Nostàlgia del parrús

Un dels hits de l'Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (dedicat a la despampanante Maria Grazia Cucinotta) és el primer article de tots, a propòsit del pèl púbic. L'ús de la metàfora per evitar el grollerisme porta Monzó a parlar de la perruqueria púbica, el bosc, el mont de Venus, o l'entranyable parrús: pura filigrana literària. L'autor explica que als anys seixanta, setanta i fins i tot vuitanta, la majoria de la població femenina lluïa un pèls púbics com Déu mana i que, a principis dels anys 90, la depilació va passar de ser una "excentricitat lúbrica per convertir-se en un fet habitual".

Monzó parla d'aquesta substitució de mont de Venus tipus jardí anglès a mont de Venus tipus jardí francès i proclama que l'agradable monotonia d'abans ha donat pas a un enigmàtic "què hi trobarem?" (evocant les sanefes i dibuixets varis que hom pot trobar fotografiats als aparadors de les depiladores o a les revistes de dones, on s'han trobat autèntiques filigranes en matèria d'ornamentació púbica). D'altra banda, en Quim s'afegeix a "la nostàlgia pel matoll silvestre" i afirma l'existència de webs dedicades als conys dels 70 (no les he buscat).

En fi. Tot continuaria en la línia de l'etern debat entorn de la depilació femenina i que si estètiques que si planetes piruleta que si pur artifici etcètera etcètera. Avui dia, per exemple, el fet que una dona no es depili les cames o les aixelles frega l'impensable (en aquest cas, Monzó evoca melancòlicament el moment en què Silvana Mangano, a Arrós amarg, alça els braços mostrant "un garric sensualíssim") i cada cop es troben llocs més recòndits amb possibilitat de ser depilats (l'esquena, els braços, les mans,... per no parlar del pèl dels homes). Totalment d'acord amb què hi ha certa noció de comoditat lligada a la depilació, però sospito que aquesta sensació és fruit de certa imposició social i estetització de la vida en general i molta tonteria i poca chicha (que jo molta lletra però m'apunto al carro de cap, eh).

Hi ha "webs interessants" que conclueixen que el pèl púbic és un niu de bacteris i que, en qüestions d'higiene, "es mejor que brille por su ausencia". En aquest cas, la població femenina existent fins als 80 ha viscut atemorida i intimidada per tals virus? O van decidir no depilar-se a favor de certa idea de sensualitat estètica, al·legant frases del tipus "per lluïr s'ha de patir" davant l'existència de senyors microbis? Pel que fa als possibles riscos, no hauriem de tèmer també els polls del cabell i afeitar-nos les melenes? O potser som nosaltres els qui no ens adonem de res i avui dia l'empatx de coneixement i l'afany de superfluisme ens hipocondritzen només una miqueta?

però demà encara no ha arribat

Jo el que vull ser és un bouet de Kobe abans de, un animal Tajima hipermimat, un jabugo guiri, ser un bou i que em truquin de llocs molt llunyans i m'ofereixin birres mil, sakes mil, una quantitat industrial de massatges i mimos i sempre amb l'excusa aquella del bé aliè, de la millora de tercers, cooperativisme i ong's. Que em cuidin a llocs (super)exclusius i que tothom em digui VALS UN IMPERI i no em puguin vendre mai perquè valc el teu sou x vint-i-tres. Que les birres m'ajudin a perdre grassa. Que em comparin amb el foie gras francès. Que la meva carn es pugui menjar a cullerades i que em facin banys de licor. Anar tot el dia tranquil·lament remenant la cua pel món. El que em pregunto és què pensen els senyors de Kobe mentre fan massatgets als bous? No són ni esportistes que ho necessitin ràpid ràpid ni estimats als qui en facis per amor. Serien més com una escissió rara dels fisioterapeutes, però jo només faria massatges a bous o vaques si fessin el millor formatge del món.
De fet, jo el que vull és tenir l'estòmac reciclable i poder menjar tot el formatge del món. Abans creia que m'agradava molt el formatge però si en menjava durant sis dies potser el setè preferiria carxofes o taronjes o pa de nous, però ara crec que no. Vosaltres els de l'altra banda podeu devorar totes les coagulacions de llet que us doni la gana. El que vull dir és que abans creia que, si cada dia de cada estiu disfrutaves del gelat de formatge amb aràndanos, dinaves risotto parmesano i steak al roquefort i sopaves amanida de formatge de cabra amb nous i torradetes de paté amb brie, o intentaves fer una aproximació als altres o corries el risc de caure dins el mur infranquejable de la monotonia alimentària. I ara ja no. Que o em torno bouet de Kobe i tots em mimen o se'm cura la panxa i menjo tot el formatge del món.

caure

Faria un quadre que fos com una mà que pinta una tela, com dient és la meva mà i és la meva tela que jo pinto, i a la tela pintada hi pintaria una mà que pinta una tela, la mateixa mà i la mateixa tela, s'entén, i dins d'aquesta més mans i més teles cada cop més minúscules i davant de tals diminutius diria sí, com els senyorets recòndits del jardí de les delícies. El quadre faria furor i l'exposarien als museus de tot el món, hi hauria qui diria oh, innovació i qui diria bah, topicot, però els visitants curiosos ociosos ansiosos que se'l anessin trobant s'acostarien tant per veure on acaben les teles i les mans que sortirien amb el nas pintat per aquesta mà meva que pinta una tela.

reencarnació

Et menjaries els dits,
també, si et poguessin
tornar a créixer?

L'altre

"Us la fotré pel cul, jo, i per la boca, marieta d'Aureli i cosó de Furi, vosaltres que, pels meus versos, perquè són una mica lascius, m'heu tingut per poc decent. Car, al poeta piadós, sí, li escau de ser cast; els seus versos, no cal pas que ho siguin: aquests, al capdavall, només tenen sal i gràcia si són una mica lascius i no gaire decents i poden excitar la pruïja no dic dels joves, sinó dels homes peluts que ja no poden bellugar el llom endurit. Vosaltres, perquè heu llegit allò de molts milers de petons, ¿em teniu per poc mascle? Us la fotré per cul, jo, i per la boca.",

que diu al poema XVI Catul, un senyor que va viure pocs anys i abans del zero però va tenir temps de pactar edicions bilingües de mil·lenis posteriors i d'entendre tot això del poeta i jo

l'edat adulta

És una mica vergonyós però reconec que sempre he de pensar uns quants cops allò del significant i el significat, igual que allò dels thursdays i els tuesdays. Dijous? Dimarts? És d'una ambigüitat aplastant. De més petit, com a mínim, podies avalar-te amb el segell de l'edat i existien estratègies secretes com les taques de naixement o la posició del mar que et deien això és la dreta i allò és l'esquerra. Pel que fa a les direccions, les estratègies eren indefectibles. La primera consistia en posar les mans de costat, buscar la taca de naixement de la mà dreta ("no... no és brutícia") i si buscava la dreta havia d'anar amb la taca i si buscava l'esquerra havia de defugir-la. Tan zenzillo. Un cop fet l'estudi i tretes les conclusions, aixecava la vista cap al lloc adequat simulant seguretat impecable i apa, un deu. L'altra era més fàcil: la dreta sempre és on hi ha l'armari amb la motxila i l'entrepà i l'esquerra és on hi ha la finestra amb el pati i les taules de ping-pong i la xarranca de guix que ja quasi ni es veu i tothom fa trampes. També a força de pensar que la "be alta" va abans que la "te" vaig acabar interioritzant que el nét és de l'avi i el nebot és del tiet. Hi havia mil plans i mil excuses de dotze anys que acabaven amb final feliç, lacasitos, conguitos i regaliz vermella. Ara, abandonats per l'excusa fàcil de la infantesa, cal musculejar la imaginació o assajar somriures pietosos.

Zebres

Aviam, tot escrit fa el que pot. Sotmès a criteris lingüístics que responen a objectius i temàtiques determinades, el text no pot ser objectiu, el text sap el que diu i en el nostre cas dissimula. No és un propòsit del mateix escrit perquè ell bé, ell en si és com lletres en marmita, no sé si ens entenem, l'escrivent no vol anar de druïda però al final ell hi posa l'oli i ell hi posa la sal i el cuida dins el ventre i el mima i l'alimenta, l'escrit fa veure que no s'adona dels canvis tipogràfics i dels coloritos i les coses però sí que ho fa, així ho manifesta l'escrivent mentre escriu que l'escrit dissimula, perquè una llar pot ser de mil maneres y de hogar sólo hay uno, els pajaritos són al niu, els barrets al penjador, els paraigües al paraigüer i les formigues al formiguer i cada un va fent la seva i vivint i deixant viure, però quan a un li canvien l'hàbitat bé, suposin que un dia la façana de casa els hi apareix de color granate i a topos liles, no fa gràcia, i l'habitació esdevé un post-it cúbic, fluorescent, poc estètic, vaja, lleig, o ni que sigui una façana preciosa, ei, quasi l'obra d'un prodigi, bé, tot i això de bones a primeres un es trasbalsa i tot i la poca importància i els esforços de l'escrivent per fer veure que el fa dissimular, no sé, al que escriu li falta retòrica li falta carisma i l'escrit posa de manifest que bé, senyora, voldria que com a mínim em demanessin la opinió en temes de propi interiorisme.

Data de caducitat

Es busquen temes
universals

troba'n un
i versa'l.

And the winner is

La frago que no és la meva frago ha quedat aniquilada: ahir vaig veure els dos propietaris amb un nou monstre més gran i menys atrotinat. Només queda que no sigui al taller o l'hagin deixat per mudança per transportar un piano o per fer un viatge o que hagin decidit tenir un vehicle monstre cadascú perquè estan avorrits l'un de l'altre i no volen veure's més. En tot cas, inútil justificar l'irrefrenable sentiment de victòria sobre el poble: l'hegemonia.

Helsinki

I merda, tant li fa haver escrit trenta assaigs sobre la caducitat de les coses, rasca que rasca, el puto enigma segueix allà en plan NO PASSAREU, tots els temes universals darrere el vidre i Baudelaire i jo amb el nas a la peixera, els dos com patates i antiestètics i zero poesia i el meu gos olorant-nos les soles de les sabates perquè ni trepitjant caques ens arriba la sort. Nietzsche i tu reaccionant cadascú a la seva manera, la gestió al final és d'un subjectiu que espanta, hi ha qui burxa més i qui burxa manco però els peixos pallasso segueixen a la peixera, tant panxos, movent les aletes al voltant de l'amor, l'amort, la mort, el temps aquest que perdo ara. Hi som Sòcrates i jo i un fenici i tu també hi ets, i la meva cosina de dos mesos que en realitat no existeix amb dos manetes miniatura fent-li pallassades al peix. I és un fiestón i no tenim ni taladros ni martells ni tornillos perquè això és un vidre que ni abans de Crist ni al 4027 dé cé, que no hi ha res a fer, pintar-se de vermell i fotre's a la piscina, tirar-se a l'aigua, recollir les fotos, pagar la multa, tornar a casa.

Fetge

No ens hem pintat
línies de bilis negra
a la cara,
encara,

però el fenomen
factura de fractura
ens aclapara
tant o més

que aquesta
tendència anostrada
al propi versus
viceversa.

És arreu, la blancor
neu. En som coixí,
banquet i burla.
Però amb tot,

les teves petites
morts no es cansen
de ressaltar la titànica
magnitud

de component absurd
adoptat ocasionalment
per l'encèfal de
la resta.

L'ego

Hi ha un home aquí dintre que em vol vendre coses. Se m'acosta amb un somriure d'orella a orella i m'obre la gavardina. L'home diu que és publicista i que té la solució a tots els meus mals: l'home publicista ven homes de publicitat. La butxaca interior, les costures, tot està ple de senyors amb brillantina i dents blanques i somriures ics ics ela que simulen que l'objecte publicitari sóc jo i em promocionen com el millor del millor que ha passat pel món. De sobte i com qui no vol la cosa m'he convertit en el producte de màrqueting amb més futur de la història de la venta, però el publicista més gran de tots els publicistes em diu que, per a treure els homes de publicitat d'aquí dintre i deixar-los cantar meravelles sobre mi pel món real, els he de comprar. Que de guapura no se vive. Jo li dic que ja voldria, però que no tinc ni un duro, que dino tupper cada dia, que jo què sabia que els homenets aquests m'havien de solucionar l'existència. Ell sospira i em diu amb insistència que sospita que en aquesta jugada m'hi va la vida. Jo el miro i li dic vés, què hem de fer, i em diu, tot seriós, m'hauràs de convèncer. Es posa la mà a la butxaca dels pantalons i mirant-me amb un somriure 100% pasta de dents, em regala un pot de brillantina. S'asseu a la cadira, tot en silenci, es posa molt seriós i em mira.