pàtria

Em sembla ben curiosa, la mania dels americans de dir Sterling, Colorado o Sparda, New Jersey o Norma, Oklahoma o tal o qual. Vull dir que ja sé que ells són quasi Europa, però m'ho imagino en versió simpàtico-patriòtica i sona bastant entranyable: Sant Esteve de Palautordera, Vallès Oriental; La Pobla de Claramunt, Anoia; La Guingueta, Pallars Sobirà. Etcètera. Tot el que es fa a la terra de les oportunitats és l'hòstia; a casa, en canvi, seguim fent panellets i migdiades sense ser conscients (copes amunt, xin-xin, senyeres) que molem com els que més. Això em recorda a aquell home que volia obrir una boutique de panadons, la quintessència del menjar tradicional català, ni més ni menys que al cor de Manhattan. Òbviament, l'èxit seria total i definitiu: cues quilomètriques a la fifth avenue, novaiorquins amb coffe to go i panadons en mà esperant en semàfors random del mig de la ciutat, trossos de panses entre els queixals de mil artistes americans. Ben mirat, al costat d'aquesta delícia terrenal de pinyons i espinacs, les muffins, els Cheerios i els carrot cakes em semblen una pura nimietat, gute Nacht.

sucre

A vegades sembla que aquí plou sempre i per sempre, i llavors les taques de tots els cafès que no hem begut i de totes les xocolates calentes i clandestines s'escampen per taules, sostres, potes i parets, com si fóssin aranyes australianes o veritats que es trenquen però sense ser res de res. Sembla que la distància va inventar-se pels diumenges i la proclamació del sóc sucre va inventar-se pels diumenges, la xocolata desfeta va inventar-se pels diumenges i la pluja va inventar-se pels diumenges, però el temps també va inventar-se per parar-lo i matar-lo i robar-lo els diumenges. Les preguntes esperen fora amb cara de mala llet i ganivets a la boca; a dins, de moment, només càlids vespres verds. 

la vida domèstica

He substituït el plaer de menjar per la necessitat d'alimentar-se: no perquè la Germània m'hagi convertit en un ens mocós i deprimit que menja les 24h del dia, sinó perquè he descobert que l'estranger et brinda l'esplèndida i indesitjable oportunitat d'haver de cuinar, haver de cuidar-se, haver de fer-se i desfer-se i haver de netejar tot el que t'envolta sempre i per sempre, si és que no vols acabar sobrevivint en un cau de pols, insectes i tristesa. Així, he acabat menjant pollastres massa blanquets i convencent-me dels miracles alimentaris dels spaghettis i els llacets i he dit auf Wiedersehen al peix fresc, al formatge bo i als entrecots al punt amb roquefort. He posat rentadores oblidant-me d'abocar els líquids necessaris perquè la rentadora tingui algun sentit, m'han caigut totes les olles i paelles al terra a les 4h de la nit, m'he plantejat seriosament el sentit del reciclatge alemany, m'he fet gràcia i m'he fet pena i he decidit adoptar permanentment una escombra, que cada matí em mira des d'un raconet de l'habitació amb cara de fes un pensament. És en aquests moments que em vénen al cap preguntes que mai m'havia plantejat. Per on es reprodueix la pols? És ovípara o vivípara? És simpàtica o antipàtica? Podríem ser amigues? 

vull molt fuet

Viure a l'estranger està molt bé però t'infla el cor de patriotisme idealitzant, idealitzat i d'altíssima capacitat idealitzadora. A nivell d'orgull català, tota jo estic fornida d'un nacionalisme que no em cap a la pell i em surt pels porus en forma de petites i simpàtiques senyeres. Que bells que em semblen, no sé, els coloms de Plaça Catalunya! Que tranquil·la i pintoresca que em sembla La Rambla! Que jovenívol que em sembla l'Ateneu Barcelonès! Que extraordinariament super i sublim i estupend que és Lleida capital! Que neta que està la platja de la Ciutat Comtal, m'hi banyaria cada dia! Quin ambient que hi ha a Sant Just Desvern, que barat que és Gràcia i com molaria anar a l'Apolo cada dia! Demanaria la mà a les terres catalanes, em compraria una masia a La Vall d'en Bas i hi aniria el cap de setmana o tota la vida a llegir Josep Pla i menjar pa de pagès amb tomàquet i quilos de fuet de veritat. De moment, aquí a l'exili, m'he especialitzat en truites de patates i m'entra un no-se-què a la panxa quan menjo pa amb oli i sal. 

hochnäsig

Hom no s'atreviria a dir que l'alemany és una llengua atractiva i encisadora. Vull dir que tot sona una mica com si t'haguessis empassat un tros de bròquil pel forat dolent: les paraules surten com per accident, a trompicones, molt malament. Tot i les ressonàncies antiestètiques de la llengua germànica, però, cal dir que es tracta d'un idioma gràfic, lògic i intel·ligent. Vull dir que ens fem els durs i fem veure que el francès i l'italià tenen la batalla eternament guanyada, però en el fons l'alemany ens agrada. Hi ha paraules divertides com hochnäsig, que vol dir "arrogant" i la traducció literal de la qual seria alguna cosa com "amb el nas cap amunt", perfecta definició gràfica de l'esnob. També s'ha d'anar amb compte amb el tema pronunciació, perquè pots passar de parlar de Tübingen (patria querida) a Thüringen (una regió que mai no he trepitjat) o de dir que una cosa és niedlich (mono, cuco, dolcet, com quan dius so süß!) a dir que és niedrich (vil, infame, opció no recomanable). 

Semblant a les expressions de la nostra estimada pàtria és el fet d'anar ebri: en alemany, anar borratxo és anar blau (curiós, també, que en alemany estar blue sigui estar trist), però tenir ressaca és tenir Kater, que vol dir gat, i gats és com anem nosaltres quan hem begut moltes copes. Tot concorda. La intel·ligència de la llengua germànica, però, es demostra en paraules compostes com Muskelkater, que és ni més ni menys que "agulletes" i podria traduïr-se com "ressaca dels músculs" (o, menys originalment, en Wörterbuch, que vol dir "diccionari" i la traducció literal del qual és "llibre de les paraules"). Finalment, els alemanys, per dir que alguna cosa "no és de la teva inconvència", diuen que es ist nicht dein Bier: "això no és la teva cervesa". Fets culturals, cerveses unipersonals, veritats com temples, diumenges lluny de la ciutat. 

don't panic, it's organic

La gent del meu barri són dels que tenen pancartes immenses contra les nuclears, aquelles grogues i vermelles que diuen Atomkraft? Nein danke (*) i tal. Mai la Germània ha vist un barri amb una tendència a la verdor tant generosa i accentuada. De fet, la llegenda diu que, si tires el cor d'una poma o l'esquelet d'una sardina al contenidor de rebuig, apareix una ambulància plena d'activistes pro-coses-verdes que et segresten el temps que calgui per corregir-te i t'apliquen les següents tortures: 24h (seguides) de conferències sobre energies renovables (hidràulica, eòlica, solar, geotèrmica, la dels mars i els oceans), un any controlant que siguis totalment vegà o que esperis directament que el fruti caigui de l'arbre, haver de provar la tècnica de reciclatge de residus orgànics que es diu vermicompostatge (és a dir, MOLTS CUCS) i haver de posar cada ampolla de vidre al respectiu contenidor de vidre verd, vidre marró o vidre blanc. És per això (per POR, s'entén) que les botigues del meu barri estan plenes de cartells on posa Don't panic, it's organic i de cartells on es diu que s'adora i s'estima tot el que sigui ecològic. Jo els entenc i per això participo del tema: poso els esquelets de sardines al lloc de les sardines i l'ampolla de vi al contenidor de vidre verd. Per si m'equivoco, que ningú es perfecte, carrego tot el dia una petita pancarta preventiva on posa "BIO IS ALWAYS DEEP IN MY HEART."

les clorofil·les són tranquil·les

Buscar coses: les claus, la calma, la pau de l'Himalaia. El Sol. Retenir l'aire al pit o desinflar-se fins que tot es fa petit: els peus petits, els dits petits, la panxa minúscula, miniatúrics els colzes i el melic. Qu'ets un nan?, preguntes. I no, no hi ha anomalia, el problema és el totxo instal·lat damunt l'òrgan que et respira. Llavors ja recollir-se del terra: esòfag, laringe, matèria gris. Pàncrees. Reconstruïr-se com un puzzle de 300.000 peces, pesat i ple de cels monòtons d'un blanc impossible. Majusculitzar, pronominalitzar-se, engrandir, dramatitzar, lupitzar, engordar, volumitzar, parlar-se en infinitiu, magnanimitzar, colossalitzar, desrelativitzar i petar com un globus miop i enfadat. Sobretot miop. Mossegar-se les ungles, entregar-se als vestigis del cannibalisme i no sé, callar durant cinc anys. 

rutines laborals

Es busquen rutines laborals. En tant que ideal, s'agraïria una bona combinació del millor de l'èpica i el millor de la placidesa vital, a poder ser amb una satisfacció professional que no menystingui la bona relació amb la resta d'éssers humans i les felices estones de lleure. S'agraïrien horaris i ordres diaris que deixessin cert marge per migdiades i (sobretot) per la Riera, tot i que es pot arribar a comprendre la necessitat de tupperwares puntual, si bé el menjar prefabricat no s'acceptarà baix cap concepte. En cas que la rutina impliqui contracte laboral, es valorarà que el laboro en qüestió permeti plenitud professional i alhora dormir mínim 9h diàries, requisits aquests que servidora sap que són de difícil assoliment però que seran rebuts amb un somriure del tamany de les Torres Mapfre i la bellesa del Parc Güell.

En tot cas, s'acceptarà qualsevol proposta que impliqui horaris, obligacions i despertadors, si bé s'exigeix (òbviament) que la feina sigui digna i amb bon sou, tractant-se servidora d'una persona formada amb cursos a centres cívics, graus, postgraus, postpostgraus, predoctorats, postpredoctorats, doctorats, postdoctorats, postpostdoctorats i cursant actualment el preconeixementtotaldetot. [...] A molt estirar, es dirà que si a una feina poc estimulant si el gruix del sou permet compensar l'engany professional i hi ha una possibilitat evident d'ascens laboral. [...] Rascant molt, s'acceptarà que la feina sigui una puta merda si el sou és suficient per anar tirant d'una manera sana i higiènica. [...] Bueno va, doncs es pot dinar a la feina, però només si hi ha buffet lliure amb molt menjar. [...] En cas d'insistir moltíssim, es pot arribar a acceptar el tupperware diari, tot i que l'empresa hauria de subministrar l'utensili en si i tenir un microones per cada tres persones. [...] Doncs bueno vale, jo què sé, que sigui el que sigui però doneu-me AAAALGO, va.

desacomplexats

Solidaritat amb els esquerrans, solidaritat amb els qui volen prendre l'aire però no fumen tabac, solidaritat amb l'acné, els punts negres i l'excés de pèl, solidaritat amb els qui fumen drum i no saben liar, solidaritat amb els patosos ordinaris i els patosos puntuals que cauen en el moment menys desitjat, solidaritat amb tots els cafès que he tirat a sobre samarretes desconegudes i sobre les persones que portaven les samarretes desconegudes, solidaritat amb els qui no beuen Coca-Cola i els qui detesten la cervesa, solidaritat amb els anti-formatge i els anti-xocolata, solidaritat amb els vegetarians, amb els vegans i amb els qui només mengen plàtans africans, solidaritat amb totes les cremalleres trencades i totes les arracades perdudes, solidaritat amb tots els amors esvaïts i totes les enveges sense sentit, solidaritat amb els miops i els estigmatismàtics, solidaritat amb els que han d'afeitar-se i les que han de depilar-se i més solidaritat amb les que han d'afeitar-se i els tontos que decideixen depilar-se, solidaritat amb els gordos i els esquelètics i amb les que tenim poc pit, solidaritat amb els qui no saben xiular,  solidaritat amb els qui no miren Misfits ni The Big Bang Theory, solidaritat amb els qui no van al Primavera Sound, solidaritat amb els Amics de les Arts, solidaritat amb els heavys, amb els hippies, amb la gent de nas gros, solidaritat amb els moderns i amb els místics, solidaritat màxima amb els pedants i amb els cantants que canten galls.

jerseis esquimal

Havia pensat en negociar l'opció de dormir plàcidament de desembre a març i viure la vida loca d'abril a novembre, però al final he desistit. En realitat tot això de l'anti-fred és pura pose: el fred és la Gran Ocasió per tastar xocolates de sabors inèdits, per demanar doble ració de melindros, per allargar cafès fins a altes hores del vespre i per posar-te gorros amb pom-pom, jerseis esquimal i bufandes de llana i colors. Vull dir que les temperatures gèlides ens brinden una ocasió òptima per parlar sobre meteorologia sense sonar a forçat, per posar la segona pel·lícula sense remordiments anti-sociabilitat, justificar el rooibos on hi hauria d'haver una estrella damm, allargar despertadors fins a l'infinit i executar mil substitucions felices que els temps estivals, per allò de l'èpica assolellada, a vegades no ens permeten. No ho sé, potser el fred és l'oportunitat d'or per assolir el mix ideal: sentir-se viu com un pingüí i arromangat com un liró en una fracció de seixanta segons, vitalitat i migdiada en un sol pack. Doncs mira, endavant. 

salmons

Un dia substituirem les velles estovalles per camises de quadres sobre camps de flors silvestres, robes modernes on encabirem vermuts, salmons, bombons i sermons llargs i feliços com mapes del món. Llavors tot serà suau i tranquil i llis. Molt fluix, sonarà èpica dòcil dins la brasa dels vinils.

s'univers és una festa

Normalment, la sensació que tinc quan sóc al Camp Nou és la d'un extraterrestre d'un altre sistema planetari que ha aterrat a la Terra en un moment d'èpica total, en un instant decisiu i definitiu per la biografia de la Humanitat: noto que passa algo gros, però se m'escapa de les mans. És una llàstima, perquè sospito que la cara de pa amb la que acostumo a observar l'esfèric podria desanimar el soci culé més antic de la història del club blaugrana. La majoria de vegades, per més que intento que els meus llavis articulin un somriure feliç i convex, només em surt una ganyota entre al·lucinada, dement i compassiva, seguit d'algun discurs on pronuncio quatre cops les paraules "opi pel poble" i una sensació d'aguafiestas de nivells còsmics i siderals: la meva antipatia i el meu avorriment són infinits i inacabables, no faré mai amics i em quedaré sempre a casa, llegint coses avorrides i fent créixer arrels al terra.

Oh, però, alleugeu-vos i pronuncieu amb mi un OH majúscul i tranquil perquè l'altre dia, així, com qui no vol la cosa, vaig sentir-me cridant un MERDA quan l'apreciat esfèric tocava el pal de la porteria de l'equip contrari, un OH gros com quatre masies perquè vaig empatitzar amb el vell amb el caliquenyo apagat que es queixava que si no fumava li agafaria un infart, un OH gros perquè vaig fer un vot i vaig cridar CABRÓN a l'entrenador de l'enemic, un OH gros perquè quan l'àrbitre va fer piiiip quasi abraço l'avi del costat, un OH gros perquè jo, com tu, també potser sense saber-ho, en algun moment, fins i tot em vaig sentir una mica com una part petita d'aquest tot tan gran.