dilluns, 20 de setembre del 2010

jo vull ser la meva iaia

Hi ha el dilema etern i evident-però-no-tant del actiu i el passiu, del viure despert que s'emporta tots els semàfors verds i punts a favor i somriures complicitat i felicitats diverses i el viure en etern diumenge, la possibilitat d'una felicitat plàcida via iaia camuflada sota una pell vint anys que amaga tempestes i confusions i bla, bla, bla i etcètera. La làmpada càlida, la butaca de pell, el llibre de tapa dura, el cafè calent, la truita amb formatge. El barnús. La sopeta calenteta (en diminutius). La Calma Absoluta. Jo visc feliçment segura que la iaia camuflada és el desig secret i vergonyós de la meitat de la població i l'agobio oficial de l'altra. O de la mateixa, o depèn del dia, o no sabem mai res i som extraterrestres de tot i tothom. El que em sembla brutal i emmarcable és que aquest dilema birra-barnús comparteixi 1500cm3 amb la capacitat d'aguantar-se pets, l'argument de la pitjor pel·lícula dels germans Cohen i la voluntat i coratge de passar-me tot el "Taxi" d'Antònia Font saltant solitàriament a la meva habitació. Això del cervell és un invent formidable. En fi, fi.

1 comentari:

Red Pèrill ha dit...

En di Serafí, tot això del complexe iaia em porta a que avui he estat pensant que estaria bé comença a crear un concepte d'oci iaïl per treure'ls de la tele, i les tedioses passejades que no són que una compta enrere, així generalitzant...

Amb efecte (retro-actiu)