dimarts, 27 d’octubre de 2015

caniques

Hem instal·lat un mapa gegant del món que ocupa una paret sencera del pis. Es diu "EL MÓN" i és fidel a les proporcions que tradicionalment s'havien traït, així que l'Àfrica apareix ridículament immensa i les illes de sobre del Canadà —hi ha moltes illes— sembla que ocupin diverses Europes. No som res, penso des del tamboret de la cuina, mentre assenyalo la rodona mil·limètrica on posa "Barcelona". De petita m'imaginava que els mapes eren llocs habitats i que, per tant, si estrenyies el dit sobre el paper et podies arribar a carregar ciutats senceres. Aquest era, de fet, l'origen dels huracans, tsunamis i la majoria de desastres naturals: tot plegat es reduïa a algun dit greixós que tocava la nafra sense adonar-se'n. També m'imaginava que la Terra era una canica i que hi havia gegants que es passaven el dia jugant a caniques; la col·lisió i conseqüent trencament d'alguna d'aquestes caniques era l'origen de la creació de l'univers. Tota aquesta cosmogonia particular funcionava a la perfecció, llavors: vivim en caniques, quan toquem els mapes ens carreguem geografies reals i quan juguem a caniques probablement estem creant altres galàxies, tota una jerarquia reduïda a xutar esferes amb el dit del mig, fent una mica de palanca amb el polze. Després aquesta cosmogonia va ser substituïda pel Big Bang —que algú m'hauria d'explicar seriosament algun dia—, els fets meteorològics i la teoria darwinista. I totes aquelles coses que llavors pensava ja no les penso, així que avui, sense patir, al mapa del món que ocupa una paret sencera del pis on visc, esclafo el meu dit greixós al bell mig de "Barcelona", punt ridícul del mapamundi, ínfim tros de terra poblada, llar meva i de les meves persones estimades. L'aixafo ben fort fins que l'ungla em queda blanca i la pell tensa i vermella, fins que em carrego no la ciutat però sí la tercera falange.