s'univers és una festa

Normalment, la sensació que tinc quan sóc al Camp Nou és la d'un extraterrestre d'un altre sistema planetari que ha aterrat a la Terra en un moment d'èpica total, en un instant decisiu i definitiu per la biografia de la Humanitat: noto que passa algo gros, però se m'escapa de les mans. És una llàstima, perquè sospito que la cara de pa amb la que acostumo a observar l'esfèric podria desanimar el soci culé més antic de la història del club blaugrana. La majoria de vegades, per més que intento que els meus llavis articulin un somriure feliç i convex, només em surt una ganyota entre al·lucinada, dement i compassiva, seguit d'algun discurs on pronuncio quatre cops les paraules "opi pel poble" i una sensació d'aguafiestas de nivells còsmics i siderals: la meva antipatia i el meu avorriment són infinits i inacabables, no faré mai amics i em quedaré sempre a casa, llegint coses avorrides i fent créixer arrels al terra.

Oh, però, alleugeu-vos i pronuncieu amb mi un OH majúscul i tranquil perquè l'altre dia, així, com qui no vol la cosa, vaig sentir-me cridant un MERDA quan l'apreciat esfèric tocava el pal de la porteria de l'equip contrari, un OH gros com quatre masies perquè vaig empatitzar amb el vell amb el caliquenyo apagat que es queixava que si no fumava li agafaria un infart, un OH gros perquè vaig fer un vot i vaig cridar CABRÓN a l'entrenador de l'enemic, un OH gros perquè quan l'àrbitre va fer piiiip quasi abraço l'avi del costat, un OH gros perquè jo, com tu, també potser sense saber-ho, en algun moment, fins i tot em vaig sentir una mica com una part petita d'aquest tot tan gran.