divendres, 7 de gener del 2011

into the wild

Des del Mirador dels Xiprers, Barcelona es presenta com una massa densa i emblanquinada. Hm. Siguin les fàbriques tal, qual i pasqual, sigui el fum dels qui s'han quedat sense bar, es fa difícil no acceptar que la capital catalana és una marranada total. És des d'aquesta perspectiva quan penses en la felicitat rústica d'Esterri d'Àneu o Alins o el Montseny i quan confirmes que definitivament sí, que aquells d'allà dalt viuran més i millor i no hauran de fer filigranes per menjar tomàquets i ous de veritat i oli verd i gustós. Segur que les truites de patates són bones només per fer-les a la muntanya, penses. I t'imagines vivint a la teva pròpia casa Tarradelles, fuets i pernils inclosos, la calma total, la biblioteca plena, vida mode jubilació absoluta, estimem les iaies i la feina a distància, què sé jo. Però hi ha la noció inevitable i fastigosa que aquesta no és la vida de veritat, que el que és real és la merda de la ciutat, doncs quina gràcia, els bars ambient taronja i les burilles i les coca-coles i les birres pel terra, els gratacels quilomètrics, els contàiners a vessar i la il·luminació esquizofrènica del Corte Inglés. Pf. En canvi si te'n vas és com si desertessis, com si decidissis desentendre't del món; com si el món, en definitiva, es concentrés allà on la massa de gent viu en pisos de 30 metres quadrats. I la consciència ens fa covards a tots, etcètera, i el compromís artificial amb la resta de la humanitat és massa gran com per dir doncs que us bombin a tots. I llavors penses però què dic, si en realitat adoro el cosmopolitisme, impossible viure sol al mig de la muntanya, què fas durant tot el dia?, la única felicitat és la compartible, que va dir Mr. McCandless en un autobús al mig d'Alaska.

3 comentaris:

Red Pèrill ha dit...

M'encanta com escrius, per si no ho havia dit mai..

òscar ha dit...

Rodó i genial.

Laia ha dit...

Estic d'acord. O gairebé.