És clar que les coses canvien, però què vols que et digui, jo de petita tenia una opinió molt ferma pel que fa a la inutilitat del maquillatge social femení. Veia a les senyores joves amb ombres roses o verdes, llavis carmí i pote a punta pala i exclama interiorment oh l'estupidesa imperant, oh la barbàrie humana. Creia que el senyor o la senyora (era tope oberta, jo) que m'hagués de fer feliç també hauria d'acceptar-me en el mode llençol set del matí, amb les bosses als ulls de torn i les simpàtiques aparicions esporadiques d'acné (la paraula més horrorosa del món mundial, d'altra banda; en català és acne, que ja és impronunciable). Oh món efímer, pensava, oh Carnaval permanent on les dones es disfrassen les ungles de lila i els ulls de verd. I ja em veus ara, tu, un desastre, un monstre abduït per la societat de la bellesa que no surt de casa sense pintar-se la ratlla negra dels ulls. El meu jo petit i anterior em faria dimitir per traïció.
7 comentaris:
M'encanta...no m'he tret el somriure de la cara mentre et llegia...:)
jaja. conec més d'un jo petit que es faria encara més petit... ;)
No passa res, mentre la ratlla no sigui blanca i sembli tipex.
I hi havia no sé quin poeta que deia que la dona quan es maquillava mostrava el seu ideal de bellesa femení (?). Amb mesura, tal. Sense absoluts, vaja...
El meu jo petit em tiraria d'una finestra, si em pintés la ratlla tipus típex! Tampoc no ho he vist mai, la veritat. Que xungo, no?
No teníes quilles a la classe de l'institut?
No! Tots erem molt monos.
Publica un comentari a l'entrada