pueril

Doncs a mi, potser, algun d'aquests dies de Visca la Foscor Friedrich també em sembla que em falta això de la tercera roda de la bici de quan érem petits, puerils i bonics. Vull dir que abans teniem excusa i molava. No sé la massa humana, però jo ho recordo tot blanc i negre i en format granulat, ja veus, no vivim al segle XIX però és tant vintage que ai, i veig mon pare amb el cabell més negre que ara agafant-me amb dues rodes i jo que no i ell que sí i jo que no i apa, vola. Sincerament, continuar en vida em semblava pur miracle, però aquí estic. I avui igual: ens veurem i jo m'enduré la càmara i ens fotografiarem junt amb el deumilionèssim cafè-amb-llet-fotografiat-de-la-història-dels-cafès-amb-llet com dient que som gent tranquil·la i segura de si mateixa, mira quin somriure més ample que tinc, quina veu més despreocupada, quin discurs més decidit i no sé, riurem ben fort, semblarem algo així com una cançó de Manel, captatios i etcètera i tot estarà tant bé, eh, però jo seguiré pensant una miqueta i secretament en el meu bastó invisible.