l'etcètera

salmons

2012-01-31T23:42:00.003+01:00

Un dia substituirem les velles estovalles per camises de quadres sobre camps de flors silvestres, robes modernes on encabirem vermuts, salmons, bombons i sermons llargs i feliços com mapes del món. Llavors tot serà suau i tranquil i llis; sonarà èpica dòcil dins la brasa dels vinils.

s'univers és una festa

2012-01-27T20:57:00.019+01:00

Normalment, la sensació que tinc quan sóc al Camp Nou és la d'un extraterrestre d'un altre sistema planetari que ha aterrat a la Terra en un moment d'èpica total, en un instant decisiu i definitiu per la biografia de la Humanitat: noto que passa algo gros, però se m'escapa de les mans. És una llàstima, perquè sospito que la cara de pa amb la que acostumo a observar l'esfèric podria desanimar el soci culé més antic de la història del club blaugrana. La majoria de vegades, per més que intento que els meus llavis articulin un somriure feliç i convex, només em surt una ganyota entre al·lucinada, dement i compassiva, seguit d'algun discurs on pronuncio quatre cops les paraules "opi pel poble" i una sensació d'aguafiestas de nivells còsmics i siderals: la meva antipatia i el meu avorriment són infinits i inacabables, no faré mai amics i em quedaré sempre a casa, llegint coses avorrides i fent créixer arrels al terra.

Oh, però, alleugeu-vos i pronuncieu amb mi un OH majúscul i tranquil perquè l'altre dia, així, com qui no vol la cosa, vaig sentir-me cridant un MERDA quan l'apreciat esfèric tocava el pal de la porteria de l'equip contrari, un OH gros com quatre masies perquè vaig empatitzar amb el vell amb el caliquenyo apagat que es queixava que si no fumava li agafaria un infart, un OH gros perquè vaig fer un vot i vaig cridar CABRÓN a l'entrenador de l'enemic, un OH gros perquè quan l'àrbitre va fer piiiip quasi abraço l'avi del costat, un OH gros perquè jo, com tu, també potser sense saber-ho, en algun moment, fins i tot em vaig sentir una mica com una part petita d'aquest tot tan gran.

la nova rosa

2012-01-15T14:29:00.004+01:00

A casa tenim un roser que dóna roses quan vol i com vol. Els dies sedentaris i de tendència endiumenjada, els supervivents d'aquesta casa ens dediquem a animar la nova rosa de la família, exemple únic en la seva espècie que, arbitràriament o per conviccions personals que (de moment) se'ns escapen, ha decidit florir en ple mes de gener, època en què les flors "normals" es resignen a hibernar i competir de manera interna sobre com de maques i maquillades sortiran durant la primavera. A casa, debatim i discutim sobre si aquest nou membre de la família és prematur o tardà (és a dir, si s'ha avançat a aquesta primavera o ve de la primavera passada, diferència simbòlica però que ens ajudaria a concretar a quin membre del clan familiar s'assembla més) o sobre si senzillament és una rosa atemporal, rebel i alternativa. En tot cas, cal dir que estem molt contents de la nova adquisició floril i hem decidit proclamar-ho a tothom, gent coneguda, desconeguda, gent que passava per aquí o que ha buscat "prematur o tardà" o "flors a casa" al Google. Hola guapos! Canvi i fora.

carreteres que no van enlloc

2012-01-11T21:30:00.003+01:00

Per on han de cosir-se els dies que s'espatllen? Com hem de reconèixer la cremallera encallada, la cremallera deformada, la cremallera gastada de costum i confiança que malmet i anihila les hores blanques? Hi ha d'haver algun mecanisme per no esdevenir individu de baix consum, ens o enze, cosa que camina amb els mitjons xops de la pluja de tres dies sense pluja. Però a vegades ni aquest ni aquest no funcionen i això és mentida i en comptes de cridar així el plan general és més aviat tal i, llavors, ¿com ho hem de fer per no ser l'home imperdible, el previsible, l'invisiblo-prescindible? I un cop mort el dia fantasma, on se suposa que hem de desar tot aquest fum verbal, tota la llana novel·lesca derivable d'un dia de son i blanc i fred i pors i tot qui sóc i zero frens? Tot sona a hipotaxis, a prostitució, i jo sí que no he llegit res.

hacendado

2012-01-10T20:41:00.004+01:00

Ramcel Trousp fins ara no ho havia dit a ningú, gags de l'ofici, però recentment ha confessat a la premsa que cada dia, a les sis del matí, es jala un paquet sencer de madalenes Hacendado. Després, assegura, "la prosa brota a borbotones". Els periodistes li han preguntat si menjant madalenes de la Bella Easo no li sortiria una prosa més sintètica, més escueta, més pragmàtica i diversos "més" que són eufemisme d'allò que és FÀCIL i CURT. Ell ha respost que no només comprava madalenes Hacendado sinó que també comprava fuet Hacendado (el senyor Tarradelles tanca el diari i xiuxiueja "imbècil"), xocolata Hacendado (un Lindt s'ha tirat per la finestra), cervesa Hacendado (el senyor Damm desa el xampany, s'ho rumia un moment i decideix obrir-lo igualment) i Fanta de llimona Hacendado, que deixa de ser "Fanta" per ser una altra cosa més avorrida i sosa i amb menys bombolletes. Els periodistes se l'han mirat silenciosos i han marxat. Reunits en un comitè cansat de marca blanca, han decidit obviar la crònica i anar-se'n a fer un sopar por todo lo alto.

higiene

2012-01-06T01:23:00.003+01:00

- No, no ho sé, que a vegades voldria que tot quedés intacte i innocent, com quan érem petits i t'enfadaves si et canviaven de lloc les peces del lego o les autocaravanes d'aquelles nines primes i mamelludes que eren veterinàries o exploradores o infermeres o professores. Llavors la bronca o la lluita eren d'una èpica superior a les aventures del Ken, l'Spiderman i el Rambo junts, però després era tan fàcil fer com si res i de sobte ja no recordaves el significat pràctic d'estar enfadat o tenir por de perdre't i cor i ment et quedaven blancs i purs d'higiene emocional.
- ...
- Vull dir que molava, no?

- Irene, calla i menja una miqueta, collons.

brindis

2011-12-29T15:30:00.000+01:00

Mai acabes de saber si la vida comença el setembre o el gener. Que sí, que les agendes del Vinçon són vermelles i grosses i modernes i seran encetades el diumenge que ve, però a vegades no pots evitar la temptació infantil de l'agenda escolar de sempre: la vida anual que corre de setembre a setembre, amb sants, llunesplenes, frases dites prescindibles, solsticis i feminismes. No saps si es pot encetar vida dos cops l'any: seria una forma ben simple de tenir-se a ratlla, de fet, però fins i tot els metges més metges desaconsellen l'excés d'equilibri i mesurament. La conclusió, com sempre, és que no hi ha conclusió, la conclusió és d'una incertesa grossa com una casa començada per la teulada, la conclusió és una riallada grossa com tres acudits de l'Eugenio seguits, la conclusió, en definitiva, és una cosa que no cal; més val escarxofar-se en la certesa qu'els balanços ferms i inflexibles són tant il·lusoris com prescindibles i proclamar que en el fons som irresistiblement guapos, que som joves i forts i que va, sí, brindis grossos i generosos que el 2012 serà un gran any. Fi.

el mort està gelós del degollat

2011-12-23T15:05:00.003+01:00

Miguel de Cervantes, oblidat i despentinat i alcoholitzat, s'escarxofa redundantment al sofà del seu pis d'Alcalà d'Henares (o no) mentre observa una entrevista que fan a don Quijote pel 33. Mentre el ingenioso hidalgo explica detalladament què sentia quan veia gegants on hi havia molins de vent i quina mena de relació tenia en realitat amb Sancho Panza, Miguel de Cervantes es serveix una copeta d'absenta ben verda: a ell se li'n fot tenir un Instituto amb el seu nom que expandeix la lengua de Cervantes per tot el món, l'únic que vol és una miqueta d'amor, una Dulcinea seva que li faci mimos i li digui coses boniques i li reconegui les hores passades omplint fulls en blanc, perquè el que és Alonso Quijano no li fa cap mena de cas, el que és Alonso Quijano és un desagraït que es dedica a anar de programa en programa proclamant als quatre vents, als quatre molins, als quatre gegants, les seves virtuts i bogeries i obviant el creador al qui deu la seva fastigosa existència eterna. Però Miguel de Cervantes està sol i ningú li fa cap cas: tant és així que s'escarxofa redundantment al sofà del seu hipotètic pis d'Alcalà de tal i es serveix una copa d'absenta i quan la gent veu pel Google el seu retrat no pensa en la seva enveja ni en què està trist ni en el seu grau d'ebrietat.

billy

2011-12-22T16:09:00.006+01:00

Això de la transcripció de la ment al món normal és un drama, tu. Vull dir que dins el cap tot és tan eternament fàcil i evident però després sempre passa que la verbalització falla, que la verbalització es converteix en el cosí estúpid i esgarriacries que espatlla la celebració psíquica i sí, ja sé que aquesta és una definició ben podrida de verbalització però és que justament estem parlant d'això, que al principi fou el Verb però després ja tot laberints i incongruències i rollos com primaveres i tot plegat és una mica com quan vas a l'Ikea, allà hi viuries sempre i per sempre però després l'estanteria Billy i la teva habitació no intimen i ella és converteix en l'estranya eterna, com al capdavall totes les coses que et miren des de la quotidianitat còmoda quan de sobte ja no és tan còmoda i els silencis es converteixen en bombes o en pluges que sembla que no però mullen. Ho veus, dins el meu cap tot era molt fàcil i ara ja m'he tornat a perdre i vist el panorama, optariem per l'opció fàcil: dormir, hibernar i mengar xocolata desfeta amb melindros i madalenes i sense límits ni constriccions, senyors, que avui està bé perquè comença l'hivern però fa tan Sol.

fiords

2011-12-15T01:40:00.003+01:00

Comencem acceptant-ho: la nostra és una raça dèbil. Condicionats per la dependència emocional als UVA, els éssers de la nostra mena hem d'observar atònits com les femelles nòrdiques es passegen immunes i en minifaldilla i sense mitges ni cap cosa protectora pels carrers de la nostra ciutat, sota la mirada de les iaies preocupades i les noies sanes amb anoracs i bufandes i en aquests temps de Nadal i de tristesa matinal quan l'autobús no ve i les mans se't gelen i no et pots menjar el plàtan del fred que t'encercla. És lògic que en aquestes situacions hom es senti desprotegit, però acceptem una altra cosa: llatins, llatines, mediterranis del Mediterrani, aquesta època és la nostra.

Sí, senyors i senyores, el canvi climàtic ens brinda una oportunitat única i intransferible per vèncer i avançar els alemanys i els holandesos i la pelma superioritat escandinava: servidora dona paraula que, en un futur proper, la raça mediterrània s'erigirà forta, sana i (sobretot) salerosa a l'empara d'un clima de juny-juliol permanent i sota la mirada astorada i ja no tant altiva dels veïns germànics, que es fondran com ninotets de cera sota el jou d'un encenedor antipàtic i hauran d'anar en pilota picada per poder respirar com Déu mana i estaran moixos i passaran vergonya i a nosaltres ens sabrà una mica de greu però tampoc gaire més i repetirem allò de "és la vida, ves" mentre la nostra raça triomfa sobre totes les altres races. És així com la meteorologia, motiu legítim per preferir el caos automobilístic de Nàpols als fiords de Noruega, acabarà baixant el cap i acceptant-nos que sí, que la raó era nostra i de ningú més. Senyors, tot és qüestió de temps. Fins llavors, això sí: bosses d'aigua calenta, mantes i orelleres.

credibilitats

2011-12-06T10:54:00.006+01:00

L'altre dia li deia a J. que em sorprèn la credibilitat que pots arribar a perdre quan parles una llengua estrangera. És força depriment, la veritat. Vull dir que ja pots ser ben llest, que quan surts del català sempre seràs una mica més proper a un goril·la o a un ximpanzè que a la persona seriosa i decent que assages en el teu dia a dia. "You have a funny accent" és una frase que he hagut de sentir moltes vegades i mai he sapigut gaire com interpretar. Sóc simpàtica, única i graciosa? O sóc un intent mocós d'anglès? Com que tinc tendència a la bonança, acostumo a somriure i a fer algun comentari amè, però sempre tinc la sospita de ser l'estúpid que riu la pròpia burla. Són misteris d'aquests que és millor no saber. En tot cas, no es pot negar que servidora compensa les seves mancances en matèria de llengua estrangera fent gestos opulents que compensin la pobresa de l'accent, i sospita que això li dona un estatut de funny que s'acosta més a la coreografia cabriolaire que a la voluntat de mútua comprensió. D'altra banda, no estem sols al món: J. m'ha explicat que últimament també està intentant canviar el tuenTi pel tueni, per allò d'aquella història de l'autosuperació constant. Però diu que costa, tu, que això de sortir de l'hàbit costa força.

demà se'ns passarà

2011-12-04T19:26:00.000+01:00

Si hi ha algú que està cansat dels diumenges, aquest és el diumenge. Per ell, l'anomalia és la norma; i no hi ha rumbes ni patxarans posteriors que compensin les seves tardes nostàlgia, l'estat d'excepció total que legitima melangies i spleens de tots colors perquè demà, diuen, se'ns passarà. Fart de ser la passivitat escarxofada, fart del lliure comerç i la lliure circulació de pensaments il·lícits, fart de llegir el suplement dominical amb una parsimònia desorbitada, el diumenge voldria despertar-se a les set del matí, fer-se un cafè amb llet ràpid, fullejar el diari encara més ràpid i haver de marxar ipso facto a treballar, que ja faig tard: autobús, tupperware, holaquètals, feina acumulada i totes aquestes delícies asiàtiques. Llavors hi ha una interrupció i salta el dilluns i li diu mira, tu calla que mai treballes, que jo sóc prototip de principis, activacions setmanals i finals traumàtics de ponts a la muntanya. Però el diumenge abaixa el cap: no sap esquivar el complexe mandra. Llavors surt una veu en off pesada i dogmàtica i sense amics i diu que, com sempre, la qüestió és queixar-se.

virils

2011-11-29T23:48:00.002+01:00

La mà de l'home A divisa la mà de l'home B i té por i s'angoixa i no sap perquè però tem l'inevitable moment de l'encaixada crucial. La mà de l'home A vol ser el màxim exemple de la virilitat, de l'home de veritat, la variant elegant del cosí Zumosol que tot ho pot i tot ho gosa. La mà de l'home A vol jugar a la boxa, parar pilotes, invertir en borsa, no vol Sol ni històries d'amors i de nenes i flors: vol el poder de saber-se la mà més masculina i poderosa del món. Però ah!, la mà de l'home A, en el fons dels seus carpians i metacarpians, és una mà indecisa, una mà que coneix el petit pas que hi ha entre la pretensió i el fracàs, el pou, la garjola. I és que la mà de l'home A té tanta voluntat que sovint li entren nervis i es torna tot tova, i llavors ja no és la mà de l'Home A sinó cinc dits que suen sobre un palmell que tremola. Però la mà de l'home B ja ve, ja s'acosta. La mà de l'home A s'alça ferma, consistent i forta. La mà de l'home B ja és aquí, senyors i senyores, sona música èpica i les dues mans de gimnàs s'acosten i gol, gol, goool!, es donen. Llavors hi ha un silenci tens, teatral. I les mans es queden allà dretes una estona, en una horitzontalitat digna i reverenciable. I la mà de l'home A, de sobte, es fa petita i s'espanta: li ha agradat.

el diumenge és psicològic

2011-11-27T19:29:00.004+01:00

Déu pot fer el que vulgui, però diumenge és el tedi. Diumenge és el tedi i a vegades penso si el tedi del diumenge és perquè el diumenge és el diumenge. Vull dir que si ningú ens hagués avisat que avui és diumenge i que són les set i ja la nit tant fosca i plena i ja la lluna que fa llum i els convidats que no arriben mai, si tothom hagués fet sht i com si no passés res, el món fugint endavant, la senyora del show de Truman fent voltes a la manzana amb el ram de flors en mà, etcètera, etcètera, llavors potser seria possible prosseguir amb aquella entranayable utopia del com sempre, del saber-se acostumat a hàbits, truites, botons, perfums. Tornariem als llibres subratllats de sempre, a les pàgines doblegades, als llops definitius, a les h de Cortázar, al bambú. Però és diumenge: el microones no funciona, això és com Sibèria i totes les coses inanimades et miren serioses, soses i sospitoses.

proposo

2011-11-25T11:35:00.003+01:00

Proposo plaers sublims, excelsos, muts i utòpics com l'home doblement invisible: persona entranyable que, un cop acomplert el projecte, és immaterial i imperceptible davant de tot i tothom -client inclós. Ser-se invisible, com a bona cosa doble, té molts avantatges doblement profitosos: ser invisible de cara a la galeria per poder fer ganyotes antipàtiques i antieròtiques encara que el Sol brilli fort i la convenció digui que toca escoltar això, marcar el ritme amb el peu quan comença amb l'oh can you be my lover man i balancejar el cos amb un somriure d'orella a orella que il·lumini santament les múltiples cares llargues que poblen els metros de bon dematí; ser invisible, d'altra banda, de cara al propi òrgan per tal d'evitar recerques de coms i ons i perquès insòlits i defugir predicacions absurdes i innecessàries sobre la hipotètica jovialitat futura (és a dir, d'aquest migdia o de demà). Convertit en un buit cercle orbicular, en una simplíssima forma simple, amagar-se sota la manta més suau de la casa i prometre's que d'aquí a una estona, tal.

himnes prohibits

2011-11-21T19:51:00.000+01:00

Fenomens emmarcables dins d'un dia de ressaca electoral com el d'avui suposo que es poden considerar normals i perdonables. Així, suposo que també és pot acceptar que tothom, en algun moment -dutxa, bicing, autobús- hagi entonat, involuntàriament i com qui no vol la cosa, la melodia prohibida. És normal, eh. Vull dir que és fàcil, que enganxa. De fet, l'himne del PP té els ingredients perfectes i necessaris per ser ballat eufòricament a altes hores de la matinada, quan hom té una quantitat de mojitos en sang superior a la mitjana: és pura patxanga. Tot i això, el fet m'ha preocupat subtilment, i he temut que la cosa no vingui pas de lluny. Perquè a vegades hi ha secrets que deixen de ser-ho i poden eliminar de la capa de la Terra totes les dosis de catalanitat -botifarra, castellers, senyeres- que hom s'ha anat guanyant amb sang i suor durant aquests anys d'existència. Però jo l'any 1992 era petita, sabeu, només puc parlar del Cobi i de l'himne d'Espanya (cosa d'altra banda força senzilla: no té lletra). El que passa és que això, a l'any i mig de vida, sempre és un risc: hom no té les mesures gaire mesurades i la família, si és molt de la ceba, ha d'anar amb compte. No sé la resta de gent de la meva generació, però jo a la mínima que en tenia l'ocasió, pujava a una cadira i entonava l'himne nacional cual mezzosoprano: amb un orgull i una passió i una jovialitat exhuberants. Els meus pares, és clar, amagats a sota el llit. Jo crec que van sospesar seriosament l'opció de vendre'm o desheretar-me. Però vaja, de moment sembla que m'han donat una segona oportunitat.

que el temps és relatiu

2011-11-20T22:09:00.000+01:00

O "que m'han tornat a bloquejar". Sí, no ho sé, a la maduresa dels vint-i-un anys he decidit que es tracta d'un problema hereditari, d'una malaltia genètica que m'ha caigut, sospito, de la branca paterna. Per més que diguin que les persones podem millorar, crec que hi ha coses irresolubles: una és la gestió del temps límit de les biblioteques; no sé vosaltres, però jo ho porto fatal. No exageraria si digués que mai ningú ha assajat tants somriures innocents per bibliotecàries enfadades i apàtiques que t'anuncien que no només estaras bloquejada durant set mesos, sinó que hi ha alguna persona que ha patit molt perquè fa cinc mesos que va reservar el llibre X (que només es pot trobar en aquesta biblioteca i que, per tant, és buscat, preuat i admirat, a més de ser el llibre que tu has tingut durant quatre setmanes oblidat a la prestatgeria) i que, per culpa teva, no ha pogut consultar una informació imprescindible, s'ha posat molt i molt trista, ha hagut de deixar la tesi doctoral i actualment, després d'uns mesos "molt complicats", resideix en algun poble de mala mort al Pallars Jussà (segur que hi deu haver algun poble de mala mort, al Pallars Jussà) "criant vaques malaltisses i ovelles antipàtiques i en un hort on les albergínies creixen de color groc i les coliflors de color lila". Són drames nacionals que segur que fan plorar a moltes persones, a les nits, quan ningú dissimula res, però servidora acaba emparant-se en la genètica familiar i respon "és la vida, ves".

d'ulleres i brackets

2011-11-17T14:34:00.002+01:00

Últimament, aquest d'aquí dalt i jo no ens acabem de posar d'acord. Tècnicament, el problema podria descriure's com un desplaçament temporal entre desitjos demanats i desitjos complerts: és a dir, hi ha un retard tant retrassat entre la demanda per part de servidora i el compliment per part del company que els desitjos, ja pretèrits, són concedits fora d'hores. M'explico. Jo, de petita, com que bla-bla-bla, desitjava fervorosament portar ulleres i brackets. I si els brackets eren de molts colors, doncs millor que millor. Quin era el problema? Salut de ferro, vista de felí, dents arrenglerades cual bloc comunista. Total: l'estètica desitjada era totalment inviable. Van passar els anys així com passen, plàcida i intrèpidament, i l'oculista i el dentista continuaven sorprenent-se de l'elegància i formositat d'unes dents que volien estar separades i uns ulls que volien ser miops; i la pobra nena, eternament decepcionada davant el vist-i-plau dels metges. I ara, què? Sí, ara això: quan servidora decideix que uns ulls lliures i unes dents comunistes són correctes per mantenir la bellesa correcta, apareix una miopia que augmenta a pas de galop. Mai tantes persones havien cregut ser ignorades davant d'uns ulls mig tancats (en un intent -en va- de reconèixer cares); mai una persona s'havia dirigit tants cops al grup d'amics equivocat. I ara, a sobre, em fan mal els queixals.

profanació del misteri

2011-11-14T21:33:00.001+01:00

J. m'ha explicat que ha llegit no-sé-on no-se-què de la profanació del misteri (tot i estimar-la molt, J. a vegades és com una esponja passiva: rep molt però no processa). Jo he recordat tot allò de la rapidesa dels avions, que ens porten en 1h45 a Paris-Orly o a Tegel i he pensat que és cert, això que J. ha llegit no-sé-on de la profanació del misteri. Perquè una cosa és anar a Istambul amb Ryanair i l'altra és haver d'anar en tren fins a Perpinyà, creuar les riqueses de la Costa Blava, ser increpat per la màfia a Gènova i a Verona, nedar entre els canals de Venècia mentre un gondoler et persegueix perquè no has pagat, tornar a Bled i als castells abandonats d'Eslovènia, no poder evitar Croàcia i ser atracat per dos ogros croats a Zagreb, fer autostop fins a Sarajevo, odiar haver decidit anar fins a Istambul, trobar-se implicat en un conflicte albanokosovar, ser confós per un manifestant a Grècia i, finalment, després de mesos i mesos de caminar, sense cap duro a la butxaca, amb rastes (involuntàries, matisem) on hi hauria d'haver cabells i parracs on hi hauria d'haver robes, divisar, a la llunyania, la mesquita de Santa Sofia d'Istambul.

Les dues opcions estàn molt bé, es clar, però la segona té un component d'èpica que la dona més aficionada al low-cost no podria negar, mentre que la primera és fàcil, pràctica, barata i altres adjectius horrorosos d'aquests contemporanis. Jo, que de petita era un individu molt eixerit i amb molt de nas per les coses, vaig intuir-ho ben d'hora, això de l'èpica de l'esforç. És dins d'aquest context ideològic que, el primer cop que vaig anar a París, vaig agafar una cabrejada de campionat (de campionat de boxa, no de ping-pong) amb els meus pares perquè pretenien pujar a la Torre Eiffel en ascensor. A mi, què voleu que us digui, això em semblava una aberració: opinava modestament que el més sensat era pujar per les escales, suar la cansalada, haver de demanar provisions de sucre, patir per la pròpia vida i, com oasi o miracle, arribar a dalt de la torre de ferro. Òbviament, vam pujar en ascensor: a l'única foto que tinc a dalt de la Torre Eiffel surto amb una cara de nena consentida horrorosa.

hipertròfies

2011-11-13T16:17:00.000+01:00

Hi ha persones que costen d'imaginar en un context mundà. Mundà?, preguntareu. Sí, no ho sé: sabatilles de quadres, fer caca, cuinar un ou ferrat, que l'oli t'embruti el davantal (normalment d'aquells de alguien que me quiere mucho ha ido a Madeira y me ha traido tal) i t'enfadis o que l'infeliç Solís dels macarrons et taqui la camisa nova i també t'enfadis. Mundà vull dir no ho sé, els contextos buits, els espais en blanc que hi ha entre la cita X i la cita Y, la solitària tornada en autobús, la morriña de després de dinar o els moments immediatament anteriors al son: pijama zero sensual, llet calenta, dents netes, treure's substàncies estranyes de les orelles, estirar-se al llit i pum: el silenci. En tot cas, una de dos: o jo pateixo un greu síndrome de reducció imaginativa o ells pateixen una greu, m'atreviria a dir gravíssima i complicadíssima hipertròfia de l'ego i l'esfera social. Com que hom prefereix cuidar-se, hom s'inclina gratuïtament cap a la segona opció i decideix fer una declaració de principis redundantment humil on afirmar i reafirmar l'absència feliç de qualsevol vincle de parentela amb versions mandroses, hiperbòliques i esperpèntiques d'un individu que, al cap i a la fi, ha d'anar a buscar el xampú quan ja està xop i a mig dutxar-se en una freqüència temporal exactament igual que la de la resta de formiguetes del món. I apa, tu, que els malditos de la Terra se'n vagin de Festa Major.

madalena

2011-11-07T17:53:00.001+01:00

Ingredients:

- Llapis i goma

- Full en blanc

- Madalena (a poder ser, proustiana)

L'aprenent d'escriptor, que creu que serà sempre aprenent perquè -i llavors, ai las, infla el pit- perquè l'home és un etern aprenent davant la vida i simple titella del qui sap qui o què -destí, casual, diví- que ens guia; l'aprenent d'escriptor, dic -i dic bon dia-, seu davant l'escriptori de la seva habitació. Entra una llum de cinc de la tarda, horari d'hivern, que tenyeix els objectes -planta interior, flexo, butaca- d'un color entre verdós i taronja, que recorda als matins de post-pluja o a quan es té molta son. És en aquesta mena d'ambient -bugambílies, mandarines, llet calenta- on situariem el protagonista. Davant seu: una madalena. L'aprenent d'escriptor se sent com si estigués apunt de menjar un dels pastissos dos pisos d'aquells de quan es té sis anys -confetti, pinyata, lacasitos- o com poeta que es mira musa gestora de vagues inspiracions celestials. És el moment: l'aprenent d'escriptor treu el plàstic de la madalena -molles, carrefour, pinya colada- i en mossega un bocí. Res. El full blanc segueix tant fosforescent com sempre; l'aprenent diria que més i tot. Segon bocí: el noi intenta assaborir al màxim la mossada, tanca els ulls i intenta concentrar-se -platges, coco, infància- però el resultat és d'epic fail. Finalment s'acaba la madalena amb dues mossegades -era XXS. Arribats a aquest punt, la normalitat és d'una lògica que esclafa. L'aprenent d'escriptor arruga el full en blanc -fluorescències, espais buits, llums de Nadal- i s'asseu a la butaca. No ho sé, serà perquè és del Mercadona?

que no rima

2011-11-06T18:27:00.000+01:00

estructures mentals

2011-11-03T21:36:00.000+01:00

Edward Aloysius Murphy s'aixeca, casualment, amb el peu dret. Cap rampa, zero agulletes, energia matutina, sensació d'inèdita felicitat que, sap, acabarà com el rosari de l'aurora no: pitjor. L'ordre és tant sospitós com sempre. Murphy es calça les sabatilles de quadres (no hi ha cuques), va cap a la cuina (sense entrebancar enlloc ni amb res), es prepara un cafè i, mentre prepara una torrada amb mantega (que no només no cau del costat de la mantega sinó que està deliciosament cruixent), s'adona que va bé de temps. No ha de fer res, res és difícil, tot està bo, bé i solucionat. El pobre Edward, això, no sap com encaixar-ho: tot està tant bé que se sent, no ho sé, desconcertadet. S'assenta a la cadira i, per més que intenta tranquil·litzar-se, comença a patir l'inici del que serà l'atac d'ansietat més ansiós de la història dels atacs d'ansietat, invent modern on n'hi hagi. Corre cap a l'hospital i el doctor li diu senyor, alteració i dany de les estructures mentals. La sra. Murphy li diu mare meva, la qüestió és queixar-se, ja em diràs.

mil elefants en estampida

2011-10-31T01:09:00.002+01:00

A París hem confabulat sobre si aquelles escales d'església eren o no les de l'última del Woody Allen, quan el tal Owen Wilson és recollit per un cotxe d'època que el porta a conèixer Hemingways, Buñuels i Fitzgeralds diversos; hem pensat en felices años mozos i hem decidit perdonar el cineasta pels últims bunyols i concloure que aquesta és fàcil i com abans i reivindicar-ne certeses, que la vida potser no és l'èpica atípica que ens havien promès a l'arribar, que hi ha els buits Albert Serra, les sales d'espera i el tedi invasiu de tardes massa blanques, però que a vegades també passa que s'alineen constants vitals banals com astres i cançons i meteorologies positives i, serpentines en mà, confirmem allò dels dies que sí i ens proclamem puntualment defensors eterns de l'època que ens ha tocat.

pijames

2011-10-23T19:28:00.000+02:00

Els diumenges tendeixen a ser absoluts, en sentit mandril eufòric o mandril tonto. Les migdiades són una cosa que està molt bé però que a vegades no es supera, no ho sé. Però cels Monet total, sí, i els geranis són cada cop més vermells i la realitat meteorològica de l'octubre et desperta.

civilitzats

2011-10-18T23:08:00.003+02:00

No ho sé, eh, però a vegades sembla com que som la prolongació eterna d'una crisi també eterna que va començar posem-hi quan les guerres van tornar-se mundials i vam dir adéu a l'adéu a la barbàrie i mira'ns ara, què som, som la generació que no ha viscut res però tot li pesa, la generació de les herències, desautoritzada a l'hora d'opinar però amb un horitzó d'expectatives bastant més negre que l'anterior humanitat. No serem pas els primers senyors atents a proclamar la decadència de l'home i la certesa: tot està construït, destruït i reconstruït, mastegat minuciosament i analitzat per llibres publicats per universitats mundials. Ens queda, no ho sé, què ens queda?, l'indústria de l'opi pel poble, l'efímera patxanga total, la certesa petita que l'herència històrica no és una constant mental i l'anar fent, tu, que vivim a la civilització i som tope civilitzats.

ells i elles

2011-10-17T00:19:00.002+02:00

A l'escena en qüestió (posem-hi centre de Barcelona, mitja tarda qualsevol, uns 20º) hi trobem un grup de nois (és a dir, éssers humans pertanyents al sexe masculí independentment de la inclinació sexual o la condició de més o menys floreta; homes que han nascut homes i, de moment, s'han mantingut com a tals) que es queixen per coses que consideren injustes i nocives tant per ells com pel món en general i reivindiquen alternatives més boniques i plaents a aquestes coses nocives i injustes que passen. Porten posades samarretes liles on podem llegir "jo també parlo un llenguatge no sexista" (el "també", diuen alguns que opinen, com a indicador més que evident de la por al pensament autònom i individualitzat) i tenen un megàfon gris i vell a través del qual criden "jo també estic molt orgullosa de la nostra Lluita" o "juntes farem la Revolució". Una estona un lema i una estona l'altre. La resta de persones se'ls miren i callen i caminen recte sense girar gaire el cap i parlant fluixet sobre coses secretes que molestarien molt als nois enutjats que van de lila. I a casa doncs les mares busquen termòmetres, truquen psicoanalistes, fan macarrons o passen de tot.

les mans

2011-10-15T20:35:00.002+02:00

S'esborren els records
com marques dactilars.
Els dits, però,
insisteixen.

és octubre

2011-10-13T21:41:00.000+02:00

"L'home és la suma de les seves experiències climàtiques deia el pare."

El soroll i la fúria, William Faulkner

ferradures

2011-10-09T12:08:00.000+02:00

Dues estudiants erudites alemanyes conversen sobre les Espanyes. Una afirma convençuda que "allà baix" encara condueixen en carro, que els cavalls moren de cansament entre Cabezabellosa de la Calzada i Carrascal de Barregas i els nens els roben les ferradures per vendre-les al mercat negre i portar alguna cosa de menjar a casa. L'altra explica que els pagesos suen tant i tant collint les hortalisses que tenen lumbàlgia i l'esquena triturada als vint-i-cinc anys, i que als trenta-dos la majoria ja són o molt vells o morts. Diuen que allà baix l'esperança de vida no puja dels trenta-cinc, diu l'altra, i que si camines sol pels camins no asfaltats t'atraquen bandolers amb navalles. Llavors un dia decideixen baixar a Barcelona: a les tres de la nit, pel barri Gòtic, hom pot veure dues rosses grans i formoses vestides amb pareos que són banderes d'Amèrica i amb ampolles de sangria "Maria Olé" i corones de plata dels xinos a la testa, caminant zigzag com serps i intentant seduir senyors que vénen cerveses sexis a un preu assequible i abastador. Abans d'anar a dormir, però, reciten Hölderlin de cor.

encèfal

2011-10-06T19:38:00.001+02:00

Hi ha temps per passar-lo, sí. No convé concebre aquest temps com un espai buit a omplir per trobar més espai buit a omplir, no. En general i per la majoria, aquesta visió incita a acabar la vida mirant el sostre des del llit, amb un encèfal més aviat pla i una salut més aviat minsa i un sentiment plebs absoluta i un rellotge que compta minuts que ploraran besàvies desconegudes. Eventualment, en adoptar aquesta postura, hom recomana recordar que hi ha moltes cançons per cantar-les molt fort, molts llocs nous per visitar-los i moltes cerveses per beure-les amb molta gent per conèixer-la.

the most familiar room

2011-10-05T20:27:00.000+02:00

M'he comprat tants llibres. I tots callen. Les biblioteques són com refugis sacerdotals o com silencis com monstres que criden.

traïcions

2011-09-26T20:05:00.000+02:00

És clar que les coses canvien, però què vols que et digui, jo de petita tenia una opinió molt ferma pel que fa a la inutilitat del maquillatge social femení. Veia a les senyores joves amb ombres roses o verdes, llavis carmí i pote a punta pala i exclama interiorment oh l'estupidesa imperant, oh la barbàrie humana. Creia que el senyor o la senyora (era tope oberta, jo) que m'hagués de fer feliç també hauria d'acceptar-me en el mode llençol set del matí, amb les bosses als ulls de torn i les simpàtiques aparicions esporadiques d'acné (la paraula més horrorosa del món mundial, d'altra banda; en català és acne, que ja és impronunciable). Oh món efímer, pensava, oh Carnaval permanent on les dones es disfrassen les ungles de lila i els ulls de verd. I ja em veus ara, tu, un desastre, un monstre abduït per la societat de la bellesa que no surt de casa sense pintar-se la ratlla negra dels ulls. El meu jo petit i anterior em faria dimitir per traïció.

la possibilitat d'una illa

2011-09-25T20:47:00.000+02:00

La possibilitat que una illa es creui amb una altra illa sense l'aparició brutal i repentina de catàstrofes naturals, lluites pel territori o taurons afamats acostuma a fregar l'improbable, si no l'impossible. No obstant això, a vegades dues illes construeixen ponts amb plantes de bambú i baranes decorades amb cocos i flors i fruites tropicals. Això està molt bé i els respectius habitants es saluden amb un feliç bon dia i conviuen durant un temps limitat, que és etern i per sempre.

benvolgut

2011-09-20T21:19:00.000+02:00

rascar-se la panxa

2011-09-19T13:14:00.000+02:00

habitacions petites

2011-09-18T13:56:00.000+02:00

No és difícil percebre l'absència de sortides d'emergència en aquest lloc. La majoria d'individus anònims riuen fregant la histèria i posant mans o vanos a la boca per tapar unes dents grogues d'excés de Ducados i llarga absència de Signal Blanqueador. Les converses de reüll es mesclen entre trobades puntuals, estratègies terapèutiques, ascensos laborals i altres misèries i hits de la humanitat. Ningú pregunta la pregunta i els ecos individuals reboten com en un ping-pong gegant, mentre les històries fosques i naturals són driblades a mode esgrima per diverses censures. Simultàniament, tots els nans petits i treballadors que habiten l'interior de les persones posen baldes i pestells a les portes de l'enorme cuirassa que han creat amb els anys. A fora, la imponent normalitat s'imposa. Només a vegades, un ésser no identificat palpa la paret dissimuladament, com si busqués una porta.

toleràncies

2011-09-14T00:44:00.000+02:00

Hi ha coses que provoquen aproximadament el mateix tipus d'emoció: pastís de xocolata, gol del Barça, Age of Empires, orgasme. Així, tot i els abismes entre persones, hom pot entendre's per simple i bella analogia.

brises marines

2011-09-06T14:42:00.005+02:00

L'habilitat de les pedres de no moure's gens en tant que bellesa, estabilitat i artifici, atribuïble al 80% de les coses inhertes i passives (el 20% el formarien vents, tramuntanes, brises marines) i al 20% de les coses vives. Això sí, no ens enganyem: ni persones ni caragols ni tortugues ni goril·les.

invertir amb saviesa els dies

2011-09-04T17:13:00.002+02:00

G. Gisbert surt de casa seva, americana negra, ulleres de sol, trenta-dos graus. El sol li oprimeix la barba i li provoca emanacions de suor constants i desagradables, que aguanta estoicament. Sense ser interceptat ni ferit per cap fan radical, G. Gisbert entra al seu cotxe senzill i quotidià, de segona mà, comprat a una anciana de Solsona que havia descobert que agafant el transport públic no has d'estar concentrar i coneixes més persones. G. Gisbert no escolta la ràdio, tampoc mira el paisatge: senzillament condueix. Ha posat antics jerseis del JBP a les finestres, de manera que ningú el molesta ni el reconeix. S'enfila per la Diagonal, creua un peatge accidentat en què el treballador quasi es mata intentant extreure el cos de la cabina per fer-li dos petons, segueix recte i va tirant. Deu milles després, G. Gisbert arriba a una masia. Som al Pallars Jussà. Un home gran, boina en cap, camisa de quadres en cos, botifarra en plat, surt a rebre'l. Mira a banda i banda i li diu "passa". L'home gran dóna uns papers plens de versos a G. Gisbert, que els llegeix atentament. Al principi G. Gisbert té alguns dubtes (si, perdoni, bon home, però quina mena de salt?) que l'ancià li resol amb molta paciència i tranquil·litat. Finalment, G. Gisbert li allarga un sobre, el contingut del qual ens és impossible de veure i que els estudiadors de matèries incertes intentaran esbrinar -sense sort- durant molts anys. Mentre torna en cotxe, G. Gisbert va llegint les lletres, assenteix amb una alegria semi-continguda i pensa bé, bé, Manel.

binital

2011-08-25T22:04:00.008+02:00

Crisi i commoció a la costa menorquina: la roca que hi havia a vint metres de la platja de Binital ha desaparegut. Anomenada "la Pedra" pels habituals de l'indret, que la tenien en gran estima, aquesta construcció natural havia esdevingut el punt de trobada dels asidus de la platja, que hi anaven nedant i conversaven sobre els alts, baixos i mig-mitjos de la vida tot menjant meló o un coc de tomàtiga o llegint un llibre. La notícia de la desaparició ha causat commocions a tots els binitalencs de temporada, que han buscat la roca fins que s'ha fet de nit i han hagut de marxar degut a l'arribada de les meduses i els peixos nocturns, dolents i fosforescents que mengen les persones bones. Avui, finalment, després d'una llarga assemblea i incapaços de gestionar la situació, els asidus han decidit vestir de dol durant quatre dies i deixar de parlar entre ells. És en aquest sentit que els quioscs i papereries de l'illa diuen que la venda de crucigramas i sopas de letras ha augmentat de manera força notable.

gairebé som invencibles

2011-08-15T11:35:00.004+02:00

"Va vindre tardana" és una manera bonica, rural i poètica de parlar d'aquells nounats que arriben sense dir res abans, sense avisar, vaja, ni una simple noteta ni un senyal de fum ni res de res. Altres versions optimistes parlarien d'una "bona sorpresa" o un "feliç accident". Tot i generar un sentiment de compassió absolut i inalienable a qualsevol participant en la conversa, aquest tipus de persones (tardans, sorpreses, accidents, casualitats) no acostumen a assistir a cap Reunió d'Accidents Anònims i porten una vida bastant ordinària. Es relacionen amb gent "desitjada" i ploren, riuen i fan pipí amb una freqüència que entra dins els paràmetres del que hom considera la Gent Normal.

blanc

2011-07-17T20:02:00.004+02:00

Diguem-ho obertament: 1) Berlin és lletget. Vull dir que siguis on siguis sempre ets lluny, sempre a les afores d'un centre que no existeix. El carrer més petit és un Passeig de Gràcia d'arquitectura poc simpàtica, centre-ciutat envaït d'Espais Abandonats: molt lloc, vaja. La petita absoluta, conseqüentment, és un fet innegable, tot i que diguem-ho obertament: 2) Berlin és tant guai. He vist una nena de 5 anys amb rastes i un gos que era una Rasta Gegant. A Mauerpark, els alternatius venen a demostrar la seva modernitat i els moderns a demostrar la seva alternativitat. Competitivitat per qui porta ulleres més grans i pastoses. Però quan és diumenge i plou, és diumenge i plou universalment: per sempre i a tot arreu. Les noies de vestits barats i bonics comprats a Boxhagener Platz corren xopes i sense paraigües. Amb estil, però. Els turistes tot ho miren i de tot n'extreuen fotografies, que revelaran properament i amb descompte en algun Fotoprix. Fi.

A vegades cal dormir

2011-06-26T14:25:00.003+02:00

Ha de ser fotut ser una mosca. Seriosament. Ser un ésser lleig, antiestètic, poc estimat per la resta d'éssers vius, que fa un soroll cual electricista o mecànic fent feina a la teva orella i que sap del cert que és massa propens a morir com qui t'escampa una raqueta de tennis gegant a la cara. Voler fugir de l'habitació i topar-te amb un vidre, amb la mala sort d'ignorar què és un vidre: anhel total de la merdeta de fora de la cambra, objectiu improbable perquè en el noranta-nou per cent dels casos moriràs fent de malabarista confós per un excés d'il·luminació i a causa d'un cop desafortunat contra la pantalla de la làmpara. A sobre, tret d'algun biòleg il·luminat i algun animal en dejú, saber del cert que ningú lamentarà la teva mort.

èpica de l'ordinarietat

2011-06-22T10:06:00.006+02:00

Hi ha els qui tenen un amor propi i una simpatia per si mateixos tant sublim que sovint els penja d'un fil i els cau a terra, fent un terrabastall que desperta els fills petits de tots els veïns. Aquests potser seran artistes. També són tendres i insuportables. Després hi ha els ordinaris: els que a la nit corren les cortines per dormir en pilotes i llevar-se amb la llum ataronjada de la tela que van comprar al diez por diez i de rebaixes. Les seves ondulacions anímiques són menys exagerades, a vegades canten i salten i a vegades miren el sostre i ploren. Sense estridències. Generalment, discreció estàndard: ni massa confetti ni massa poc. Generalment, bona gent. Amb excepcions. Viuran feliços, donaran sang, tindran l'enveja justa, algun fill i alguna feina. S'inscriuran al registre dels anti-herois anònims. Moriran amb menys penes que glòries, tranquils i sense estrelles.

circumstàncies

2011-06-19T20:44:00.002+02:00

És el tercer cop que el conductor del trambaix torna de Francesc Macià, cosa que vol dir que ha passat cinc cops per davant del DiR, que cinc cops ha vist els estudiants de la Facultat de Químiques i que cinc cops ha esperat les mares del món que corren plenes amb carros plens per arribar al trambaix a temps. A Palau Reial, però, una manifestació de cinquanta persones barra el pas de la Diagonal, conflcite que afecta la bona circulació d'aquest transport públic exterior. El conductor frena just quan una dona rossa reivindica la intel·ligència més enllà del color de la cabellera, a la qual s'uneix una morena que reivindica la castedat de les pells brunes i una dona de cabells curts que reclama la seva condició d'heterosexual convençuda. A aquesta invasió femenina s'hi afegeixen un noi gras que reivindica la bellesa interior, un noi com un granet gegant que diu ser un gran sexi íntim i un noi normal que reivindica el dret a manifestar-se tot i no tenir cap objecció en particular. Una senyora fidel manifesta el dret als pensaments pecaminosos i un senyor trajat el dret a conduir per la Diagonal sense la por permanent a arribar sempre tard. El senyor del trambaix, que és el tercer cop que torna de Francesc Macià, se'ls mira, impassible. Quan tothom ha alliberat ràbies, rencors i confettis de diversa índole, el conductor torna a engegar, camí del DiR i les mares del món plenes de carros plens que corren per arribar al trambaix a temps. I torna a engegar amb la mala sort que mata un cargolet que, casualment, creuava la via per allà.

pueril

2011-05-02T20:36:00.004+02:00

Doncs a mi, potser, algun d'aquests dies de Visca la Foscor Friedrich també em sembla que em falta això de la tercera roda de la bici de quan érem petits, puerils i bonics. Vull dir que abans teniem excusa i molava. No sé la massa humana, però jo ho recordo tot blanc i negre i en format granulat, ja veus, no vivim al segle XIX però és tant vintage que ai, i veig mon pare amb el cabell més negre que ara agafant-me amb dues rodes i jo que no i ell que sí i jo que no i apa, vola. Sincerament, continuar en vida em semblava pur miracle, però aquí estic. I avui igual: ens veurem i jo m'enduré la càmara i ens fotografiarem junt amb el deumilionèssim cafè-amb-llet-fotografiat-de-la-història-dels-cafès-amb-llet com dient que som gent tranquil·la i segura de si mateixa, mira quin somriure més ample que tinc, quina veu més despreocupada, quin discurs més decidit i no sé, riurem ben fort, semblarem algo així com una cançó de Manel, captatios i etcètera i tot estarà tant bé, eh, però jo seguiré pensant una miqueta i secretament en el meu bastó invisible.

macarena

2011-04-24T20:47:00.003+02:00

El problema amb els sensors és quan no et mous. Hom, per exemple, no acostuma a tenir la necessitat de ballar macarenes mentre és al lavabo; i passa que al cap d'un moment tot ja és foscor i Problema. I el Problema no és orinar en la penombra sinó aquesta subtil invasió de lo intangible, de lo intocable, de lo que és però no hi és. Ossos i greixos i coses sòlides són subtituïdes per xips i activacions automàtiques que es mouen i s'engeguen per certificar la teva existència i tu rai, anar tirant, ja pots estar donant les gràcies per ser de veritat. Que jo no sé res, però últimament trobo que tot és però invisible.

pany

2011-03-29T20:14:00.004+02:00

Parlaven de la comunicació entre la solitud de l'un i la solitud de l'altre i jo pensava bah i en la injustícia eterna de l'objecte, la cosa sòbria i seriosa que ha de mantenir el silenci tancat entre fustes corcades o ferros rovellats i llavors pensava en els panys que recorden totes les mans que els han amanyagat amb sorts diverses, el pany que s'ha acostumat a la teva mà i l'olora com el gos t'olora la roba o tu reconeixes el soroll del teu cotxe i tots els objectes que dormen i t'esperen fins que arribes i hola i les llums han d'encendre i apagar-se quan s'encenen i s'apaguen i ja està i així anem, i de sobte ens veig a tots complint la funció acadèmica, la funció amical, la funció endoll o radiador, qui sap. Fins que un dia l'estanteria es rebel·lin contra Rilke o La Regenta, què sé jo, fins que el pany digui prou, les persianes ballin mil jotes i les autoritats humanes hagin d'acabar inclinant-se davant la venjança subtil i festiva de totes les coses. Seria just; fins i tot feliç. Mentrestant, però, crec que les parets van acostumant-se a veure'm. La nova inquilina. A la nit, quan sembla que dormo, fins i tot diria que parlen de mi.

groc

2011-03-15T18:57:00.004+01:00

Quan plou d'aquesta manera el mínim és que em coguin les bosses que no tinc als ulls. Sembla que la pluja sigui una màquina perforadora o un somnífer o alguna mena d'incitador al recolliment propi. Recollir-se, doncs, fins al punt de fer-se petit com un pinyol o un píxel. Llavors ningú es creurà que podria existir de forma invisible. Que podria ser Malte Laurids Brigge, l'ombra viva i l'ombra poruga. Podria ser l'home que ensopega amb el no-res. Barcelona seria París i jo no sabria si ser feliç o no del pànic.

borsa

2011-03-05T13:48:00.004+01:00

Un grup d'empresaris és convidat a un prestigiós concert de música barroca. Van tots vestits amb americana i corbata, s'han estudiat la data de naixement dels autors, la data de mort dels autors i les obres principals i comenten la vida i miracles de Vivaldi i Händel com si cada nit dormissin amb ells. Molts porten els fills perquè el concert és a les sis de la tarda i justament avui no hi ha ni futbol ni anglès ni patinatge ni dentista ni xinès i les respectives dones han dit que aniré a fer un cafè i et toca carretejar el nen, no et queixis que no ho fas mai i així el convertirem en un intel·lectual.

Total que tenim empresaris i criatures, tots de vint-i-un botons i ben asseguts a la catedral. La primera obra ja és grandiosa, El Messies de Händel, mítica, tots els empresaris traient els mocadors de les butxaques i forçant llàgrimes i mocs mentre els nens es pessiguen el cul els uns als altres amb un lleuger moviment de mans. Nyaca, au; nyaca, auu! Després de l'últim Amén, l'obra s'enllaça directament amb una peça de Vivaldi que alguns empresaris, avergonyits, no aconsegueixen recordar. Tot i això, es miren amb complicitat, com dient sí, i llàgrimes i mocadors i aplaudiments desmesurats. Els empresaris aplaudeixen amb una energia que mínim tres colacaos al dia, talment com si els haguessin ascendit a directors o els haguessin cedit totes les accions. S'estan cinc minuts aplaudint i fins i tot se senten bravos i n'hi ha que s'aixequen i tots plas plas plas visca visca. Quan finalment es fa el silenci, hi ha una última mà que fa l'última picada de mans. Així, subtilment. Sembla que ja s'ha acabat però una altra mà en fa una altra. Un breu silenci. I una altra en fa una altra.

Tothom es mira entre si. Ningú sap d'on venen aquests aplaudiments anònims. Serà la Verge? Durant deu minuts, tot de picades de mans es van entrellaçant dissimuladament, els empresaris es miren de reüll els uns als alstres, els pobres músics no entenen res. S'ha perdut tot el respecte, muramura una flauta travessera. Plas. Plas. Silenci. Comencem? No, plas. Ho trobo fortíssim, diu el senyor del violoncel. Un violí intenta començar la melodia però plas. Silenci. El director fa shhht, però plas. Plas, plas, silenci, plas fins que un nen diu, assenyalant la tuba,
- papito podeu parar un moment? que volem sentir la cosa aquella grossa

xarxa

2011-02-14T18:47:00.004+01:00

Reconeixem-ho obertament i sense prejudicis: això dels blogs té un punt important d'associació d'alcohòlics anònims (o gelosos anònims o jugadors de dames anònims o malencòlics anònims o estúpids anònims). Vull dir que abans la gent discutia al bar o a la plaça o al mercat i pensaven les coses abans de dir-les i si no ho feien els queien cendres o bancs de fusta o naps i cols al cap. Ara, pots pensar massa i els tomàquets cibernètics no et fan cap mal i rebem bufetades i elogis de fisonomies desconegudes tranquil·lament des del llit, amb edredó ikea de floretes i bossa d'aigua calenta incloses. I què vols que et digui, així els cops estàn xupats, són zero problema. I ja sé que les discussions al bar - mercat - plaça encara existeixen i que "estem farts dels apocalíptics" i que la xarxa social (reconeixem-ho també: aquesta paraula fa grimeta) és pura eficàcia i revolució i que no passa res perquè ens passin el pernil dolç alimentici per sota la porta, perquè tot és fer-se un nom (encara que sigui petit petit) i omplir l'espai d'https. El que vull dir és que espero que el word dels portàtils que han envait l'ESO no tingui corrector i que els llibres aquells per aprendre a fer una cal·ligrafia gran i rodona a l'estil "la mama menja pomes" encara es venguin en algun racó de l'univers. Però jo no volia parlar d'això. Jo només volia dir que això dels blogs pot arribar a tenir un caràcter inevitablement facilón. Però a mi m'agrada molt, ja veus, jo sempre aquí al reader i sempre arribant a universos inhòspits, i tu qui ets?, que bé, doncs res, mira, saps què podem fer?, millor que tot això quedi entre nosaltres, bon vent i com si jo no us hagués dit res.

aplaudir

2011-01-30T14:06:00.004+01:00

La mecanicitat d'actes com aplaudir pot arribar a ser bastant colossal. Vull dir, que vas a una obra de teatre i tot és un desastre i aplaudeixes mentre penses merda, m'han robat, retira't, el tr3sc no serveix per res, fillsdeputa, etcètera, però tu continues aplaudint, saps? És més: sempre he tingut la teoria (força estesa: sóc zero original) que la magnitud de l'aplaudiment general és inversament proporcional a la qualitat de l'obra. És que, el teatre, que sigui bo o que no sigui, tu. Veure actors que actuen malament constitueix una de les tortures més grans de l'amant de la vida cultural. A mi la veritat és que m'angoixa bastant. Vull dir, que em fa pena. Perquè clar, al teatre tots estem en silenci, i la suma del silenci sepulcral i veure algú que en cap cas compleix els requisits per merèixer una picada de mans és un suplici moral absolut. Personalment, considero que les situacions més incòmodes són les del comediant que només t'incita a posar cara de pa i el dramaturg barroc i excessiu que cada matí es mira al mirall i s'alegra d'haver-se conegut. Pagar per observar el patiment en directe. Pagar per suor freda. Buf, no sé. En fi. La vida ociosa és molt dura.

passar la pilota

2011-01-19T21:00:00.004+01:00

Plou. Fa fred. Els paraigües caminen ràpid per arribar però ja cap a casa. A dalt, aliè a l'alè de la humanitat, Déu diví s'asseu a la butaca de pell, el cul inclinat cap endavant i l'esquena corvada. Tot i això cal anotar que s'hi asseu, no s'hi escarxofa. Fa un temps tan sobri que hom ha d'imaginar-se el fred, pensa. Arraulit a la butaca de pell, demana si us plau a l'Esperit Sant que li encengui la llar de foc, procés d'altra banda lent perquè el pobre colom va branqueta per branqueta i té un bec tan petit que fa patir. El pare i Jesucrist s'amaguen, el primer sota la butxaca de la camisa del diví i l'altre sota el mitjó del peu esquerre. Un cop acabada la primera odissea, emprenyat, l'ocell talla els trossos del paper de diari tan petits que no aconseguim veure a quin diari està subscrit el diví. En tot cas, Déu té un dia psicològicament lleig i està trist. Fa un posat preocupat. Capcot. Pensa que cada any rep menys flors i més visites d'usurpadors que pretenen vendre-li enciclopèdies, creences alternatives o àlbums d'enganxines. Se sent una mica culpable, però argumenta que "servidor només pot fer-ho tot un cop". Es posa les sabatilles, surt al terrat i mira. Des de baix, uns li diuen vell cabró, altres el neguen, altres s'agenollen. Altres dinen o dormen la sèrie de les quatre. De sobte, un miracle: plouen pomes al revés. Nostre Senyor ha entès el missatge. És llavors quan Déu s'agenolla i, en silenci, prega a Déu.

into the wild

2011-01-07T22:31:00.001+01:00

Des del Mirador dels Xiprers, Barcelona es presenta com una massa densa i emblanquinada. Hm. Siguin les fàbriques tal, qual i pasqual, sigui el fum dels qui s'han quedat sense bar, es fa difícil no acceptar que la capital catalana és una marranada total. És des d'aquesta perspectiva quan penses en la felicitat rústica d'Esterri d'Àneu o Alins o el Montseny i quan confirmes que definitivament sí, que aquells d'allà dalt viuran més i millor i no hauran de fer filigranes per menjar tomàquets i ous de veritat i oli verd i gustós. Segur que les truites de patates són bones només per fer-les a la muntanya, penses. I t'imagines vivint a la teva pròpia casa Tarradelles, fuets i pernils inclosos, la calma total, la biblioteca plena, vida mode jubilació absoluta, estimem les iaies i la feina a distància, què sé jo. Però hi ha la noció inevitable i fastigosa que aquesta no és la vida de veritat, que el que és real és la merda de la ciutat, doncs quina gràcia, els bars ambient taronja i les burilles i les coca-coles i les birres pel terra, els gratacels quilomètrics, els contàiners a vessar i la il·luminació esquizofrènica del Corte Inglés. Pf. En canvi si te'n vas és com si desertessis, com si decidissis desentendre't del món; com si el món, en definitiva, es concentrés allà on la massa de gent viu en pisos de 30 metres quadrats. I la consciència ens fa covards a tots, etcètera, i el compromís artificial amb la resta de la humanitat és massa gran com per dir doncs que us bombin a tots. I llavors penses però què dic, si en realitat adoro el cosmopolitisme, impossible viure sol al mig de la muntanya, què fas durant tot el dia?, la única felicitat és la compartible, que va dir Mr. McCandless en un autobús al mig d'Alaska.

we get along so well

2011-01-05T19:35:00.008+01:00

Avui estarem fins a les tantes de la nit escrivint noms i notetes d'avís, tallant cel·lo i embalant geometries. Ritual total. Tancades les botigues, la frustració mundial del què compro es convertirà en l'anual tendresa de la nit reial, d'hores mortes i minucioses, de tipografia i estètica i textura i simplicitat. Constatarem que l'Ara no serveix per embolicar i que, com gossos, els regals s'assemblaven força a les cares dels seus venedors. Anirem a dormir plàcidament feliços quan piu-piu cantin els pajaritos, amb el riure brut de Waits, la veu de fumo des dels set anys i si tingués bigoti seria d'un color groc total i el consell savi d'autoseduïr-se pels segles dels segles. Al matí serà inevitable i serà estúpid però tot farà aquella olor de casa nova, de primera obra, l'aroma deliciosa de quan algo o algú t'espera o de pintura taronja per estrenar.

caramboles

2010-12-31T20:38:00.002+01:00

31 de desembre. - Pluja i humitat. Al cafè, hi ha un baf blanc i blau -irrespirable- que entela els vidres. Faig caramboles amb els amics. Sóc un trist, insignificant jugador de caramboles. Veig la jugada, però no sé afinar. Tot em surt groller i poc elegant: sempre massa bola. M'acosto al piano del cinema, buit com una enorme gruta fosca, l'abric amb el coll alçat. La fredor del local arriba a l'os. Sensació d'aprimar-se. Roldós toca Bach. Gavotes delicioses. Vaig a dormir per hora. La pluja em civilitza i m'ensopeix. Delícia del llit calent i de la pluja lenta i vaga.

Josep Pla, El quadern gris

tutto nel mondo é burla

2010-12-31T14:10:00.004+01:00

Hi ha gomes que embruten més que no netegen, igual que hi ha consols que desconsolen més que no tranquil·litzen o abrics que despullen més que no tapen. També hi ha mantes massa curtes i peus desprotegits, hi ha finestres que no aïllen del soroll dels cotxes i reproductores de windows media que es carreguen els devedés. Hi ha, en definitiva, estris que semblen ideats per complir la funció inversa a la que els correspon per norma i convenció, igual que hi ha dies en què l'Home Barbut programa l'Andròmina perquè tot digui no quan tu que sí i llavors ja pots protestar que el fer i el fat s'equiparen com si bessons nounats. No sé, suposo que això de saber que la pell muda soluciona moltes coses. I així anem fent, Falstaffs impopulars obstinats en passar de tot i mentir a l'Home Barbut i a nosaltres mateixos, farsa sobre Farsa i vinga patxanga i vinga ingenuïtat total, alegria i serpentines, tutti gabbati, la gran riallada final d'any que s'acaba mofista i et tanca la porta als nassos, apa, burla sobre mula que recula avançant. Ma ride ben chi ride la risata final.

carpa

2010-12-30T18:52:00.003+01:00

Ara no perquè ara el cel està desfavorit i hi ha neu i desordre, però hi ha dies en què totes les cues-núvols dels avions es troben casualment en un mateix punt. Bèrgam, Moscou, Ginebra, París, Dubrovnik, Buenos Aires. Llavors és igual si fas parar els cotxes: tu, amb el coll ben tapat, has d'estirar-te panxa enlaire i mirar cap amunt. Si no sapiguéssis dels avui-dies de la tecnologia, creuríes que els de dalt estan muntant una magnífica festa major celeste i que a tu, ves, doncs no t'hi han convidat.

39,2

2010-12-28T12:26:00.008+01:00

L'obligació d'avorrir-se pot resultar gratificant quan totes les pròpies facultats estan en forma i disposades a donar-ho tot a favor de qualsevol cosa, Klemperer, Tony Soprano, senyor Joyce, jo què sé, el viatge a Dublín, la trilogia dels Corleone. Però la febre, la febre sincerament és un desastre, la febre és l'anul·lació total de l'individu, adéu-adéu, és el caramel a la boca d'excusa perfecta per tardes plàcides i exilis camuflats i després plam, la placidesa t'aixafa com una llosa sobre tots i cada un dels músculs i llavors ja el cos quiet al llit, el front calent, la manta obligatòria (oju, cosa seria, la noció d'obligatorietat pot convertir objecte tan plaent com la manta hivernal en una mena de catifa de claus), l'acetona, els ulls al sostre, que ja em diràs, com si el sostre fos una cosa gaire interessant de veure quan ja te'n coneixes els bonys i les teranyines, i llavors ja el nas ple de mocs i la ment incapaç de pensar res més que, no sé, quina merda. La capacitat creativa és converteix en un zero a l'esquerra enfront del plaer discutible de la buidor total, literatura i derivats són rebutjats com antígens grossos i lletjos pels glòbuls blancs, protagonistes sanguinis i orgullosos d'una saga de dies de negror standby. Digueu-me drama, però és com un mode perpetu persianes tancades. Hom diria com viure sempre sota un paraigua.

hipopòtam?

2010-12-16T10:58:00.004+01:00

Als relativistes: no patiu, molts covards s’amaguen sota colors fluorescents, però a mi em sembla que en som més d'un i de dos i de tres. No sé vosaltres, però jo diria que puc simular que ho canvio tot radicalment i de sobte tinc un esquema mental preciós amb una ideologia tan concreta i claríssima i subratllada amb un retolador llampant rosa o blau cel o groc. Però seria una mentida com una casa de pagès i tothom la notaria perquè les galtes sempre se'm posen vermelles i de sobte no hi ha forma humana de mirar als ulls a la gent. Què puc fer-hi jo, si una de les poques coses que (quasi) no relativitzo és la metàfora sobadíssima del matís gris, company pesat de persianes abaixades i hores de poc sol. Una de les grans tàctiques autodefensa és basar-se en un magister dixit descontextualitat com dient si-ell-sí-pequè-jo-no: em sembla que era Wittgenstein que es negava a acceptar que al menjador del seu mestre Bertrand Russell no hi havia un rinoceront.

cacaolat

2010-12-06T21:23:00.004+01:00

Mai saps si les iaies s'indignaran o no, quan els hi cedeixes el lloc. Amb el plaer que provoca seure al metro quan portes tot el dia amunt i avall i vinga motxilles de cinquanta quilos i vinga semàfors i vinga presses... doncs he comprovat que com més bosses del caprabo carreguen les iaies, menys ganes tenen d'asseure's. És una qüestió d'equacions pures i dures. Això sí, el dia que tu estas fet caldo i no pots ser el Jove Correcte llavors sí, mirades inciviquíssimes i mira quin jovent i això els passa per haver estudiat l'ESO i jo als 14 anys ja treballava i això és el futur de Catalunya. I vinga a florir injustícies. Jo a aquella senyora li hauria dit que no es preocupés, que jo si portés cinc bosses plenes de menjar també intentaria seure, que és una qüestió de pràctica i no d'edat, que jo a ella la veig tan bé i tan energètica. I també que visqui la joventut i el vodka, eh, però que la seva és l'edat preciosa de les arrugues als ulls i la mirada saviesa, de les poques paraules i de les respostes o, com a mínim, les hipòtesis ben formulades. Que és l'edat mantell quadros i cuina (g)astronòmica, del balancí i el pa de pagès i l'oli borges i les tardes cafe-amb-llet amb el grup d'amigues jubilades que s'ajunten per aprendre francès. No sé, que suposo que la Gran Contradicció mai ens la traurem de sobre, però que jo no me'n surto, que per més que em quedi a casa i em posi pel·li i manta les patates em queden mig cremades i el salmó massa cru i poso orenga en comptes d'eneldo i tot és tranquil i perfecte, sí, però perquè ho decideixo unilateralment jo més enllà de les simpàtiques matusseries externes.

lo normal no és normal

2010-12-03T19:42:00.005+01:00

Tacar accidentalment de cafè les pàgines de l'Ara m'ha donat una sensació de quotidianitat feliç total. És tonto i és això tan dràstic de les petites coses, que diu l'Oliver, i llavors un dia tot és tan fantàstic i l'altre tot fa tant de fàstic que un se sent estúpidament únic i no senyor: s'ha demostrat que aquest principi d'esquizofrènia psicològic és una malaltia col·lectiva. No sé, em sembla que se'ns disculparien moltes coses si fessin el favor d'entendre que al cap no hi tenim la novel·la de la vida, que això de la rectitud és una mentida, que la geometria és una excusa per la sensació de l'ordre harmoniós i conservador, que al cap només hi tenim que formes deformes i puces patoses. Puces; no papallones gràcils i formoses sinó milers i milers de puces, que sona simpàtic però són animals de poc agrado quan els veus amb lents d'augment, puces malabaristes i drogades i camaleòniques, adeu estètica i narcissismes poc prudents. A mode experiment, una mà atrevida i innocent ha furgat entre els plecs del meu cap i sota d'una capa invisible n'ha tret les claus que mai he tingut, l'iPod desaparegut misteriosament, els fets del 19 de novembre de 1997 i diversos etcèteres més. Podria dir romàntic, però no sé, tot feia pudor i era llefiscós i fètid i fred i he decidit desentendre'm un altre cop. Sort que ve l'hivern. Intentaré oblidar tot aquest pollock mental, m'alimentaré de sopa calenteta i em conciliaré amb l'assecador.

cléries

2010-11-15T18:41:00.003+01:00

Ja hem descobert el bar del barri on prendre el cafè mentre les senyores grans vestides amb bates amb botons grans munten els carrers i aparten la pluja orgànica de tardor perquè tots els senyoritos de l'Eixample no s'embrutin les sabates al sortir de casa. Són les mares del món. Nosaltres les mirem des de darrere dels finestrals i és graciós perquè des d'aquest ambient taronja tot es veu en plan crepuscle. Sempre hi ha fum, aquí. Sempre hi ha algú viciant-se al joc i perdent i perdent monedes i monedes, conjuncions dissortades i total decadència. Però quina elegància de sostre alt, mare meva, quina elegància de taules de marbre i quin cafè més bo i més carregat; seiem adormits i mirem les mares del món des de darrere dels finestrals i ens sentim tan barcelonins que sembla una traïció a no-se-qui i són les 8 i cap al 7 i durant tot el dia tot el que siguem serà aquesta olor d'alè de cafè, aquest fum cafeïnós, la veu d'un home que parla des d'una televisió que no veiem.

kolbebasar

2010-11-12T17:49:00.002+01:00

Ara mateix, lo ideal seria un espai buit. Un cub blanc, blanc museu i amb parets llises i sense ningú. Zero arrugues, zero doblecs. Geometria i silenci. Un cub tècnica Kolbebasar on tot fos pura mecànica; baix dalt baix dalt dalt, l'ésser humà maquinària. Em faria un cafè amb galetes i tindria temps de tancar els ulls. Baix dalt baix dalt dalt. Potser fins i tot podria pensar en una sola cosa. El cercle.

usa la musa

2010-11-04T12:07:00.004+01:00

I com vam xalar, eh.

Jo era fang i brotxa i trampes i en tu
cortines netes, la cadència, l'absència
aquella de conjuncions, que

és que jo era brutícia, pura orgànica, la pols i
la pitjor cara del porc cofoi que
somriu davant la càmara

i va i tu musa deies
usa'm
i jo t'omplia del millor
del meu cos garrí
golós.

I com vam xalar, eh.

Vas ser el pretext perfecte
per poder fer amics
poetes.

cortines quadres

2010-10-25T20:57:00.004+02:00

Uns ulls com pous i m'has dit que Sony ha deixat de produïr walkmans. I jo però si tu estàs més que acostumat a blackberriejar i a mirar sèries al Mac i ara a què venen ruralitats, però ja conec la teva culpabilitat per la nostàlgia de l'ahir cortines de quadres, de l'ahir cafetera manual, de l'ahir tan semblant al senyor Pla, de l'ahir vida tranquil·la i temps de sobres. No es pot ser modern, em dius. Arriba un moment en què totes les teves estructures fonamentals necessiten arropar-se a la seguretat de la ràdio antiga i l'antena conflictiva. Ningú ho pensa, però hi ha un conflicte flagrant en el fet de menjar canelons d'àvia mirant Bergman o El Padrino en una pantalla plana. Hi ha coses que només poden fer-se en blanc i negre. I pixelades. Per coherència història i en homenatge als fusters d'ofici i a totes les nostres àvies.

punt mort

2010-10-18T22:39:00.012+02:00

A la pantalla hi veiem la imatge fixa del canvi de marxes d'un cotxe. Tres segons després, una mà que no és meva s'hi recolza. Una veu en off, tampoc meva, comença a explicar una història d'argument incert just quan els cinc dits posen la primera marxa. Jo, narrador, parlo en primera persona fins que la mà conductora ja ha engegat prou per posar la segona, moment en què et decantaràs per tu sense canviar el fil de la història. Si els semàfors són verds i la mà no s'acaba de treure el carnet, la veu narrativa passarà a l'ell o l'ella o l'això, opció trivial mentre vagi de terceres veus del singular. La quarta la serem i la cinquena avançareu; l'espècie d'ells serà exterminada per falta d'infraestructura. La marxa enrere serà un flash-back rotund i durant els intermitents la veu narrativa haurà de presentar alguna anomalia verbal, tipus tartamudeig o parlar papissot o no saber pronunciar la rrrr o bufar la h. A més el ritme de la narració avançarà en funció de la velocitat del vehicle, de manera que jo acostumaré a fer poca cosa i vosaltres sereu els reis de l'univers. El fre de mà marca el punt final i, si voleu que la història no acabi, doncs volteu per les rotondes.

patata bullida

2010-10-08T07:44:00.004+02:00

La forquilla s'ha torçat mentre aixafava la verdura a mode EGB. Totalment, vull dir. Formava un angle de 90º preciós i perfecte. He pensat que en podria treure moltes conclusions, d'això. Si més no, la quantitat de metàfores extraïbles del fet que un objecte pressumiblement fort no serveixi ni per trossejar patata bullida és de tendència imperible. I, de fet, la patata bullida en si, el concepte de patata bullida, ja dóna una de joc tremendo. De sobte, un ventall immens de possibilitats creatives m'ha aparegut davant dels ulls. Tatxan, l'abisme infinit. Però al final he pensat que què n'he de fer, jo, de tantes universalitats. Mai miro la tele i, un dia que la poso, em sembla que m'enganxaré a Fringe.

això de per aquí fora

2010-09-29T14:06:00.005+02:00

Oh, quanta literatura, si em contractessin com a ambaixadora al·lienígena. Em sembla que ni et toca viatjar, només seure al despatx (de colors veixos i marrons, amb mobiliari de fusta antiga, butaqueta i tot molt acollidor), ser astrofísica i anar jugant al solitari o al penjat. Com a màxim, anar preparant pastetes i cafès per quan arribin els senyors verds amb antenes i agafar un paper i escriure-hi líder del planeta. Em compraria una Nespresso i tastaria totes les càpsul·les de 30 cèntims existents, del Livanto al Volluto i del Capriccio al Arpeggio, visca. Déu meu, fins i tot provaria els descafeïnats. Trucaria a tothom a qui he de trucar, augmentaria els post-per-week del blog i m'empassaria literatura com qui beu suc de taronja natural. De fet, aposto un croissant que, d'aquí a sis mesos, o "de sobte i per casualitat" hauran aparegut els famosos marcianitus o Mazlan Othman publicarà una novel·la de ciencia-ficció d'èxit espacialment espaterrant.

mitjons llargs

2010-09-27T20:44:00.003+02:00

I un altre cop, el dormir com si a preu d'or. Jo, a més, sóc de les que al matí necessiten els 20 minutets de cafè-amb-llet tendre i romancegenc per encetar la vida estudiantil a base d'alegria i bon humor. Allò del peu esquerre no és pas cap mentida, però no té res a veure amb extremitats del cos sinó amb la primera mitja hora diària de vida. Amb una previsió que frega lo maniàtic, doncs, sempre acabo despertant-me massa aviat. I el problema és que, com més tard me'n vaig a dormir, més d'hora em desperto perquè penso que tardaré més a dur a terme els diversos afers higienico-domèstics, tals com la dutxa d'aigua calenta (sempre he considerat una aberració això de posar-la freda al final), la tria de vestimenta, el mirall, rac1, el cutis i el cruci i les dents, etcètera. La regla ve donada de la següent manera: si m'adormo a les dues, em despertaré un quart d'hora abans de l'hora estipulada segons tradició i normalitat. I després la cosa va augmentant a mode exponencial i apocalíptic: si vaig al llit a les tres, a les sis i mitja m'estaré llevant; si hi vaig a les quatre, a les sis del matí ja sonaran els ring-rings anti-somnolència lògica i total. En aquest cas, psé, potser sí que podriem parlar de prevencions amb pocs números per estalviar el curar. Però mira, tots vosaltres també teniu les vostres manies, així que shht, a callar.

jo vull ser la meva iaia

2010-09-20T12:29:00.005+02:00

Hi ha el dilema etern i evident-però-no-tant del actiu i el passiu, del viure despert que s'emporta tots els semàfors verds i punts a favor i somriures complicitat i felicitats diverses i el viure en etern diumenge, la possibilitat d'una felicitat plàcida via iaia camuflada sota una pell vint anys que amaga tempestes i confusions i bla, bla, bla i etcètera. La làmpada càlida, la butaca de pell, el llibre de tapa dura, el cafè calent, la truita amb formatge. El barnús. La sopeta calenteta (en diminutius). La Calma Absoluta. Jo visc feliçment segura que la iaia camuflada és el desig secret i vergonyós de la meitat de la població i l'agobio oficial de l'altra. O de la mateixa, o depèn del dia, o no sabem mai res i som extraterrestres de tot i tothom. El que em sembla brutal i emmarcable és que aquest dilema birra-barnús comparteixi 1500cm3 amb la capacitat d'aguantar-se pets, l'argument de la pitjor pel·lícula dels germans Cohen i la voluntat i coratge de passar-me tot el "Taxi" d'Antònia Font saltant solitàriament a la meva habitació. Això del cervell és un invent formidable. En fi, fi.

pols

2010-09-13T12:58:00.006+02:00

Justificaves el teu pànic a la literatura a base d'excuses infeccioses, substituïnt el xuclar i tragar i engolir i endrapar per un diví purificar-se. Un rotund no llegir per no ser intoxicat. Per escriure blanc sobre blanc. Composicions genuïnes. Castedat absoluta. Prohibit tocar cuixes. Decència i virginitat. Ningú et va revelar els prodigis i meravelles del plagi i ara no ho sé, més aviat em sembles un puntet perdut al soterrani -300, un pèl cregut, no és per res, intacte i impol·lut i pulcre i totalment aliè.

tramuntana

2010-09-10T20:06:00.008+02:00

I et dic que no, que si fóssim el que som no ens seriem nòmades ni exploradors introspectius ni estariem extraviats la major part del temps, en mode evasió total del que hi ha i del que és més enllà del teu vici i caprici vitals. Que sí, que sí, que som un Sí Majúscul però també aquest maleït inquilí etern, l'insuportable de l'altre que ens circula per les venes i vinga contradicció i vinga atzucacs i vinga absència de respostes. Tan pesat i tan fidel. I seguir vivint l'inestabilitat de la duna que topa amb més vent i tots com si no passés res, ara comprem el diari, ara els espinacs, ara les panses, ara el peix, visca l'alegria i el desenfré i totalment indiferents als cartells vermells d'alerta que poblen totes les canonades d'aquest cos nostre, histèria rere artèria. I la possibilitat d'una illa, allà lluny. I diu que han tornat les meduses.

no hi ha escapatòria

2010-09-08T15:11:00.004+02:00

Aquest tediós menyspreu pels tòpics. Coi, si un tòpic té qualitat de tòpic és perquè ho mereix, perquè s'ho ha guanyat, perquè és un dels honoris causa dels temes universals, el no-va-más de les angoixes humanes. I ara ja veus, toca escapar del tòpic. Ser original. Ser el més original i ser-ho sempre. Fer al·lucinar el món amb la teva originalitat però al capdavall si els de dalt (...) van triar els mateixos temes no deuria ser per ànsia de plagi. Aquesta mania contemporània d'escapar del tòpic, com si es tractés d'alguna Gran Epidèmia, s'esta convertint en el tema antonomàsic. Parlem de l'amor, doncs! Parlem de l'amor i la mort i el pas del temps i totes aquestes mandangues amb total llibertat i fluïdesa i sense vergonyes. El màxim que pot passar-nos és notar una lleu sensació de levitació, però el remei (quasi sempre) és automàtic: estàs elevant-te i de sobte t'adones que és un efecte òptic, una broma de mal gust d'algun savi invisible que ha viscut molt més que tu, que en realitat t'estas encongint, que estàs convertint-te en un espècimen còmic i mica ridícul que divaga molt però és massa baix per tocar el sostre i massa alt per tocar de peus a terra. Llavors tu també ets un tòpic i la sortida ja no existeix.

pops

2010-09-07T12:31:00.003+02:00

Per tu sempre hi ha la opció de sigui on sigui però tornar, tornar al lloc on eres abans de proclamar aquest teu exili modèlic. Al lloc blanc amb peixos blancs. A la transparència. Però cal seguir endavant, em dius, per compromís amb l'esperança i perquè ja no hi ha meduses.

condición de aturdido

2010-08-24T21:30:00.005+02:00

El moment que no és el del balanç: quan comences amb els intents fracàs de síntesi o valoració general vol dir que c'est fini i ja ets entre l'aquí i el record de l'ara i la pressa de tots els endavants que esperen la teva arribada per avassallar-te a continuïtats. És així: creues la línia entre la pausa i el play i topes amb un exèrcit de demàs i endemàs de demàs, ensopegues amb capses de papers i bolis i horaris i projectes d'ordre, tan contents que hagis tornat perquè, diuen, el món parèntesi no el pots tocar, no són els cafès salvavides ni les rutines acadèmiques ni les quotidianitats de birres i tallats i laies i llibres. Però podem oblidar-nos, ni que sigui un moment. Podem oblidar-nos perquè ara el retrobament seràn confettis i pancartes, petons i enyors i abraçades, tenim tantes coses a explicar-te, la pols, les incursions del gos, falta síndria i molts formatges, la resta tot bé, tots els mobles de la casa canten al uníson benvingut al que tu ets.

iode i tirites

2010-08-02T09:56:00.004+02:00

El pardal es lleva a les set i quart del matí. Treu el cap i pensa que quin solet tan joliu i aixeca i estira les aletes com badallant i dient bon dia al món sencer. Després d'un parell de piu pius en busca de veïns desperts, el pardal confirma la condició de barri dormitori, remuga un so com d'enuig i se'n torna a la llar. Amb moltes branquetes de molts tamanys, l'animal ha aconseguit fer-se una fortalesa sòlida i calida on aixoplugar-se de la pluja i els incívics dels gossos i els gats. Tot i això, l'home de les allaus de blanc ve cada matí, indiferent a les inclemències del temps i l'estat d'ànim, un tirà amb tirants o amb impermeable. Per això el pardal és el primer pardal en llevar-se del barri. Dos minuts abans de l'allau, que es produeix cada dia a les vuit del matí i amb una impertorbabilitat total, l'ocell ja està llest i protegit i emparat per la paret de branquetes de molts tamanys, subjectant-la ben fort amb l'ala dreta (alguns cops, fins i tot, fent-se lleus lesions a l'extremitat del tòrax que s'han de guarir, més tard, amb iode i tirites). A les branques rares i amples i primíssimes i blanques que li tira l'home impassible a vegades hi posa coses com "Banco Santander" o "La Caixa" i, molt rarament, paisatges amb lletra com desigual. Disgustat, el pardal fa temps que ha capissat que res d'això no és menjable.

east egg

2010-07-30T00:26:00.011+02:00

Finals de juliol. Valoració. Hem substituït la literatura per guies de viatge i el cafè pel granissat i la sopa pel gazpacho i la vichyssoise i la mozzarella i la mandra hivernal per l'aplatanament de la xafogor aquesta que fa. Hem sortit amb els nous companys de feina i hem protagonitzat nits sota el cartell neó d'això és efímer. Hem estat estrangers entre estrangers i, al centre, hem vigilat tant els bolsos i les carteres que ens han robat els barrets i les pinces i les diademes i tot el que duiem a la testa. Com cada estiu, hem odiat i hem estimat intermitent i esquizofrènicament l'estiu. Hem allargat les llistes de llibres i expos i birres pendents, ens hem dedicat a crear més llistes que ja farem i al final, com sempre, no hem complert res. Però no cal inquietar-se, perquè és més bonic si és inabastable i demà allargarem el braç i la vista i l'oïda i l'olfacte i veure'm com n'és de remot, de recòndit, de perdut, de llunyà, i pensarem que que bé i que quina sort que, just quan dius ara sí, et fuig com aigua entre les mans.

càries imaginàries

2010-07-21T23:53:00.004+02:00

M'explica J. que a X., la de les arrecades, l'altre dia li van empastar sis dents. Es veu que feia vuit anys que no anava al dentista i les càries i infeccions bucals diverses havien format colònies felices entre les seves genives. Aquest incident odontològic m'ha recordat una de les últimes descobertes que he fet: les càries imaginàries. Espero francament que no sigui el cas de X., però ja conec molta gent que ha estat entabanada en benefici del calaix del Dentista Deshonest. Que ets dentista i ets dolent i et falten diners per fer un soparet a l'Hotel Arts? Cap problema, al pròxim client li trobes vuit càries i, fins i tot, després podràs beure un còctel Blood Mary a una terrassa prop del mar. Es veu que és una pràctica habitual entre odontòlegs impúdics: mentre els senyors bons et parlen de dentadura afortunada, l'altre et troba càries, gingivitis, queixals xungos i ni ratonsitos ni raspalls de regal, factura del copón i gràcies mínim perquè li he salvat la vida i miracles i tal i qual. Càries imaginàries a mode sobresou principal. Jo ara, per si de cas, em rento les dents quinze cops l'hora i estimo l'olor a licor del polo que faig.

amanida variada

2010-07-21T13:58:00.008+02:00

Set de la tarda, cafès amb gel, terrassa d'un barri incert i ínfimes possibilitats d'aire fresc. Divaguem amb J. sobre el fenomen prodigiós d'anar pel món i trobar-t'ho tot en el teu idioma, nosaltres (que sí, que som super pro-subtítols i versions originals, però) que no ens acostumem ni a lo de les pel·lis en català. Deixant-nos portar per la motivació estival, ens hem imaginat un asturià i un hongarès a la Polinèsia comunicant-se en català i nosaltres mateixes anant a un restaurant de Dubrovnik i llegint "llom amb patates" o "amanida mixta". El català seria el primer candidat a idioma universal, s'atreveix a dir J., tot i que nosaltres hi estariem en contra al·legant la riquesa de la diversitat cultural i mandangues d'aquestes. Hem fet unes quantes hipòtesis més, sense aventurar-nos a fantasiar gaire, que si panells d'anuncis colossals a Hong Kong promocionant la botifarra amb mongetes, que si un bar-restaurant canadenc anomenat "la truita bonhomiosa" o una cadena mundial tipus starbucks anomenada "els magnífics croissants d'en sebastià". Estava bé, sí, era divertit, però llavors hem començat a notar que ens dominava el putu cuquet aquell del patriotisme i ens hem posat vergonyoses i hem decidit plegar.

homicidi souvenir

2010-07-15T16:54:00.009+02:00

Primera víctima del desenfreno climàtic: ahir al matí, prop de la plaça Sant Jaume de Barcelona, una dona va començar a fondre's mentre aixecava el cap per observar una gàrgola i una calavera destacades per la guia Michelin. Al no poder alertar ningú de la seva condició de turista semi-esvaïda (els llavis li havien començat a regalimar barbeta avall i la part blanca de la manicura francesa se li estava mesclant amb el carn de la pell), va ser confosa per una escultura del Museu de Cera i uns quants italians es van fer, al seu costat, fotografies amb banyes i somriures que acabaran en suros o àlbums Barcelona 2010 d'habitacions de pisos d'edificis de Milà. Dues hores després, un cop vernissat i fixat els cos putrefacte amb artefactes tecnològics que quasi tots contribuïm a pagar, Jordi Hereu va aparèixer al lloc dels fets, va observar la nova escultura alemanya, va lligar un fil vermell al seu voltant, va tallar amb unes tisores el fill vermell, va col·locar una plaqueta i va somriure davant d'una munió de fotògrafs japonesos armats amb mascaretes.

le pigeon aux petits pois

2010-07-12T14:25:00.003+02:00

Amb raó em condemna J. quan li confesso el meu romanticisme vers els robatoris d'obres d'art. Ella s'indigna i jo li admeto que m'imagino el lladre arribant a casa, descarregant el "Le pigeon aux petits pois" i besant-lo sense parar; que m'imagino que el lladre prem un interruptor i la llum ens descobreix (a nosaltres, espectadors omniscients) un MoMa particular, focus, Matisse, Perec, parets blanques i cartelles informatius sobre cada quadre; que el lladre plora davant d'un Rembrandt i truca un altre lladre hipersensible perquè vingui a fruïr de la bellesa del clarobscur i jugui a trobar rastres de pinzellades. J. em diu ingènua i jo que m'imagino que el lladre té una promesa a Lituània que viu en un castell i és tipus donna angelicata i que ell li porta el George Braque i ella li besa els llavis suaument i li diu mon amour o alguna carrincloneria similar, tot i ignorar el francès. Sense ferir-me, J. m'ha intentat dir que aquests que roben no diferencien un Mondrian d'un Velázquez i que intercanvien els quadres per coses dolentes que els posen contents o per pactes tipus diable, però jo seguia a Lituània, amb la princesa i el museu secret i les festes hipersensibles i els castells camuflats de l'antiga noblesa les llàgrimes del lladre i avui no hi ha hagut res a fer, el cafè ha acabat ràpid, lleuger moviment de cap i sí, ja ens veurem.

singlot

2010-07-12T14:01:00.003+02:00

J., que sempre viu moltes aventures, m'ha explicat que ahir va estar tres quarts d'hora fent de taquillera amb singlot. Encara que s'amagués la cara o intentés no parlar, el bot conseqüència moviment diafragma era evident i els compradors d'entrades de cinema es partien la caixa a la seva cara i li deien salut salut salut cada tres segons. Jo li he dit que perquè no provava de fer alguna cosa, no sé, que algú l'espantés o aguantar-se la respiració. Hem estat xerrant d'això i de diverses coses d'encara menys transcendència i, intrigada, quan he arribat a casa he decidit documentar-me. Perquè jo, tots aquests mites del singlot, els recomano però no me'ls crec, i si hem d'evitar els grans àpats, l'excitació, els xiclets, les begudes alcohòliques, beure amb palleta (sic) i altres etcèteres, doncs benvingut sigui estimat singlot, què vols que et digui. Clar, sempre hi ha coses pitjors, com senyor Charles Osborne, al cel sigui, singlotador quasi de professió, un autèntic professional de la contracció involuntària del diafragma, Rècord Guinness indiscutible: 68 anys amb singlot constant. Es veu que, el 1922, en Charles estava matant un porc i tatxan!, li va apareixer el singlot amb una freqüència de 40 vegades per minut, que no és precisament poc però podria aguantar-se... una estona, perquè el molt puta va disminuir la freqüència però no va abandonar-lo fins el 5 de juny de 1990. Aquest fet, òbviament, va portar aquest bon iowanès a actuar a múltiples xous televisius americans, cosa que, com a mínim, li deuria fer guanyar uns quants dòlars. No sé. M'imagino Charles Osborne tenint una conversa, Charles Osborne casant-se, Charles Osborne anant a comprar el diari, Charles Osborne rebent el premi al millor Singlotador de tots els Singlotadors. He pensat en trucar J. i dir-li que no n'hi ha per tant, que miri aquest pobre home, la vida dedicada als moviments involuntaris del diafragma, al tancament de la glotis, vida brusca i irreflexiva, i que mira, que si tot fossin singlots el món seria tan i tan meravellós, però no sé, m'he anat apagant i al final he pensat que és igual, que ja ho llegirà, i m'he posat música anti-moderna i a fer el dinar.

segona residència

2010-07-06T10:41:00.004+02:00

Cal respectar la memòria de les cases buides, dels mobles, de les coses fredes i inhertes i callades perquè la seva no és aparentment selectiva, i són jutges i deus omnipresents i Majúscules i biotops particulars i insubstituïbles. Que les hores també passen allà on tu no ets, diuen, que les hores passen i s'acumula la pols i les idees i tot explota quan fas les dues voltes amb la clau i entra l'aire i benvinguda realitat, i la frescor es cola entre les escletxes dels armaris plens de teranyines i de la nevera sense aliments i sota les potes de les cadires, que treuen tot el rencor de mascota o fill abandonat quasi per sempre. Cal ser fort i no deixar-se dominar pel temor a la venjança o el sentiment de culpabilitat, somriure al màxim i passar la baieta per totes les coses fredes i inhertes i callades cantant Billie Holiday o Guajira Guantanamera, perquè tornar a fer les dues voltes i bloquejar el pany i fer esc com si res no hagués passat només servirà per témer tot el mobiliari i trastos del teu pis de Barcelona i, d'aquí a molts anys, sense saber perquè, pixar-te al llit, no poder dormir o tornar-te un histèric i insofrible neuròtic de la neteja i l'ordre.

depilacions

2010-06-30T17:23:00.004+02:00

A vegades, escolto converses de persones que no veig i m'imagino i de sobte estic totalment segura que dissimulen, que no volen dir el que diuen. Parlen de depilacions o hipoteques i, en realitat, s'estan passant coca i substàncies nocives o maletes arrebossades de dòlars o bitllets de 500 o s'estan comunicant amb gestos o llenguatges xifrats les claus d'un futur assassinat ple de símbols que al·ludiran a la Bíblia i l'última novel·la de Ken Follett. Després veig la cara d'aquestes persones i primer penso ai, no i desprès allò de mira que era maco o se'l veia tan bon veí.

l'arracada

2010-06-27T23:54:00.004+02:00

J. m'ha explicat que X., una companya de la feina, té una capacitat sobrenatural per perdre coses. Diu que, en el seu cas, els objectes que s'emporten els premis i copes i guardons són les T10s, els clips, les gomes de cabell i les arracades. Jo m'he solidaritzat automàticament amb X. i, aprofitant l'avinentesa, amb tot el gremi de despistats, patosets i maldestres d'aquesta ciutat nostra que és Barcelona. J. ha anat de dura, en plan uh, però jo he defensat el caràcter extraordinàriament entranyable d'aquests individus bunyolers que es posen nerviosos quan parlen amb gent nova, que arriben a la taula amb tot el cafè tombat i els cauen tots els apunts pel terra enmig del silenci sepulcral de la biblioteca. J. m'ha dit que X. defensa la teoria que hi ha un lloc al món on s'amunteguen tots els clips, totes les arracades solitàries i totes les targetes del metro i del bicing i de la biblioteca. Es veu que un cop va haver de pagar 20 euros a un revisor amb cara de moniato perquè no trobava la targeta, i que després de pagar la multa se la va trobar validada a la màquina. Mentre m'ho comentava, J. estava indignada, parlava de gent desencaminada i irresponsable i amb zero sentit del deure i que si aquests tal imagina't els seus fills, però a mi l'anècdota m'ha semblat de copa d'or i li he dit que un dia aniria al cinema només per declarar-me Fan Oficial d'aquesta companya seva.

iaies al cinema

2010-06-22T22:32:00.003+02:00

M'explica J, taquillera de cinema i lectora fervorosa entre sessió i sessió, que hi ha un grup de iaies que cada dia entren al cinema fent veure que han comprat l'entrada i es passen tota la tarda al bar sense veure res de res. Es veu que els guàrdies ja les esperen i els hi diuen que no, perdonin, senyores, que aquí s'hi miren pel·lícules, i elles que sí que ja ho sabem però que les taquilles no estan obertes i oi tant que ho estan, perquè J. està a l'altra banda del walkie-talkie sense creure's el que sent. I els guàrdies, al final, entre tantes faldilles florides i cadenes d'or i perles doncs s'entendreixen i fan els ulls grossos i les deixen passar. M'explica J. que, un cop, un guàrdia es va posar farruquito i una iaia el va intentar subordinar donant-li vint-i-cinc pessetes, i que ell es va commoure tant que li va regalar un paquet de crispetes dolces que després va haver de pagar de la pròpia butxaca. Jo li he dit que en sóc fan i que, de gran, el que em faria més feliç és ser com una iaia d'aquestes i fer estratègies per col·lar-me al bar del cinema. Es veu que no paren de queixar-se perquè no hi ha pastetes, però li expliquen a l'acomodadora que van al cinema perquè les butaques del bar són comodíssimes i allà s'hi senten més modernes.

pastís

2010-06-21T13:22:00.004+02:00

Seu a l'escala que comunica la planta baixa amb el primer pis de la casa. Finals de març, dia radiant, radi especial, els meteoròlegs estranyats anuncien que havia de nevar i ulleres de sol i tirants i morenor anticipada, diu la mare a l'altra mare que ha portat una safata amb amanida d'alvocat. Ell seu a l'escala i compta els segons com volen cabrons i calcula aviam quants cors: un petit al pit, un gegant al lòbul de l'orella i un sota el dit índex de la mà esquerra, massa esquifits. Seu i mira l'escala i el rellotge que no hi és i el temps tonto com passa. A fora, criden i remenen forquilles i escampen mantells i lliguen el gos perquè no se'ns mengi l'amanida de pasta ni els macarrons del deliciós menú infantil. Arriben els globus i les pinyates que mai porten el que vull però em fa molta gràcia el pum i els papers de regal i l'spiderman del Carles i els caramels i les pilotes i els llibres de les mames. Ell pensa en pueril que la petitesa de la glòria només és comparable al nombre d'espelmes, a l'acte de bufar, al desig utòpic més secret obligat, al mira la càmara, somriu i click-click. Assegut, s'adona en pueril de l'eterna espera del següent any, del pes dels dies que esperen el dia que és esperar que s'acabi per tornar a esperar-lo, que l'any següent seguirà a l'escala que comunica la planta baixa amb el primer pis de la casa, mirant el rellotge que no hi és i el cretí del temps com passa.

morir en diumenge

2010-06-06T14:52:00.004+02:00

És una mica com vestir-se de dona apòcrifa. Abocar el cafè a la tassa, tirar-hi la llet prèviament calentada, posar mitja culleradeta diminutiva de sucre a l'espuma, remenar-la, apartar-la, tirar la resta de sucre directament al cafè. Tant feina de xinos. Desgustar primer les tres cullerades d'espuma dolça. Beure, cullerada a cullerada, el cafè cafè. Enmig d'una lluita constant per evitar la sedimentació del sucre, abillar-se amb el bikini i el tubo i els patos i posar el dit gros del peu dins la tassa. El treus per pura inèrcia, però abans haviem calentat la llet i això sembla un guèiser. Així que atrevir-se amb tot el peu, amb la cuixa, viure el moment crític del melic i ja pits i espatlles i barbeta i orelles i xup-xup-xup. Nedar d'aquí cap allà, esquivant la cullereta, fer una mica de temps i, finalment, ofegar-se dolça i dominicalment entre centenars de miniatures ensucrades.

tobogans

2010-06-03T19:46:00.006+02:00

Hi ha una mena de reminiscència de la infantesa en tant que Arcàdia feliç i món pastoral on la llum era més taronja, la verdura més dolenta i els plats de spaguettis vint-i-tres cops més grans i amb més parmesà i més bolognesa. És durant la infància que els formatges duraven tant com els parxís o les oques o els scalextric i és durant la infància que ens tiràvem pel tobogan encara que no portèssim calces i muntàvem botigues sobre els arbres i és això el que ens inclina al Sospir. Aquesta tendència, però, segurament més intensificada pel tòpic de que pels records dels sis anys en si (que també), acostuma a accentuar-se quan hom (h-o-m) es delecta observant les fotos i videos dels anys en que era més petit.

S'ha d'admetre que hi ha un punt de xunguisme en aquest entranyable exercici egocentriquíssim que és observar-se a un mateix versió XXS; i més quan se suposa que, senyors, ara i aquí (i sona manel sonant mishima) som a la flor i al bo i millor del que serà el Tot total de la nostra vida, tòpic sumat a la llarga llista que se'ns entafora a la testa mentre ens anem bullint xup-xup com a persones. Però la tendència a la nostàlgia hi és; i de res ens servirà obviar-la i no-res ni ningú podrà amb nosaltres. El motlle del temps, però, acostuma a col·locar alguns records d'infància sobre coixinets de cotó fi. Vull dir, a mi, el meu germà gran m'atonyinava (amb el sentit més germa-gran de la paraula; amb el fons aquell de la galeta carinyosa) i a mi no em feia puta gràcia. Tampoc vaig ser gaire feliç quan vaig anar per primer cop a París i els meus pares no em van deixar pujar caminant a dalt de la Torre Eiffel: el meu caparró considerava que l'ascensor no tenia cap tipus de mèrit i a la foto que tinc amb tot la cité de l'amour de paisatge de fons faig una cara de borinot inacabable. De la mateixa manera, patia com la que més quan m'havien de treure les dents. Em trigaven mil anys a caure i, durant els últims dies, semblaven cabretes enriolades fent curses motos GP, ara aquí, ara allà, ara una mica més aquí, ara una mica més lluny i anar fent. No només vaig passar-ho fatal en el moment de treure'm les dents de llet, sino que vaig ser de les típiques que als 14 anys encara eren les Nenes Desdentades. Quan somreia, la meva dentadura brillava per la seva monumental ab-sèn-cia. Tot i que he continuat somrient, la seqüela que m'ha quedat d'aquests anys ha estat una repulsió total pel món de les dents professionalitzades: ferros, queixals del seny (que penso encadenar dins les genives durant la resta de la meva vida), empastes, l'olor horriblíssima de les consultes, la llum blanca i els palets de fusta que et posava el dentista a la boca i et deia digues ah mentre tu deies ecs.

tots els coixos

2010-06-02T11:13:00.008+02:00

I hem d'anar fent i anar sobrevivint i anar-hi anant, nosaltres nascuts d'un pet misteri còsmic, nosaltres sempre amb el deure d'aguantar-nos el riure universal, la carcajada conformitat general, sempre amb l'obligació de prolongar la ganyota com-cal, de ser algú amb cara i ulls i donat a la vida en societat i rascar-nos la panxa com si tant-me-fa i per dins papallones i esgarrifança tot pànic global i la pregària de fes-me sucre, fes-me sucre, fes-me sucre. Sempre evitant el patosisme des de la coixesa rutinària, sempre dissimulant l'ensopegada quotidiana, el peu esquerre preponderant, sempre allunyant-nos de la metafísica des de la puta metafísica, sempre al límit entre la tragèdia còmica i la comèdia tràgica, tornant constantment a la raresa sobtada de les paraules, a les formes i deformes de l'absurdisme general i el non-sense, alt, imperial i eminent, senyor i amo, patró cruel i jutge cabró i burgès forrat de duros, que ens mira cual hormiguitas i crida bu, i llavors tots ah, i què pesat, altre cop tu i tot torna a començar.

desordres

2010-05-26T10:33:00.001+02:00

Sap que tots
som illes inventades.

Està al corrent,
doncs, que
sovint
la fusió
implica cataclismes,
que és com perdre's

però més petit.

dones

2010-05-25T18:58:00.003+02:00

No es tracta d'un acudit de Lepe ni d'una invenció il·luminada sinó d'un fet total i objectivament real, d'un esdeveniment insòlit governat per les lleis de la raó més concisa. En F. (sempre havia buscat alguna oportunitat per posar això de la inicial i el punt: Felip? Federico? Farruquito?) era mexicà i va venir d'Erasmus a Barcelona. Tot i que després va acabar fent pilars de set, el dia que va arribar no tenia ni papa de català i va haver d'espavilar-se amb les seves capacitats associatives. Quan va arribar, F. s'estava cagant. S'estava cagant descomunalment i era al mig de Barcelona i va decidir anar a un bar a gestionar tal empresa. Total, arriba al bar, el servisio?, i es planta davant de dues portes: Homes i dones. Ni un dibuixet amb unes faldilletes, ni una perruca ni res. Clar, F. es va dir a sí mateix va, fes el favor d'utilitzar aquesta lògica que t'han ensenyat a l'institut mexicà perquè tens molta pressa i tampoc serà tant complicat. Va mirar-se el cartell, fent un esforç per trobar algun tipus de lògica pràctica entre les lletres. Homes. Dones. Homes... i de sobte ho va veure clar: claro! Don Pedro, Don Pablo, Don Petito, Don Menganito... Dones!! I va cagar feliç i orgullós, lògica pura, evidència total, visc-a Barcelona, xim pom.

cartier

2010-05-24T21:12:00.002+02:00

Potser degut al seu ofici de rellotger, el Roger havia adquirit una obsessió desbordada pel contratemps. Primer va ser un ritme amb el peu dret, sota mantell i taula parada, mentre dinaven: el seu taló marcava el contratemps del rellotge de la paret amb un temps i compàs matemàtic. Al cap de poc, però, la cosa va derivar en autobusos perduts i obstacles i accions incongruents. Li demanaven flors i portava caixes de mandarines. Li deien "doncs te les menges" i feia jocs malabars. Quan s'allargava a xerrar, parlava a ritme de síncopes. La pulsació del Roger, òbviament, havia esdevingut un misteri per totes les infermeres: l'ambulatori n'anava ple, havien aparegut llegendes urbanes. Els amics, per quedar a una hora, li deien una xifra a l'atzar: total, ja arribarà. I és que el seu ideal temporal es situava en el just abans i el just després, cosa que dificultava de manera seriosa la relació amb els curiosos que se li acostaven. En una ocasió, va obrir la rellotgeria a la una de la nit, amb les torrades amb mantega i melmelada a la panxa i el suc de taronja en mà. Davant la seva futura esposa, enamorat total i amb l'hipoteca i el crio i la disputa pel canari al cap, havia respós: què-dius-què-va. Ni aquell cop, havia estat el pitjor. Després de cada fracàs, el Roger es tancava amb clau i pany a la rellotgeria i, amb les mans i el peu i el cap, s'obligava a seguir sí o sí el tic-tac tic-tac tic-tac tic-tac tic-tac.

l'arc

2010-05-11T08:37:00.004+02:00

La sala és plena a vessar. Hi ha homes, dones, infants, ancians, arrugues, orelles, ungles, pestanyes: la conjunció de l'àmplia gamma de la naturalesa humana. La cridòria general és de pel·lícula i la gent mou els braços amb la gestualitat exagerada del qui, en realitat, ignora completament el que diu. La majoria de crits agraeixen ser encoberts pels parents d'altra sang, com aquells ulls fixos i oberts i segurs que, quan la resta calla, resulten ser pur playback. El caos, doncs, podriem dir que és la força predominant. Diverses persones dibuixen esquemes en llibretes cares i negres i miren amunt i mosseguen la punta d'un boli no-bic. En algun racó, hi ha algun home sol que mira la resta fent amb el cap que no, que no, que no. De sobte, un home té l'ocurrència d'aixecar-se i dir: mira, fem-ho més rapid, que aixequi el dit qui tingui un sentit. I ningú ens havia avisat, però cau un teló.

diluvi universal

2010-05-04T08:44:00.009+02:00

Lídia,
m'he trobat al senyor Borràs i m'ha dit que a casa seva ja han comprat tubos i patos. Es veu que hi ha una marca rara que fa descompte a famílies nombroses i persones amb peus desfavorits. Has d'anar allà, demostrar perquè mai et posaries xancletes de dit i, si hi estan d'acord, et compadeixen amb una rebaixa del 50%. Però també m'ha explicat que la majoria de gent d'extremitats antiestètiques es nega a exhibir-se per simples disminucions monetàries, així que la marca rara queda molt original i solidària però continua enduent-se tot el pot. Mentre m'ho comentava, he pensat que podriem fer alguna cosa semblant amb els tubos: un descompte per mandíbules grosses, genives deformes o dents descarrilades.
També m'ha dit que la família Ferrer ja s'ha comprat els vestits de neoprè i que d'aquí poc ja en vendran al Mango, al Zara, al H&M i al Corte Inglés. El Borràs parlava molt i jo que sí que sí que clar que clar, una mica emprenyat perquè no portava ni manguitos i sóc dels que, si no es mouen, no saben flotar. El tio viatjava sobre un matalàs inflable i semblava el rei del mambo, però al arribar a la parada els revisors del tram li han dit que "les bicis sí que poden però això nanai", així que s'ha quedat fora. Jo hi he pogut entrar i, des de dins, xop com una mala cosa, li he fet la botifarra i he vist que, sota les ungles, em començava a créixer corall.
Intentaré caçar algun lluç per sopar. Vigila que els nens no s'acostin gaire al plàncton.

mitjons

2010-04-27T14:27:00.004+02:00

Érem a la biblioteca i la simple dinàmica corporal, la inspiració-expiració necessària per aquesta tasca de viure, el moviment dels dits a l'escriure, l'acció d'obrir i tancar el boli-bic ja ens convertia en centre d'atenció total. El zumzeig d'una mosca era paletes i obres i màquines excavadores i tot nassos contra lletres contra bolis contra apunts contra hores de temps i culs-cadira. Silenci John Cage. De sobte, un soroll gutural va emergir entre tota la resta. Era el so d'un home. Vam treure el nas dels apunts i vam inspeccionar la zona en busca del culpable, que finalment vam localitzar darrere una columna, quatre taules a l'esquerra. Era un home i roncava, i els seus roncs indundaven llibres i teories literàries i impregnaven l'humanisme d'humanitat, les doctrines elevades d'allò quotidià i temporal, d'allò propi del qui menja fora d'hores, dissimula quan ensopega i fa filigranes per treure's els mitjons quan toca sexe. Això era el que pensàvem tots mirant l'home que roncava. Capida la seva comesa, vam lligar les mànigues dels nostres jerseis amples i vam tapar-lo a mode manta i vam anar tots cap al bar. Marxa militar silenciosa: el més important era no fer-lo despertar. Mentre ens desallotjàvem, vaig fixar-me que, de la boca, li queia un filet de bava. Vam sortir i va quedar-se sol, dormint, ritualitzant amb els antics; curant, a poc a poc, el mal d'altura dels llibres.

el moment que no surt mai a les cançons

2010-04-23T19:37:00.003+02:00

Anys més tard, la princesa el va deixar per un progre ecologista. A partir de llavors, el cavaller, durant la seva diada, es confon per Passeig de Gràcia i compra roses tenyides de rosa. Els avis l'empenyen i les nenes el trepitgen. No li ofereixen roses ni els nens dels esplais. Cada any, la mateixa noia li ven el llibre que regalen dues cantonades més avall.

penitència

2010-04-21T10:44:00.004+02:00

Val més dir-ho ara:
senyores i senyors,
sóc pura estafa.

No domino la teoria literària,
m'espanta la filosofia
i les avantguardes
em fan gràcia.

La meva cultura, prospecte
de prospectes, em val per
fregar els papers de plata,
l'Ikea de l'Idea.

Si volen, doncs, llencint-me
a les feres. Sacrifiquint-me
en nom de la dignitat
de l'erudit.

Sàpiguen, però, que tot això
no m'exclou de cert grau
de simpatia

i d'un amor total i sincer
per l'ofici de la paraula
escrita.