east egg

Finals de juliol. Valoració. Hem substituït la literatura per guies de viatge i el cafè pel granissat i la sopa pel gazpacho i la vichyssoise i la mozzarella i la mandra hivernal per l'aplatanament de la xafogor aquesta que fa. Hem sortit amb els nous companys de feina i hem protagonitzat nits sota el cartell neó d'això és efímer. Hem estat estrangers entre estrangers i, al centre, hem vigilat tant els bolsos i les carteres que ens han robat els barrets i les pinces i les diademes i tot el que duiem a la testa. Com cada estiu, hem odiat i hem estimat intermitent i esquizofrènicament l'estiu. Hem allargat les llistes de llibres i expos i birres pendents, ens hem dedicat a crear més llistes que ja farem i al final, com sempre, no hem complert res. Però no cal inquietar-se, perquè és més bonic si és inabastable i demà allargarem el braç i la vista i l'oïda i l'olfacte i veure'm com n'és de remot, de recòndit, de perdut, de llunyà, i pensarem que que bé i que quina sort que, just quan dius ara sí, et fuig com aigua entre les mans.

càries imaginàries

M'explica J. que a X., la de les arrecades, l'altre dia li van empastar sis dents. Es veu que feia vuit anys que no anava al dentista i les càries i infeccions bucals diverses havien format colònies felices entre les seves genives. Aquest incident odontològic m'ha recordat una de les últimes descobertes que he fet: les càries imaginàries. Espero francament que no sigui el cas de X., però ja conec molta gent que ha estat entabanada en benefici del calaix del Dentista Deshonest. Que ets dentista i ets dolent i et falten diners per fer un soparet a l'Hotel Arts? Cap problema, al pròxim client li trobes vuit càries i, fins i tot, després podràs beure un còctel Blood Mary a una terrassa prop del mar. Es veu que és una pràctica habitual entre odontòlegs impúdics: mentre els senyors bons et parlen de dentadura afortunada, l'altre et troba càries, gingivitis, queixals xungos i ni ratonsitos ni raspalls de regal, factura del copón i gràcies mínim perquè li he salvat la vida i miracles i tal i qual. Càries imaginàries a mode sobresou principal. Jo ara, per si de cas, em rento les dents quinze cops l'hora i estimo l'olor a licor del polo que faig.

amanida variada

Set de la tarda, cafès amb gel, terrassa d'un barri incert i ínfimes possibilitats d'aire fresc. Divaguem amb J. sobre el fenomen prodigiós d'anar pel món i trobar-t'ho tot en el teu idioma, nosaltres (que sí, que som super pro-subtítols i versions originals, però) que no ens acostumem ni a lo de les pel·lis en català. Deixant-nos portar per la motivació estival, ens hem imaginat un asturià i un hongarès a la Polinèsia comunicant-se en català i nosaltres mateixes anant a un restaurant de Dubrovnik i llegint "llom amb patates" o "amanida mixta". El català seria el primer candidat a idioma universal, s'atreveix a dir J., tot i que nosaltres hi estariem en contra al·legant la riquesa de la diversitat cultural i mandangues d'aquestes. Hem fet unes quantes hipòtesis més, sense aventurar-nos a fantasiar gaire, que si panells d'anuncis colossals a Hong Kong promocionant la botifarra amb mongetes, que si un bar-restaurant canadenc anomenat "la truita bonhomiosa" o una cadena mundial tipus starbucks anomenada "els magnífics croissants d'en sebastià". Estava bé, sí, era divertit, però llavors hem començat a notar que ens dominava el putu cuquet aquell del patriotisme i ens hem posat vergonyoses i hem decidit plegar.

homicidi souvenir

Primera víctima del desenfreno climàtic: ahir al matí, prop de la plaça Sant Jaume de Barcelona, una dona va començar a fondre's mentre aixecava el cap per observar una gàrgola i una calavera destacades per la guia Michelin. Al no poder alertar ningú de la seva condició de turista semi-esvaïda (els llavis li havien començat a regalimar barbeta avall i la part blanca de la manicura francesa se li estava mesclant amb el carn de la pell), va ser confosa per una escultura del Museu de Cera i uns quants italians es van fer, al seu costat, fotografies amb banyes i somriures que acabaran en suros o àlbums Barcelona 2010 d'habitacions de pisos d'edificis de Milà. Dues hores després, un cop vernissat i fixat els cos putrefacte amb artefactes tecnològics que quasi tots contribuïm a pagar, Jordi Hereu va aparèixer al lloc dels fets, va observar la nova escultura alemanya, va lligar un fil vermell al seu voltant, va tallar amb unes tisores el fill vermell, va col·locar una plaqueta i va somriure davant d'una munió de fotògrafs japonesos armats amb mascaretes.

le pigeon aux petits pois

Amb raó em condemna J. quan li confesso el meu romanticisme vers els robatoris d'obres d'art. Ella s'indigna i jo li admeto que m'imagino el lladre arribant a casa, descarregant el "Le pigeon aux petits pois" i besant-lo sense parar; que m'imagino que el lladre prem un interruptor i la llum ens descobreix (a nosaltres, espectadors omniscients) un MoMa particular, focus, Matisse, Perec, parets blanques i cartelles informatius sobre cada quadre; que el lladre plora davant d'un Rembrandt i truca un altre lladre hipersensible perquè vingui a fruïr de la bellesa del clarobscur i jugui a trobar rastres de pinzellades. J. em diu ingènua i jo que m'imagino que el lladre té una promesa a Lituània que viu en un castell i és tipus donna angelicata i que ell li porta el George Braque i ella li besa els llavis suaument i li diu mon amour o alguna carrincloneria similar, tot i ignorar el francès. Sense ferir-me, J. m'ha intentat dir que aquests que roben no diferencien un Mondrian d'un Velázquez i que intercanvien els quadres per coses dolentes que els posen contents o per pactes tipus diable, però jo seguia a Lituània, amb la princesa i el museu secret i les festes hipersensibles i els castells camuflats de l'antiga noblesa les llàgrimes del lladre i avui no hi ha hagut res a fer, el cafè ha acabat ràpid, lleuger moviment de cap i sí, ja ens veurem.

singlot

J., que sempre viu moltes aventures, m'ha explicat que ahir va estar tres quarts d'hora fent de taquillera amb singlot. Encara que s'amagués la cara o intentés no parlar, el bot conseqüència moviment diafragma era evident i els compradors d'entrades de cinema es partien la caixa a la seva cara i li deien salut salut salut cada tres segons. Jo li he dit que perquè no provava de fer alguna cosa, no sé, que algú l'espantés o aguantar-se la respiració. Hem estat xerrant d'això i de diverses coses d'encara menys transcendència i, intrigada, quan he arribat a casa he decidit documentar-me. Perquè jo, tots aquests mites del singlot, els recomano però no me'ls crec, i si hem d'evitar els grans àpats, l'excitació, els xiclets, les begudes alcohòliques, beure amb palleta (sic) i altres etcèteres, doncs benvingut sigui estimat singlot, què vols que et digui. Clar, sempre hi ha coses pitjors, com senyor Charles Osborne, al cel sigui, singlotador quasi de professió, un autèntic professional de la contracció involuntària del diafragma, Rècord Guinness indiscutible: 68 anys amb singlot constant. Es veu que, el 1922, en Charles estava matant un porc i tatxan!, li va apareixer el singlot amb una freqüència de 40 vegades per minut, que no és precisament poc però podria aguantar-se... una estona, perquè el molt puta va disminuir la freqüència però no va abandonar-lo fins el 5 de juny de 1990. Aquest fet, òbviament, va portar aquest bon iowanès a actuar a múltiples xous televisius americans, cosa que, com a mínim, li deuria fer guanyar uns quants dòlars. No sé. M'imagino Charles Osborne tenint una conversa, Charles Osborne casant-se, Charles Osborne anant a comprar el diari, Charles Osborne rebent el premi al millor Singlotador de tots els Singlotadors. He pensat en trucar J. i dir-li que no n'hi ha per tant, que miri aquest pobre home, la vida dedicada als moviments involuntaris del diafragma, al tancament de la glotis, vida brusca i irreflexiva, i que mira, que si tot fossin singlots el món seria tan i tan meravellós, però no sé, m'he anat apagant i al final he pensat que és igual, que ja ho llegirà, i m'he posat música anti-moderna i a fer el dinar.

segona residència

Cal respectar la memòria de les cases buides, dels mobles, de les coses fredes i inhertes i callades perquè la seva no és aparentment selectiva, i són jutges i deus omnipresents i Majúscules i biotops particulars i insubstituïbles. Que les hores també passen allà on tu no ets, diuen, que les hores passen i s'acumula la pols i les idees i tot explota quan fas les dues voltes amb la clau i entra l'aire i benvinguda realitat, i la frescor es cola entre les escletxes dels armaris plens de teranyines i de la nevera sense aliments i sota les potes de les cadires, que treuen tot el rencor de mascota o fill abandonat quasi per sempre. Cal ser fort i no deixar-se dominar pel temor a la venjança o el sentiment de culpabilitat, somriure al màxim i passar la baieta per totes les coses fredes i inhertes i callades cantant Billie Holiday o Guajira Guantanamera, perquè tornar a fer les dues voltes i bloquejar el pany i fer esc com si res no hagués passat només servirà per témer tot el mobiliari i trastos del teu pis de Barcelona i, d'aquí a molts anys, sense saber perquè, pixar-te al llit, no poder dormir o tornar-te un histèric i insofrible neuròtic de la neteja i l'ordre.

depilacions

A vegades, escolto converses de persones que no veig i m'imagino i de sobte estic totalment segura que dissimulen, que no volen dir el que diuen. Parlen de depilacions o hipoteques i, en realitat, s'estan passant coca i substàncies nocives o maletes arrebossades de dòlars o bitllets de 500 o s'estan comunicant amb gestos o llenguatges xifrats les claus d'un futur assassinat ple de símbols que al·ludiran a la Bíblia i l'última novel·la de Ken Follett. Després veig la cara d'aquestes persones i primer penso ai, no i desprès allò de mira que era maco o se'l veia tan bon veí.

l'arracada

J. m'ha explicat que X., una companya de la feina, té una capacitat sobrenatural per perdre coses. Diu que, en el seu cas, els objectes que s'emporten els premis i copes i guardons són les T10s, els clips, les gomes de cabell i les arracades. Jo m'he solidaritzat automàticament amb X. i, aprofitant l'avinentesa, amb tot el gremi de despistats, patosets i maldestres d'aquesta ciutat nostra que és Barcelona. J. ha anat de dura, en plan uh, però jo he defensat el caràcter extraordinàriament entranyable d'aquests individus bunyolers que es posen nerviosos quan parlen amb gent nova, que arriben a la taula amb tot el cafè tombat i els cauen tots els apunts pel terra enmig del silenci sepulcral de la biblioteca. J. m'ha dit que X. defensa la teoria que hi ha un lloc al món on s'amunteguen tots els clips, totes les arracades solitàries i totes les targetes del metro i del bicing i de la biblioteca. Es veu que un cop va haver de pagar 20 euros a un revisor amb cara de moniato perquè no trobava la targeta, i que després de pagar la multa se la va trobar validada a la màquina. Mentre m'ho comentava, J. estava indignada, parlava de gent desencaminada i irresponsable i amb zero sentit del deure i que si aquests tal imagina't els seus fills, però a mi l'anècdota m'ha semblat de copa d'or i li he dit que un dia aniria al cinema només per declarar-me Fan Oficial d'aquesta companya seva.

iaies al cinema

M'explica J, taquillera de cinema i lectora fervorosa entre sessió i sessió, que hi ha un grup de iaies que cada dia entren al cinema fent veure que han comprat l'entrada i es passen tota la tarda al bar sense veure res de res. Es veu que els guàrdies ja les esperen i els hi diuen que no, perdonin, senyores, que aquí s'hi miren pel·lícules, i elles que sí que ja ho sabem però que les taquilles no estan obertes i oi tant que ho estan, perquè J. està a l'altra banda del walkie-talkie sense creure's el que sent. I els guàrdies, al final, entre tantes faldilles florides i cadenes d'or i perles doncs s'entendreixen i fan els ulls grossos i les deixen passar. M'explica J. que, un cop, un guàrdia es va posar farruquito i una iaia el va intentar subordinar donant-li vint-i-cinc pessetes, i que ell es va commoure tant que li va regalar un paquet de crispetes dolces que després va haver de pagar de la pròpia butxaca. Jo li he dit que en sóc fan i que, de gran, el que em faria més feliç és ser com una iaia d'aquestes i fer estratègies per col·lar-me al bar del cinema. Es veu que no paren de queixar-se perquè no hi ha pastetes, però li expliquen a l'acomodadora que van al cinema perquè les butaques del bar són comodíssimes i allà s'hi senten més modernes.

pastís

Seu a l'escala que comunica la planta baixa amb el primer pis de la casa. Finals de març, dia radiant, radi especial, els meteoròlegs estranyats anuncien que havia de nevar i ulleres de sol i tirants i morenor anticipada, diu la mare a l'altra mare que ha portat una safata amb amanida d'alvocat. Ell seu a l'escala i compta els segons com volen cabrons i calcula aviam quants cors: un petit al pit, un gegant al lòbul de l'orella i un sota el dit índex de la mà esquerra, massa esquifits. Seu i mira l'escala i el rellotge que no hi és i el temps tonto com passa. A fora, criden i remenen forquilles i escampen mantells i lliguen el gos perquè no se'ns mengi l'amanida de pasta ni els macarrons del deliciós menú infantil. Arriben els globus i les pinyates que mai porten el que vull però em fa molta gràcia el pum i els papers de regal i l'spiderman del Carles i els caramels i les pilotes i els llibres de les mames. Ell pensa en pueril que la petitesa de la glòria només és comparable al nombre d'espelmes, a l'acte de bufar, al desig utòpic més secret obligat, al mira la càmara, somriu i click-click. Assegut, s'adona en pueril de l'eterna espera del següent any, del pes dels dies que esperen el dia que és esperar que s'acabi per tornar a esperar-lo, que l'any següent seguirà a l'escala que comunica la planta baixa amb el primer pis de la casa, mirant el rellotge que no hi és i el cretí del temps com passa.

morir en diumenge

És una mica com vestir-se de dona apòcrifa. Abocar el cafè a la tassa, tirar-hi la llet prèviament calentada, posar mitja culleradeta diminutiva de sucre a l'espuma, remenar-la, apartar-la, tirar la resta de sucre directament al cafè. Tant feina de xinos. Desgustar primer les tres cullerades d'espuma dolça. Beure, cullerada a cullerada, el cafè cafè. Enmig d'una lluita constant per evitar la sedimentació del sucre, abillar-se amb el bikini i el tubo i els patos i posar el dit gros del peu dins la tassa. El treus per pura inèrcia, però abans haviem calentat la llet i això sembla un guèiser. Així que atrevir-se amb tot el peu, amb la cuixa, viure el moment crític del melic i ja pits i espatlles i barbeta i orelles i xup-xup-xup. Nedar d'aquí cap allà, esquivant la cullereta, fer una mica de temps i, finalment, ofegar-se dolça i dominicalment entre centenars de miniatures ensucrades.