Ser algú ara

Impossible que l’ego no esdevingui estalactita, amb aquest cel blanc que ni és cel ni és salat ni cau ni és res, que és soso i trist i decadent i només convida a transformar-se en mandonguilla i a corroborar que sí, que els humans hauríem d’hivernar però ja, jo firmo per una existència marmota com una casa senyorial, senyors, quan arribi el maig desperteu-me, porteu-me a un cau amb calefacció i uns quants quilos de xocolata i alguna fruita que no sigui mandarines i aviseu-me quan arribin les floretes coloritos i tot allò de la sang alterada i puguem començar els primers sopars a la fresca amb tomàquet i mozzarella i dir adéu adéu a les sopes calentes, que som a principis de gener i ja no les puc ni veure, lleveu-me quan puguem escoltar antònia font per alguna cosa més que fer esport o intentar treure’ns l’horitzontalitat dels ossos. Perquè després és quasi un plaer, aquest dolor tonto de pluja, aquest saber-se invisible, el fenomen pluvial de tocar-se el ventre i aparèixer a l’esquena, jo què sé, escoltar tiger mountain peasant song vint-i-cinc cops i recrear-se en how can the body die i rebutjar ragged wood en tant que felicitat, bon humor i acords majors en general. Al final la pluja es fa bé o no es fa. S’hi cau o no s’hi cau, i s’evita només en cas d’estricta obligació de ser alguna cosa més que cotó lamentable. En cas de poder esquivar el concepte persona, la droga total és lliurar-se al gaudi de la tristesa absoluta i inútil i dedicar-se delitosament a distingir aquesta malenconia sòlida i palpable en cada racó de l’habitació, als plecs del cos i als del llençol on tu dorms. Morir esperant la primavera. Proclamar-se màrtir del fred amb pancarta, neó i fervor. Abraçar la nit feliçment amargada i abraçada al radiador.