divendres, 26 d’octubre de 2012

està tot tan malament

Està tot malament,
està tot tan malament,
està tot tan i tan malament,
està tot tan especularment malament,
tan increïble i enorme i apocalípticament malament,
dius, i t'infles com un globus gordo i aeri
que vaga per terres salvatges, observant
indígenes i prenent notes antropològiques
que publicaras en blogs que
no llegeix, perdó,
ni ta mare.

Però aterres, i deixes el globus al garatge
i ja és tard i vols dormir, i et cabreges
perquè hi ha sopa de galets gourmet
però ningú ha comprat
el cony de formatge.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

escamarlans


Erwin Wurm, Instructions on how to be politically incorrect
La dona bonica i l'home bonic seuen al restaurant car. Sabem que és car perquè la llargada dels noms dels plats és inversament proporcional a la quantitat de menjar -i els noms són molt llargs. Entre les mans masculines d'ell i les mans fines d'ella, una ampolla de Bordeus Château d''Yquem de 1811, una degustació de gambes i una amanida amb rùcula, formatge fresc i salmó marinat (aka Delícia mediterrània amb hortalisses fresques, coagulació de llet i peix actinopterigi). Tot és, doncs, per-fec-te. La dona bonica, però, té un tros de rúcula entre les dents, cosa que l'obliga a fer mil malabarismes per intentar somriure sense semblar subnormal cada cop que l'home bonic explica un acudit dolentíssim que, d'altra banda, posa de molt mala llet a la iaia del costat, natural de les Borges del Camp i amb molt amor pels seus néts i besnéts però poca paciència amb els éssers humans que, segons els seu parer, "no van rebre l'hòstia que havien de rebre quan encara eren petits i hi havia alguna solució possible". 

D'altra banda, l'home bonic té una pedra al mocassí esquerre. Si doblega el peu uns 90° no li molesta, però la posició en si és, a part de tremendament incòmode, molt poc sexi. I aquí no volem ser poc sexis: volem ser els més sexis!, despuntar en matèria de sexicitat. És per això que l’home bonic tira el mocador aposta al terra (inicials brodades, 100% cotó) i, al ajupir-se, intenta fer una finta per treure's la pedra de la sabata. Hem de cantar victòria, perquè l'home bonic ho aconsegueix sense que la dona bonica s'immuti ni un segon, atrafegada com està per treure el tros de rúcula sense posar-se els dits a la boca. Òbviament, aquesta complicada empresa també li impedeix percebre la pudor de peus que fa la mà esquerra de l'home bonic, que (ja en una posició normalitzada) trenca les normes i agafa una gamba amb la mà i se la fot a la boca, l'aroma a formatge ranci del dit gros convertint-se en una realitat menjable gràcies a la feina de les glàndules salivals. Tot plegat és fantàstic, exceptuant el fet que la dona bonica, que poc més tard explica una anècdota molt divertida, ha de fer esforços titànics per mantenir el somriure entusiasmadíssim a lloc, tot i sentir el soroll de la mandíbula de l'home bonic, que devora com un animal una costella de porc.

A la sortida del restaurant, l'home bonic acompanya la dona bonica a l'entrada de casa. Durant el camí, les seves mans es freguen subtilment, però no hi ha més contacte. Ah, el frec a frec. Ah, el misteri amorós. Ah, la felicitat dels dies primers. Ah. A la porta del pis d'ella, l'home, més bonic que en els dos paràgrafs anteriors, li fa un petó subtil, una petita fregada de llavis. S’acomiaden amb un somriure gros com una lluna minvant. "Ens diem coses." Un cop a casa, l'home es prepara dos ous ferrats i es tira els pets i els rots que portava dues hores aguantant i que, hores d'ara, s'han convertit en una simfonia contracelestial que despertarà les àvies del 4rt 3a, que se'n queixaran a la pròxima reunió de veïns. Sense saber-ho i alhora, com una picada d’ullet irònica del destí, la dona bonica i l’home bonic es masturben mirant, ai las!, un vídeo porno d'una estudiant de batxillerat super sexi que ha de camelar el seu professor perquè aquest li aprovi un exàmen i així, feliçment, poder fer la selectivitat.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

hola, món


Sempre tenia por que una abella s'instal·lés a la meva orella, jo hi posés el dit, ella em piqués al timpà i ja mai més pogués escoltar decentment el soroll del tocadiscos sense vinils, aquell rrrrrrr succedani de platges sense plàstics de quan ens hem passat amb la gasolina i hem d'acceptar la capital com a assentament permanent i estable. Era com allò de caminar d'ombra en ombra i fer la migdiada a dins, encara que a fora brillés un Sol com mil mamuts en flames. Tot plegat eren coses que feien agost, però ai!, l'agost va acabar-se fa mesos. Ara tenim núvols per fer més cinemes, pujades de l'IVA al 21% per fer menys cinemes i noves xarxes d'autobusos per no gaudir-les a causa de vagues per queixar-se de coses lletges. Però que no cunda el pánico, que ja utilitzem el segon edredón i d'aquí poc tornaran els colors beixos i ataronjats i les xocolates per beure-les i els melindros per sucar-los. Comprarem estris per fer ganxet, però perdrem els nervis i ho deixarem per l'hivern que ve. Farà fred i farem, com deia el Pla, olor de fum de llenya de pi verda.