dimecres, 26 de setembre de 2012

normalment

Som normals,
normalment.

Diu que ens han donat la oportunitat
la increïble oportunitat
de ser normals,
així que
(normalment)
acceptem la normalitat
com acceptem el no-
enderrocament de les belles façanes
de l'Eixample, les lleganyes,
les bosses als ulls
o el retard estàndard
dels trens matinals.

Recolzem la normalització
dels anormals, dels
subnormals, dels
innormals, dels
antinormals i altres éssers
envejables
execrables.

Ho proclamem alt i fort,
sense inseguretats toves:
com a norma som normals,
normalitzadors i
normalitzables.

I s'entén que clar,
ens flipa i ens encanta.

dimecres, 19 de setembre de 2012

*

Tatxo. Escric, després tatxo. Tatxo més que escric. Tio, "tatxar” és correcte? Joder.  Tatxar és escriure, dic. Veus, visca, tot això que tenim. Escriure és tatxar i escriure tornar a escriure reescriure. Ja no sé ni què escric tatxo. Vull dir que crec que vull tatxar escriure, però comença El convidat Àgora un programa molt seriós de la tele i no ho sé, potser ho deixo per demà passat més tard. 

dimarts, 11 de setembre de 2012

homo viator

I aquest coi d'oposició entre la vida homo viator o el plan diari cafè amb llet. Jo dic no ho sé, també es pot fer cafès a les Bahames, a Hong Kong, si vols a Nova York, però sempre aquesta conya emprenyadora entre el nòmada i el sedentari, aquest blanc versus negre de badall i lleganya fèrtil, aquesta mania dels pols que s'allunyen com segles d'històries mai vistes. L'Àrtic es desgela i Thoreau em fa mandra, però el metro m'incita a pegar turistes. Això és la patxanga fina i infinita o Wagner i la premenstruació, la menstruació, la postmenstruació i un parell de dies que sí a tot.