carreteres que no van enlloc

Per on han de cosir-se els dies que s'espatllen? Com hem de reconèixer la cremallera encallada, la cremallera deformada, la cremallera gastada de costum i confiança que malmet i anihila les hores blanques? Hi ha d'haver algun mecanisme per no esdevenir individu de baix consum, ens o enze, cosa que camina amb els mitjons xops de la pluja de tres dies sense pluja. Però a vegades ni aquest ni aquest no funcionen i això és mentida i en comptes de cridar així el plan general és més aviat tal i, llavors, ¿com ho hem de fer per no ser l'home imperdible, el previsible, l'invisiblo-prescindible? I un cop mort el dia fantasma, on se suposa que hem de desar tot aquest fum verbal, tota la llana novel·lesca derivable d'un dia de son i blanc i fred i pors i tot qui sóc i zero frens? Tot sona a hipotaxis, a prostitució, i jo sí que no he llegit res.