No ho sé, eh, però a vegades sembla com que som la prolongació eterna d'una crisi també eterna que va començar posem-hi quan les guerres van tornar-se mundials i vam dir adéu a l'adéu a la barbàrie i mira'ns ara, què som, som la generació que no ha viscut res però tot li pesa, la generació de les herències, desautoritzada a l'hora d'opinar però amb un horitzó d'expectatives bastant més negre que l'anterior humanitat. No serem pas els primers senyors atents a proclamar la decadència de l'home i la certesa: tot està construït, destruït i reconstruït, mastegat minuciosament i analitzat per llibres publicats per universitats mundials. Ens queda, no ho sé, què ens queda?, l'indústria de l'opi pel poble, l'efímera patxanga total, la certesa petita que l'herència històrica no és una constant mental i l'anar fent, tu, que vivim a la civilització i som tope civilitzats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada