dissabte, 29 de desembre de 2012

els reis no són els pares

L'altre dia pensava que, ara que hem perdut el món analògic, aquell on els gentilhomes fumaven puros i escrivien cartes i les dones treien el balancí fora de casa i esperaven l'arribada de marujeos tot fent un bon tapet de punt de creu i ganxet, tot en blanc i negre, ara que hem perdut aquest món, dic, els nens ja quasi naixeran creient que els reis són els pares. A la mínima que tinguin uns coneixements bàsics de lletra, buscaran al google "els reis són els pares" o "identitat reis mags" o "reis mags fake" o "el final de la innocència" i pam, deseners de milers de pàgines web afirmant que els reis no són aquells tres simpàtics gorditos sinó ni més ni menys que ton pare i ta mare. Oh infantesa aixafada, oh innocència robada, oh acceptació de la realitat. Jo he decidit intentar servir d'humil contrapès i, personalment, apostaria fermament a favor que arribessin aquí, en aquesta pàgina. Nens i nenes del futur, petits vailets d'iPads sota la mà, criatures de l'era dels diaris digitals, no us creieu el que llegiu en pàgines desconegudes. La veritat és aquesta: ELS REIS NO SÓN ELS PARES. Els reis són tres simpàtics homes amb barbes llargues, panxacontents i amb molts calés. Tants, que un cop l'any els surt la vena filantròpica i es dediquen a repartir alegria per tot el territori mundial. Bona gent, sí. No fan dieta, no. Lo dels rens és una broma, val, però és que ara tothom viatja amb Ryanair. I us ho dic tot en serio, així que apagueu aquest cachibache i feu el favor d'anar-los-hi a servir una copa de cava, que quan arribin (a les tantes de la nit) ho agraïran profundament. 

dimecres, 12 de desembre de 2012

regla de tres

Aviam, li diu ell, la condició humana és una excusa de merda, però funciona. Fixa't: si jo sóc humà i els humans s'equivoquen, la regla de tres diu que m'equivocaré. I la regla de tres és la base del 75% de les de-ci-sions d'a-quest pa-ís. De fet, d'equivocacions al món n'hi ha un percentatge concret, sinó a Déu ja que el petin, i si a més resulta que jo sóc l'individu al qui li toca compensar l'absència d'errors d'alguna altra persona amb molta sort, llavors l'estadística ja es posa xunga i tinc números per ser la persona que s'equivoqui més de la història de les persones i les equivocacions. Això seria una merda, eh?, vull dir que seria una putada ben grossa, però ben mirat també una qüestió de pura estadística, tu, de matemàtica d'aquesta exacta, de compensar el que a una altra persona no li ha tocat. També pot ser que jo no m'equivoqui gens, però sospito que la estadística anirà per una altra banda. En tot cas, qualsevol problema és cosa dels números i la tómbola i en cap cas atribuïble com a culpa a la meva persona. Llavors el noi intenta somriure al màxim i el seu somriure és tot propòsit i voluntat. Calla i espera. Els llavis li tiben i els té tallats.