*

Tatxo. Escric, després tatxo. Tatxo més que escric. Tio, "tatxar” és correcte? Joder.  Tatxar és escriure, dic. Veus, visca, tot això que tenim. Escriure és tatxar i escriure tornar a escriure reescriure. Ja no sé ni què escric tatxo. Vull dir que crec que vull tatxar escriure, però comença El convidat Àgora un programa molt seriós de la tele i no ho sé, potser ho deixo per demà passat més tard. 

homo viator

I aquest coi d'oposició entre la vida homo viator o el plan diari cafè amb llet. Jo dic no ho sé, també es pot fer cafès a les Bahames, a Hong Kong, si vols a Nova York, però sempre aquesta conya emprenyadora entre el nòmada i el sedentari, aquest blanc versus negre de badall i lleganya fèrtil, aquesta mania dels pols que s'allunyen com segles d'històries mai vistes. L'Àrtic es desgela i Thoreau em fa mandra, però el metro m'incita a pegar turistes. Això és la patxanga fina i infinita o Wagner i la premenstruació, la menstruació, la postmenstruació i un parell de dies que sí a tot. 

la little dark girl

Mostrar-li la cultura catalana a la Silene, compatriota americana dels meus temps eràsmics, m'ha fet veure amb perspectiva com de friqui pot arribar a ser el folklore o, directament, aquesta cultura que tenim. La Silene va arribar a Barcelona disposada a conèixer la flora i la fauna del folkore català i crec que ha tornat als Estats Units més independentista que jo però amb uns nivell d'estupefacció força alts. En tot cas, jo vaig decidir explicar-li el bo i millor de les nostres tradicions. Amb il·lusió! Després del traumàtic episodi dels caganers (quan li vaig explicar que teniem figuretes de l'Obama defecant va posar uns ulls com plats), el caga tió (maltractament, coses dolentes contra el medi ambient, valors de merda) i els gegants (només hi va saber veure lumbàlgies de cavall) vaig portar-la a Montserrat, a veure el pilar de la nostra pàtria. Vaig intentar-li explicar el profund significat de la nostra "little dark girl", la Moreneta, patrona de Catalunya i figureta romànica estimada per tots els qui viuen dins els nostres 31895 km², però no va aconseguir entendre perquè búlgars i kurds vinguts del sud-est asiàtic feien quatre hores de cua sota un Sol com foc per tocar la santa, "que deu estar plena de bactèries vàries". La veritat és que jo tampoc.

Per intentar arreglar-ho, vam anar a veure castells: la visió de criatures de sis anys escalant per sobre d'homes amb cara de força i patiment la va horroritzar. El soroll de les gralles encara més. Li vam parlar de valors, de col·lectivitat, de compartir, de "tots junts" i "totes les edats", però ella només mirava les anxenetes, creuava els dits i pensava "on he anat a parar". I va i als de Vilafranca els cau un pilar! Tot i això, la Silene va tornar als States sent capaç de pronunciar "Catalunya mola molt" amb un català gironí d'excel·lent qualitat. Jo què sé, la vida continua endavant. 

coses dolentes que ningú explica

Hi ha coses que només passen quan estas d'intercanvi o quan ets una persona super super super especial a la que li passen moltes coses. Jo estic d'intercanvi. La situació és la següent: al principi tens paciència i bàsicament un buit d'amistats gros com una casa de pagès; llavors ets tope simpàtic, caus super bé i coneixes a molta gent. A partir del quart mes, aproximadament, comences a convertir-te en un ranci i a detectar coses que no t'agraden. Un és la gent que s'autoconvida: la penya arriba a un país estranger i es pren unes confiances increïbles. Para más inri, els mediterranis tenim fama de ser obertíssims i calidíssims i simpàtiquíssims i tot ens ha de semblar molt bé, com si no estiguéssim mai de mala llet i no ens féssiu mai mandra, vosaltres-tots-els-altres. Doncs què vols que et digui, a mi no em sembla bé que t'acoplis, pesat que no sé ni com et dius, pira't de la meva barbacoa i no et mengis els meus bistecs, que els he pagat jo (tic català).

L'altra és la gent desconeguda que has de saludar pel carrer. La meitat de les persones que et saluden no tenen ni idea de qui ets; saps que el teu nom els és completament aliè quan allarguen molt la "e" de "heeeeeeeey". En tot cas tant li fot, perquè tu no només no saps el seu, sinó que, sincerament, tampoc t'importa. Normalment ets bona gent i compleixes el protocol pausat, però acaba passant que a vegades només vols fer cara de porc enfadat, que us bombin a tots i passar de llarg. Tot i això, aquests són símptomes terminals que tots gestionem interiorment i sense xerrar-ne gaire, que l'agressivitat s'encomana. Així doncs, continuem somrient als desconeguts-sense-nom que es presenten a les nostres barbacoes i, senzilla i dissimuladament, intentem protegir els bistecs. 

mercedes benz

Ara que 1 de cada 3 veïns meus treballen a aquesta marca d'automòbils, recordo l'època gloriosa en què robàvem els emblemes dels Mercedes Benz dels pijos del meu poble. Oh adolescència gloriosa, penso ara, que veig els emblemes dels pijipis del meu barri i continuo amb les mans a les butxaques. Oh període d'atreviments fàcils i lleugereses vitals, oh temps de facilitats eternes i responsabilitats inexistens, oh món senzill i clar, oh blablabla. Aquí a Alemanya ningú roba els emblemes de Mercedes Benz. Tots estan allà, brillants i rics damunt el capó del cotxe. He pensat que potser era perquè tots en tenen i ningú té cap ganes que robin el seu emblema de Mercedes Benz, i llavors simpatitzen amb els altres veïns pijipis i decideixen quedar-se tranquil·lament a casa mirant el tagesschau i parlant sobre energies renovables. Al mediterrani, tots ens robariem els emblemes entre tots i Santes Pasques. Adrelina, collons, adrenalina!!

tocacampanes

Tinc una parenta que cada cop que ha de dictar una paraula fa allò de dir un nom que comença amb la lletra en qüestió, per aclarir el concepte. La gent normal acostuma a dir "A" d'Astúries, "B" de Barcelona, "C" de Cuenca, "D" de Donostia, "E" de "Elche de la Sierra" i tal. Doncs en aquest sentit, he de confessar que la meva parenta té un do. El primer cop que la vaig sentir lletrejar la paraula "otitis" (parlava amb una altra parenta que, tot i interessar-se molt per la seva salut, està sorda com una tàpia) la cosa va anar més o menys així: "O" d'otomicosi, "T" de tafileteria, "I" de ienisseià, "T" de tocacampanes (no li agrada repetir-se), "I" de ipsolateral i "S" de solenodòntids. Òbviament, l'altra parenta va penjar enfadadíssima i no la va trucar en tres mesos. Jo, però, que tinc un ull quasi natural per la genialitat, vaig veure-ho clar: amb una mica de palla, d'aquí en treurem molta pasta. Des de llavors, i després d'haver sentit meravelles com "H" de halicondrines o "K" de kaixkaval pronunciades amb una espontaneïtat inimitable, li he repetit trenta mil cops que podria seure al costat del Jaume Cabré i fer emprenyar al Màrius Serra, però ella només riu i em diu "calla, va". Òbviament ja he fet tots els plans per plagiar-la, fer-me passar per geni del vocabulari català i acabar els meus dies envoltada de felicitats aristocràtiques: ferreros rocher, tobogans a la  piscina, truites de patates de quatre pisos, etcètera. 

alternatives a ryanair

L'altre dia, la Silene em va dir que estaria bé ajuntar tots els llocs bonics de la terra. Al principi vaig negar-m'hi rotundament i vaig bramar i lluitar a favor de les interminables hores de tren, l'impossible dormir-autobús, les distàncies experienciades, els entrepans de pa bimbo i les cames destrossades -oh vida sofrent, oh suor pagada, oh cultura de l'esforç. Però després vaig pensar què collons, imagina't caminar cinc minutets per les catarates d'Iguazú i trobar-te espontàniament davant del MoMa de Nova York. Llavors caminaries un minutet o dos i arribaries al Ponte Vecchio, dos minuts i Shangai, tres minuts i als alps suïssos, hi hauria Strasbourg al costat d'un castell eslovè abandonat al costat dels paisatges d'Islàndia al costat de San Francisco, migdiada a Fijii, cafè i puro a L'Habana, sopar a la Índia, vinet al Barrio Alto, tango a Buenos Aires i, feliç com un anís, tornar a dormir a casa. 

parèntesi

Ens han dit que després del preàmbul
ve el segon preàmbul, que
després del segon preàmbul
ve el tercer preàmbul, que
després del tercer preàmbul
tal, tal, tal.

Encara a la línia de sortida, - metatarsos
tibats, múscols tensos, genolls a terra -
flairant la suor de l'èpica, el corredor
se'ns clapa. Perfecte.

búfalos espiritados

Segurament no hi ha experiència més frívolament semblant a alguna Guerra Mundial que fer una classe d'aeròbic amb més de 200 alemanys. Bé, val a dir que ho he fet i, si no m'he rendit al pànic, sí que he patit puntualment pel meu futur en tant que cosa petita i simpàtica. M'explico. Atès que la majoria d'activitats esportives que es duen a terme en aquesta ciutat tenen la meravellosa avantatge de ser completament gratuïtes, els alemanys, cual hambrientos y avarientos catalanes, se avalanchan cual búfalos espiritados en el gimnasio -típic moment en què el castellà és més adequat. Jo això no ho sabia, clar, i he arribat al gimnàs després d'un dia tranquil, amb la promesa que això de l'aeròbic era "tant i tant divertit" i la intenció sincera de fer quatre moviments de braços i apa, anar-me'n a dormir. 

I jo, que visc en un poble on pots caminar 15 minuts sense creuar-te amb ningú, jo, que estiuejo en una casa apartada de la civilització, jo que sóc anti-aglomeracions, jo he arribat al gimnàs i m'he trobat en una sala galàctica amb 200 alemanys sans i forts. La visió de tal nombre de persones posades en fila recta i preparades per començar a suar ha destarotat els meus plans d'aeròbic zen i iòguic: m'he espantat. Abans de tenir temps de dir "entschuldigung" i marxar corrents, uns sorolls tecno-electrònics que haurien atemorit al cocaïnòman més motivat han envaït la sala i ens han obligat a posar-nos literalment EN MARXA. Després d'una hora i mitja de fer cops de puny i patades a l'aire al ritme de l'electro més alemany, creia que quan sortiríem ens donarien un rifle i ens enviarien a l'estranger a defensar els aliments bio i els mercedes benz. Per sort tot ha anat bé: ens hem canviat, hem fet una cervesa, hem menjat fruit secs, hem descobert músculs que ens eren aliens. Estem vius, som joves, som guapos i forts i sans. Això vol dir que no sé, suposo que la setmana que bé hi tornaré. 

danys col·laterals

Diràs per exemple els danys

col·laterals, l'abisme entre el suar i el
surar
de les mans,
diràs
el
fi
fil
prim
que separa paròdia i
veritat.
Diràs per exemple els títols
esgotats, la paciència,
donar
temps
a l'espai,
diràs la mania de definir-nos
obviant principis i
col·leccionant
finals.

illes

A: Collons, és que les relacions humanes són complicades. 

B: ... (agafa una mica més d'amanida)

A: Vull dir que, si ens posem forts, és com si tu vas a un ovni de la galàxia X i a un ovni de la galàxia K i els hi dius ara us heu de fer amics, mantenir una relació i fer projectes de futur, en plan hàmsters o fills. 

B: AAAAPA! (empassa un macarró)

A: Mira, és com lo de les peres i les pomes. A vegades els astres es posen d'acord i la cosa funciona, llavors el públic aplaudeix i nosaltres ens felicitem, però a vegades clar, som com illes o com peres i pomes.

B: ... (simula cert interès mirant la seva companya i, acte seguit, menja un trosset de botifarra)

A: Ai, no sé, vull dir que mola però costa. 

B: (assenyalant els macarrons) Ei, en serio, me'ls puc acabar?

[...]

Penso amb signes de puntuació. No sé si això em converteix en un ésser excepcional i prodigiós o en un monstre calculador, vull dir que no hi ha cap ànsia de fama i reconeixement total, senzillament és un fenomen que es dóna i que em venia de gust constatar: l'arranjament dels meus pensaments està to-tal-ment pau-tat. Vaja, que tot el tema maldito de l'stream of consciousness a mi no em va: la tendència organitzativa del meu cap necessita punts, parèntesis i guions llargs. Llavors passa que a vegades vacil·lo entre l'ús d'una coma o d'un punt i coma; i llavors totes les preocupacions mentals, tots els pollastres psíquics que m'estava imaginant s'aturen per centrar-se en aquest dilema: la pausa és prou pausa per necessitar un punt i coma, o és prou no-pausa com per passar amb una coma? O hauria de fer un punt i, amb una cadència suau i natural, tornar a enllaçar amb el tema? Busco força expressiva, dubtes o conclusions? Puc utilitzar punts suspensius sense sonar a cosa mística? Puc utilitzar els dos punts sense sonar massa a causa o a convicció? Llavors també passa que ja he oblidat què pensava i aleshores, no sé, passo de tot i me'n vaig a fer la migdiada.