.
Ella i ella tornen a desaparèixer. Entra Toulouse-Lautrec. Està més trist, però continua caient simpàtic.
Narrador: Però ni els vestits ni la fauna serviren per rebaixar la situació...
De sobte, apareixen un grup de deu noies grassones i boniques que somriuen i porten els pompos aquells de les cheerleaders. Es posen totes darrere del narrador i tots onze comencen a fer una coreografia simple però enganxosa. L'objectiu és que el públic també acabi fent-la.
Cor de noies: Laralà, laralà, laralà
El narrador i el cor de noies surt bruscament. La parella torna. Estan a la cuina preparant el dinar perquè tenen convidats. Ella està preparant rap al forn. Ell se'l mira (el rap està en una safata que l'espectador no pot veure) i fa una cara rara. Com de fàstic.
Ell: Llimones.
La dona també es mira el peix. Per un moment, sembla haver-hi una complicitat, però els dos ja són víctimes d'una fredor absoluta, i tant ell com ella aparten la cara del rap i es miren amb repugnància.

Ella: Groc.

Ella ensenya el peix a l'espectador (primera interacció amb el públic, per allò del sentir-se pròper, etcètera). Realment és d'un color beix asquerós. Ell sospira i intenta trobar solucions.
Ell: Pintura.
Ella se'l mira com qui mira a un farsant. És la situació clau en què el públic ha de veure que allà ja no hi ha amor, sinó un simple conviure. Ella desapareix de l'escenari i torna al cap d'un moment amb un pot de pintura blanca (d'un blanc rap). L'obre i l'acosta cap a la safata, però li acaba tirant a Ell, que queda blanc. En aquesta escena la interpretació dels actors és molt important: no ha de ser còmic. Ha de ser un drama.
Ella: Pot.
El noi, pàl·lid, se la mira. De sobte obre la nevera, treu un pot de maionesa i li empastifa la cara a Ella. S'ha d'emfatitzar el concepte drama. No fa puta gràcia. Ningú riu. Els dos ploren. De sobte, el sostre es forada i cau una maleta (recordem que es tracta d'una obra pop). El públic mai sabrà si el que marxa és ell o ella. Final obert. Els actors, el mobiliari i la maleta s'eleven (leviten) i pugen al cel. Els actors s'exiliaràn i no tornaran a veure's mai més pel país. Apareix Toulouse-Lautrec. És pura nostàlgia.
Narrador: I la cosa seguia igual, i tot i el vocabulari i la rima i l’èmfasi i la voluntat, aquells dos no ho van poder solucionar…
Reapareix el cor de noies. Van vestides de hawaianes per compensar l'ambient que hi ha, però fan bastanta pena. Toulouse-Lautrec ho sap i les intenta fer fora empenyent-les, però elles s'hi resisteixen i segueixen amb la cançoneta.
Cor de noies: Laralà, laralà, laralà
Cau el teló i cau tot. El públic es queda sol i ja no hi ha teatre. FIN.

Museu - crític d'art - lluç a la planxa

L'entrecuix de l'escultura,
l'entrecuix de l'escultura
l'en tr e cuix deles cultura
lent' recu ixde lessZzzzZcuLtuRaaAa..

Jo ploc, tu plous, ell plou

Aviam, no és tant senzill. Hume pren Supradin Activo per convèncer-se a si mateix de la pròpia existència, i cada matí reneix Descartes per a despertar-lo assenyalant el Sol amb el dit i dient-li HO VEUS, EMPANAT?, i aquest després se'n va a esmorzar que diu que silenci però el cogito és fruit de cafetera. Però arriba un dia en què no surt, el Sol, i Descartes obre un ull i diu encara és fosc però no és encara, és potser per sempre, potser per ara, i Hume planta un cartell fosforescent a la plaça on hi diu BESEU-ME ELS PEUS però després se'n torna cap a casa i es toca i és un fantasma i des sobte tot és pànic i incertesa perquè molt discurs i molta làbia però això no li fa ni puta gràcia i demà serà un nou dia i ens tapem tots amb la manta.

Negociar sa presó

Inicis com la incertesa s'ha assegut al meu costat mentre sopàvem, i continuar en plan m'ha fet caure tot el formatge dins el caldo i ha quedat un líquid dens i meravellosament blanc. Després que hem mirat Ventdelpla una estona emfatitzant el fet que la tia és sosa com ella sola, per concloure amb un abans que anunciessin el capítol següent ja roncava, així que l'he estirada al sofà, l'he tapat amb una manteta i santes pasqües.