dilluns, 26 de setembre del 2011

traïcions

És clar que les coses canvien, però què vols que et digui, jo de petita tenia una opinió molt ferma pel que fa a la inutilitat del maquillatge social femení. Veia a les senyores joves amb ombres roses o verdes, llavis carmí i pote a punta pala i exclama interiorment oh l'estupidesa imperant, oh la barbàrie humana. Creia que el senyor o la senyora (era tope oberta, jo) que m'hagués de fer feliç també hauria d'acceptar-me en el mode llençol set del matí, amb les bosses als ulls de torn i les simpàtiques aparicions esporadiques d'acné (la paraula més horrorosa del món mundial, d'altra banda; en català és acne, que ja és impronunciable). Oh món efímer, pensava, oh Carnaval permanent on les dones es disfrassen les ungles de lila i els ulls de verd. I ja em veus ara, tu, un desastre, un monstre abduït per la societat de la bellesa que no surt de casa sense pintar-se la ratlla negra dels ulls. El meu jo petit i anterior em faria dimitir per traïció.

7 comentaris:

Ada Bruguera Riera ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ada Bruguera Riera ha dit...

M'encanta...no m'he tret el somriure de la cara mentre et llegia...:)

color camaleó ha dit...

jaja. conec més d'un jo petit que es faria encara més petit... ;)

Red Pèrill ha dit...

No passa res, mentre la ratlla no sigui blanca i sembli tipex.

I hi havia no sé quin poeta que deia que la dona quan es maquillava mostrava el seu ideal de bellesa femení (?). Amb mesura, tal. Sense absoluts, vaja...

Irene ha dit...

El meu jo petit em tiraria d'una finestra, si em pintés la ratlla tipus típex! Tampoc no ho he vist mai, la veritat. Que xungo, no?

Red Pèrill ha dit...

No teníes quilles a la classe de l'institut?

Irene ha dit...

No! Tots erem molt monos.