dissabte, 10 de novembre de 2012

barri

El pakistanès al que li compro el pa sempre em diu "guapa". Em diu hola guapa, què tal guapa, adéu guapa. Quan estic de mala llet baixo, li compro una baguette i m'alegro la tarda. La senyora que ven les fruites i les verdures és xinesa i llueix orgullosa, darrere el taulell, una foto en què posa amb el Woody Allen. Se'l deuria creuar pel carrer abans d'obrir la botiga i deuria pensar calla, en Woody!, però en xinès. No sé de quan era la foto, el Woody potser investigava possibles escenes per Vicky Cristina, acabava de fer alguna xapussa amb el clarinet o havia vingut de Nova York a esvargir-se una mica, que aquesta gent té molts diners i es permet aquestes coses. M'imagino la xinesa feliç com un paó florit i explicant l'anecdòta a l'hora de sopar, entre fideus i brots de soja. L'endemà, la senyora de la copisteria li deuria preguntar què i on i quan i com. 

divendres, 2 de novembre de 2012

phoskitos

Tant joves que som i ja hem no-fet tantes coses, li diu el Pau al Miquel. Seuen en un parc menjant phoskitos. Els peus no els arriben al terra i els gronxen. El Pau s'imagina que els dotze anys, els vint-i-dos, els trenta-dos, els quaranta-dos i els vuitanta-dos seran encara pitjors. N'agafa consciència: Miquel, tio, a partir d'ara només ens queda la davallada. Per més que ens marquin els centímetres a les portes i acabem fent 1,87, a partir d'ara tot plegat serà un drama de magnituds remarcables. La vida serà un cúmul d'acumulacions èpiques i impossibles d'abarcar, cada segon serà un segon perdut en què hauriem pogut fer coses encara més interessants, les migdiades seran temps daurat tirat a la brossa, passaran els anys i augmentaran les llistes d'experiències-colossals-no-viscudes. El Miquel se'l mira, incrèdul. Li ha sortit el primer gra pre-púber a la punta del nas, i això el cabreja. Em pots passar els palitos, repel·lent?