reencarnació

Et menjaries els dits,
també, si et poguessin
tornar a créixer?

L'altre

"Us la fotré pel cul, jo, i per la boca, marieta d'Aureli i cosó de Furi, vosaltres que, pels meus versos, perquè són una mica lascius, m'heu tingut per poc decent. Car, al poeta piadós, sí, li escau de ser cast; els seus versos, no cal pas que ho siguin: aquests, al capdavall, només tenen sal i gràcia si són una mica lascius i no gaire decents i poden excitar la pruïja no dic dels joves, sinó dels homes peluts que ja no poden bellugar el llom endurit. Vosaltres, perquè heu llegit allò de molts milers de petons, ¿em teniu per poc mascle? Us la fotré per cul, jo, i per la boca.",

que diu al poema XVI Catul, un senyor que va viure pocs anys i abans del zero però va tenir temps de pactar edicions bilingües de mil·lenis posteriors i d'entendre tot això del poeta i jo

l'edat adulta

És una mica vergonyós però reconec que sempre he de pensar uns quants cops allò del significant i el significat, igual que allò dels thursdays i els tuesdays. Dijous? Dimarts? És d'una ambigüitat aplastant. De més petit, com a mínim, podies avalar-te amb el segell de l'edat i existien estratègies secretes com les taques de naixement o la posició del mar que et deien això és la dreta i allò és l'esquerra. Pel que fa a les direccions, les estratègies eren indefectibles. La primera consistia en posar les mans de costat, buscar la taca de naixement de la mà dreta ("no... no és brutícia") i si buscava la dreta havia d'anar amb la taca i si buscava l'esquerra havia de defugir-la. Tan zenzillo. Un cop fet l'estudi i tretes les conclusions, aixecava la vista cap al lloc adequat simulant seguretat impecable i apa, un deu. L'altra era més fàcil: la dreta sempre és on hi ha l'armari amb la motxila i l'entrepà i l'esquerra és on hi ha la finestra amb el pati i les taules de ping-pong i la xarranca de guix que ja quasi ni es veu i tothom fa trampes. També a força de pensar que la "be alta" va abans que la "te" vaig acabar interioritzant que el nét és de l'avi i el nebot és del tiet. Hi havia mil plans i mil excuses de dotze anys que acabaven amb final feliç, lacasitos, conguitos i regaliz vermella. Ara, abandonats per l'excusa fàcil de la infantesa, cal musculejar la imaginació o assajar somriures pietosos.

Zebres

Aviam, tot escrit fa el que pot. Sotmès a criteris lingüístics que responen a objectius i temàtiques determinades, el text no pot ser objectiu, el text sap el que diu i en el nostre cas dissimula. No és un propòsit del mateix escrit perquè ell bé, ell en si és com lletres en marmita, no sé si ens entenem, l'escrivent no vol anar de druïda però al final ell hi posa l'oli i ell hi posa la sal i el cuida dins el ventre i el mima i l'alimenta, l'escrit fa veure que no s'adona dels canvis tipogràfics i dels coloritos i les coses però sí que ho fa, així ho manifesta l'escrivent mentre escriu que l'escrit dissimula, perquè una llar pot ser de mil maneres y de hogar sólo hay uno, els pajaritos són al niu, els barrets al penjador, els paraigües al paraigüer i les formigues al formiguer i cada un va fent la seva i vivint i deixant viure, però quan a un li canvien l'hàbitat bé, suposin que un dia la façana de casa els hi apareix de color granate i a topos liles, no fa gràcia, i l'habitació esdevé un post-it cúbic, fluorescent, poc estètic, vaja, lleig, o ni que sigui una façana preciosa, ei, quasi l'obra d'un prodigi, bé, tot i això de bones a primeres un es trasbalsa i tot i la poca importància i els esforços de l'escrivent per fer veure que el fa dissimular, no sé, al que escriu li falta retòrica li falta carisma i l'escrit posa de manifest que bé, senyora, voldria que com a mínim em demanessin la opinió en temes de propi interiorisme.

Data de caducitat

Es busquen temes
universals

troba'n un
i versa'l.

And the winner is

La frago que no és la meva frago ha quedat aniquilada: ahir vaig veure els dos propietaris amb un nou monstre més gran i menys atrotinat. Només queda que no sigui al taller o l'hagin deixat per mudança per transportar un piano o per fer un viatge o que hagin decidit tenir un vehicle monstre cadascú perquè estan avorrits l'un de l'altre i no volen veure's més. En tot cas, inútil justificar l'irrefrenable sentiment de victòria sobre el poble: l'hegemonia.

Helsinki

I merda, tant li fa haver escrit trenta assaigs sobre la caducitat de les coses, rasca que rasca, el puto enigma segueix allà en plan NO PASSAREU, tots els temes universals darrere el vidre i Baudelaire i jo amb el nas a la peixera, els dos com patates i antiestètics i zero poesia i el meu gos olorant-nos les soles de les sabates perquè ni trepitjant caques ens arriba la sort. Nietzsche i tu reaccionant cadascú a la seva manera, la gestió al final és d'un subjectiu que espanta, hi ha qui burxa més i qui burxa manco però els peixos pallasso segueixen a la peixera, tant panxos, movent les aletes al voltant de l'amor, l'amort, la mort, el temps aquest que perdo ara. Hi som Sòcrates i jo i un fenici i tu també hi ets, i la meva cosina de dos mesos que en realitat no existeix amb dos manetes miniatura fent-li pallassades al peix. I és un fiestón i no tenim ni taladros ni martells ni tornillos perquè això és un vidre que ni abans de Crist ni al 4027 dé cé, que no hi ha res a fer, pintar-se de vermell i fotre's a la piscina, tirar-se a l'aigua, recollir les fotos, pagar la multa, tornar a casa.

Fetge

No ens hem pintat
línies de bilis negra
a la cara,
encara,

però el fenomen
factura de fractura
ens aclapara
tant o més

que aquesta
tendència anostrada
al propi versus
viceversa.

És arreu, la blancor
neu. En som coixí,
banquet i burla.
Però amb tot,

les teves petites
morts no es cansen
de ressaltar la titànica
magnitud

de component absurd
adoptat ocasionalment
per l'encèfal de
la resta.

L'ego

Hi ha un home aquí dintre que em vol vendre coses. Se m'acosta amb un somriure d'orella a orella i m'obre la gavardina. L'home diu que és publicista i que té la solució a tots els meus mals: l'home publicista ven homes de publicitat. La butxaca interior, les costures, tot està ple de senyors amb brillantina i dents blanques i somriures ics ics ela que simulen que l'objecte publicitari sóc jo i em promocionen com el millor del millor que ha passat pel món. De sobte i com qui no vol la cosa m'he convertit en el producte de màrqueting amb més futur de la història de la venta, però el publicista més gran de tots els publicistes em diu que, per a treure els homes de publicitat d'aquí dintre i deixar-los cantar meravelles sobre mi pel món real, els he de comprar. Que de guapura no se vive. Jo li dic que ja voldria, però que no tinc ni un duro, que dino tupper cada dia, que jo què sabia que els homenets aquests m'havien de solucionar l'existència. Ell sospira i em diu amb insistència que sospita que en aquesta jugada m'hi va la vida. Jo el miro i li dic vés, què hem de fer, i em diu, tot seriós, m'hauràs de convèncer. Es posa la mà a la butxaca dels pantalons i mirant-me amb un somriure 100% pasta de dents, em regala un pot de brillantina. S'asseu a la cadira, tot en silenci, es posa molt seriós i em mira.

La cadena

Innocent o culpable, el mort
sempre és responsable
de la venjança de la culpabilitat,
que haurem d'arrossegar tot el dia
de cada dia
fins que passem a millor vida
i carreguem el mort
a altres vius desventurats.

Ser algú ara

Impossible que l’ego no esdevingui estalactita, amb aquest cel blanc que ni és cel ni és salat ni cau ni és res, que és soso i trist i decadent i només convida a transformar-se en mandonguilla i a corroborar que sí, que els humans hauríem d’hivernar però ja, jo firmo per una existència marmota com una casa senyorial, senyors, quan arribi el maig desperteu-me, porteu-me a un cau amb calefacció i uns quants quilos de xocolata i alguna fruita que no sigui mandarines i aviseu-me quan arribin les floretes coloritos i tot allò de la sang alterada i puguem començar els primers sopars a la fresca amb tomàquet i mozzarella i dir adéu adéu a les sopes calentes, que som a principis de gener i ja no les puc ni veure, lleveu-me quan puguem escoltar antònia font per alguna cosa més que fer esport o intentar treure’ns l’horitzontalitat dels ossos. Perquè després és quasi un plaer, aquest dolor tonto de pluja, aquest saber-se invisible, el fenomen pluvial de tocar-se el ventre i aparèixer a l’esquena, jo què sé, escoltar tiger mountain peasant song vint-i-cinc cops i recrear-se en how can the body die i rebutjar ragged wood en tant que felicitat, bon humor i acords majors en general. Al final la pluja es fa bé o no es fa. S’hi cau o no s’hi cau, i s’evita només en cas d’estricta obligació de ser alguna cosa més que cotó lamentable. En cas de poder esquivar el concepte persona, la droga total és lliurar-se al gaudi de la tristesa absoluta i inútil i dedicar-se delitosament a distingir aquesta malenconia sòlida i palpable en cada racó de l’habitació, als plecs del cos i als del llençol on tu dorms. Morir esperant la primavera. Proclamar-se màrtir del fred amb pancarta, neó i fervor. Abraçar la nit feliçment amargada i abraçada al radiador.

Cadena perpètua

cleptòmanes apart..

que tingueu un bon any! :)