mil elefants en estampida

A París hem confabulat sobre si aquelles escales d'església eren o no les de l'última del Woody Allen, quan el tal Owen Wilson és recollit per un cotxe d'època que el porta a conèixer Hemingways, Buñuels i Fitzgeralds diversos; hem pensat en felices años mozos i hem decidit perdonar el cineasta pels últims bunyols i concloure que aquesta és fàcil i com abans i reivindicar-ne certeses, que la vida potser no és l'èpica atípica que ens havien promès a l'arribar, que hi ha els buits Albert Serra, les sales d'espera i el tedi invasiu de tardes massa blanques, però que a vegades també passa que s'alineen constants vitals banals com astres i cançons i meteorologies positives i, serpentines en mà, confirmem allò dels dies que sí i ens proclamem puntualment defensors eterns de l'època que ens ha tocat.

pijames

Els diumenges tendeixen a ser absoluts, en sentit mandril eufòric o mandril tonto. Les migdiades són una cosa que està molt bé però que a vegades no es supera, no ho sé. Però cels Monet total, sí, i els geranis són cada cop més vermells i la realitat meteorològica de l'octubre et desperta.

civilitzats

No ho sé, eh, però a vegades sembla com que som la prolongació eterna d'una crisi també eterna que va començar posem-hi quan les guerres van tornar-se mundials i vam dir adéu a l'adéu a la barbàrie i mira'ns ara, què som, som la generació que no ha viscut res però tot li pesa, la generació de les herències, desautoritzada a l'hora d'opinar però amb un horitzó d'expectatives bastant més negre que l'anterior humanitat. No serem pas els primers senyors atents a proclamar la decadència de l'home i la certesa: tot està construït, destruït i reconstruït, mastegat minuciosament i analitzat per llibres publicats per universitats mundials. Ens queda, no ho sé, què ens queda?, l'indústria de l'opi pel poble, l'efímera patxanga total, la certesa petita que l'herència històrica no és una constant mental i l'anar fent, tu, que vivim a la civilització i som tope civilitzats.

ells i elles

A l'escena en qüestió (posem-hi centre de Barcelona, mitja tarda qualsevol, uns 20º) hi trobem un grup de nois (és a dir, éssers humans pertanyents al sexe masculí independentment de la inclinació sexual o la condició de més o menys floreta; homes que han nascut homes i, de moment, s'han mantingut com a tals) que es queixen per coses que consideren injustes i nocives tant per ells com pel món en general i reivindiquen alternatives més boniques i plaents a aquestes coses nocives i injustes que passen. Porten posades samarretes liles on podem llegir "jo també parlo un llenguatge no sexista" (el "també", diuen alguns que opinen, com a indicador més que evident de la por al pensament autònom i individualitzat) i tenen un megàfon gris i vell a través del qual criden "jo també estic molt orgullosa de la nostra Lluita" o "juntes farem la Revolució". Una estona un lema i una estona l'altre. La resta de persones se'ls miren i callen i caminen recte sense girar gaire el cap i parlant fluixet sobre coses secretes que molestarien molt als nois enutjats que van de lila. I a casa doncs les mares busquen termòmetres, truquen psicoanalistes, fan macarrons o passen de tot.

les mans

S'esborren els records
com marques dactilars.
Els dits, però,
insisteixen.

és octubre

"L'home és la suma de les seves experiències climàtiques deia el pare."

El soroll i la fúria, William Faulkner

ferradures

Dues estudiants erudites alemanyes conversen sobre les Espanyes. Una afirma convençuda que "allà baix" encara condueixen en carro, que els cavalls moren de cansament entre Cabezabellosa de la Calzada i Carrascal de Barregas i els nens els roben les ferradures per vendre-les al mercat negre i portar alguna cosa de menjar a casa. L'altra explica que els pagesos suen tant i tant collint les hortalisses que tenen lumbàlgia i l'esquena triturada als vint-i-cinc anys, i que als trenta-dos la majoria ja són o molt vells o morts. Diuen que allà baix l'esperança de vida no puja dels trenta-cinc, diu l'altra, i que si camines sol pels camins no asfaltats t'atraquen bandolers amb navalles. Llavors un dia decideixen baixar a Barcelona: a les tres de la nit, pel barri Gòtic, hom pot veure dues rosses grans i formoses vestides amb pareos que són banderes d'Amèrica i amb ampolles de sangria "Maria Olé" i corones de plata dels xinos a la testa, caminant zigzag com serps i intentant seduir senyors que vénen cerveses sexis a un preu assequible i abastador. Abans d'anar a dormir, però, reciten Hölderlin de cor.

encèfal

Hi ha temps per passar-lo, sí. No convé concebre aquest temps com un espai buit a omplir per trobar més espai buit a omplir, no. En general i per la majoria, aquesta visió incita a acabar la vida mirant el sostre des del llit, amb un encèfal més aviat pla i una salut més aviat minsa i un sentiment plebs absoluta i un rellotge que compta minuts que ploraran besàvies desconegudes. Eventualment, en adoptar aquesta postura, hom recomana recordar que hi ha moltes cançons per cantar-les molt fort, molts llocs nous per visitar-los i moltes cerveses per beure-les amb molta gent per conèixer-la.

the most familiar room

M'he comprat tants llibres. I tots callen. Les biblioteques són com refugis sacerdotals o com silencis com monstres que criden.