invertir amb saviesa els dies

G. Gisbert surt de casa seva, americana negra, ulleres de sol, trenta-dos graus. El sol li oprimeix la barba i li provoca emanacions de suor constants i desagradables, que aguanta estoicament. Sense ser interceptat ni ferit per cap fan radical, G. Gisbert entra al seu cotxe senzill i quotidià, de segona mà, comprat a una anciana de Solsona que havia descobert que agafant el transport públic no has d'estar concentrar i coneixes més persones. G. Gisbert no escolta la ràdio, tampoc mira el paisatge: senzillament condueix. Ha posat antics jerseis del JBP a les finestres, de manera que ningú el molesta ni el reconeix. S'enfila per la Diagonal, creua un peatge accidentat en què el treballador quasi es mata intentant extreure el cos de la cabina per fer-li dos petons, segueix recte i va tirant. Deu milles després, G. Gisbert arriba a una masia. Som al Pallars Jussà. Un home gran, boina en cap, camisa de quadres en cos, botifarra en plat, surt a rebre'l. Mira a banda i banda i li diu "passa". L'home gran dóna uns papers plens de versos a G. Gisbert, que els llegeix atentament. Al principi G. Gisbert té alguns dubtes (si, perdoni, bon home, però quina mena de salt?) que l'ancià li resol amb molta paciència i tranquil·litat. Finalment, G. Gisbert li allarga un sobre, el contingut del qual ens és impossible de veure i que els estudiadors de matèries incertes intentaran esbrinar -sense sort- durant molts anys. Mentre torna en cotxe, G. Gisbert va llegint les lletres, assenteix amb una alegria semi-continguda i pensa bé, bé, Manel.