dimecres, 23 de maig de 2012

parèntesi

Ens han dit que després del preàmbul
ve el segon preàmbul, que
després del segon preàmbul
ve el tercer preàmbul, que
després del tercer preàmbul
tal, tal, tal.

Encara a la línia de sortida, - metatarsos
tibats, múscols tensos, genolls a terra -
flairant la suor de l'èpica, el corredor
se'ns clapa. Perfecte.

dilluns, 14 de maig de 2012

búfalos espiritados

Segurament no hi ha experiència més frívolament semblant a alguna Guerra Mundial que fer una classe d'aeròbic amb més de 200 alemanys. Bé, val a dir que ho he fet i, si no m'he rendit al pànic, sí que he patit puntualment pel meu futur en tant que cosa petita i simpàtica. M'explico. Atès que la majoria d'activitats esportives que es duen a terme en aquesta ciutat tenen la meravellosa avantatge de ser completament gratuïtes, els alemanys, cual hambrientos y avarientos catalanes, se avalanchan cual búfalos espiritados en el gimnasio -típic moment en què el castellà és més adequat. Jo això no ho sabia, clar, i he arribat al gimnàs després d'un dia tranquil, amb la promesa que això de l'aeròbic era "tant i tant divertit" i la intenció sincera de fer quatre moviments de braços i apa, anar-me'n a dormir. 

I jo, que visc en un poble on pots caminar 15 minuts sense creuar-te amb ningú, jo, que estiuejo en una casa apartada de la civilització, jo que sóc anti-aglomeracions, jo he arribat al gimnàs i m'he trobat en una sala galàctica amb 200 alemanys sans i forts. La visió de tal nombre de persones posades en fila recta i preparades per començar a suar ha destarotat els meus plans d'aeròbic zen i iòguic: m'he espantat. Abans de tenir temps de dir "entschuldigung" i marxar corrents, uns sorolls tecno-electrònics que haurien atemorit al cocaïnòman més motivat han envaït la sala i ens han obligat a posar-nos literalment EN MARXA. Després d'una hora i mitja de fer cops de puny i patades a l'aire al ritme de l'electro més alemany, creia que quan sortiríem ens donarien un rifle i ens enviarien a l'estranger a defensar els aliments bio i els mercedes benz. Per sort tot ha anat bé: ens hem canviat, hem fet una cervesa, hem menjat fruit secs, hem descobert músculs que ens eren aliens. Estem vius, som joves, som guapos i forts i sans. Això vol dir que no sé, suposo que la setmana que bé hi tornaré. 

dimarts, 8 de maig de 2012

danys col·laterals

Diràs per exemple els danys
col·laterals, l'abisme entre el suar i el
surar
de les mans,
diràs
el
fi
fil
prim
que separa paròdia i
veritat.
Diràs per exemple els títols
esgotats, la paciència,
donar
temps
a l'espai,
diràs la mania de definir-nos
obviant principis i
col·leccionant
finals.

dijous, 3 de maig de 2012

illes

A: Collons, és que les relacions humanes són complicades. 
B: ... (agafa una mica més d'amanida)
A: Vull dir que, si ens posem forts, és com si tu vas a un ovni de la galàxia X i a un ovni de la galàxia K i els hi dius ara us heu de fer amics, mantenir una relació i fer projectes de futur, en plan hàmsters o fills. 
B: AAAAPA! (empassa un macarró)
A: Mira, és com lo de les peres i les pomes. A vegades els astres es posen d'acord i la cosa funciona, llavors el públic aplaudeix i nosaltres ens felicitem, però a vegades clar, som com illes o com peres i pomes.
B: ... (simula cert interès mirant la seva companya i, acte seguit, menja un trosset de botifarra)
A: Ai, no sé, vull dir que mola però costa. 
B: (assenyalant els macarrons) Ei, en serio, me'ls puc acabar?

dimarts, 1 de maig de 2012

[...]

Penso amb signes de puntuació. No sé si això em converteix en un ésser excepcional i prodigiós o en un monstre calculador, vull dir que no hi ha cap ànsia de fama i reconeixement total, senzillament és un fenomen que es dóna i que em venia de gust constatar: l'arranjament dels meus pensaments està to-tal-ment pau-tat. Vaja, que tot el tema maldito de l'stream of consciousness a mi no em va: la tendència organitzativa del meu cap necessita punts, parèntesis i guions llargs. Llavors passa que a vegades vacil·lo entre l'ús d'una coma o d'un punt i coma; i llavors totes les preocupacions mentals, tots els pollastres psíquics que m'estava imaginant s'aturen per centrar-se en aquest dilema: la pausa és prou pausa per necessitar un punt i coma, o és prou no-pausa com per passar amb una coma? O hauria de fer un punt i, amb una cadència suau i natural, tornar a enllaçar amb el tema? Busco força expressiva, dubtes o conclusions? Puc utilitzar punts suspensius sense sonar a cosa mística? Puc utilitzar els dos punts sense sonar massa a causa o a convicció? Llavors també passa que ja he oblidat què pensava i aleshores, no sé, passo de tot i me'n vaig a fer la migdiada.