dissabte, 27 de setembre de 2014

càmping

Compartim la parcel·la del càmping amb una parella que se’ns assembla molt. Se’ns assembla tant, que no podem evitar fixar-nos constantment en què fan i comparar-ho amb les nostres gestes. Quan ells dinen al càmping, penso si no hauríem de dinar menys fora. Quan em llevo i ja han marxat, penso si no hauríem d’aprofitar més el temps. Quan cadascun de nosaltres seiem a la nostra parcel·la, mirem el que fan mentre fem el que fem. La cosa ha derivat en certa rivalitat de parella. Si ells riuen joiosament, se m’encongeix el cor. Si nosaltres fem xerinola i ells fan cara sosa, som els vencedors. Crec que han entès la nostra dinàmica, perquè quan nosaltres riem per demostrar-los com som de feliços, ells riuen molt més i millor. 

Teju Cole fent-se el Flaubert

"It does seem an odd thing -it strikes me now as it did then- that we can comprehend words without voicing them. For Augustine, the weight and inner life of sentences were best experienced out loud, but much has changed in our idea of reading since then. We have for too long been taught that the sight of a man speaking to himself is a sign of eccentricity or madness; we are no longer at all habituated to our own voices, except in conversation or from within the safety of a shouting crowd. But a book suggests conversation: one person is speaking to another, and audible sound is, or should be, natural to that exchange. So I read aloud with myself as my audience, and gave voice to another's words", diu Teju Cole a Open City. Llegeixo i faig que sí amb el cap, en silenci.