dijous, 19 d’abril de 2012

pàtria

Em sembla ben curiosa, la mania dels americans de dir Sterling, Colorado o Sparda, New Jersey o Norma, Oklahoma o tal o qual. Vull dir que ja sé que ells són quasi Europa, però m'ho imagino en versió simpàtico-patriòtica i sona bastant entranyable: Sant Esteve de Palautordera, Vallès Oriental; La Pobla de Claramunt, Anoia; La Guingueta, Pallars Sobirà. Etcètera. Tot el que es fa a la terra de les oportunitats és l'hòstia; a casa, en canvi, seguim fent panellets i migdiades sense ser conscients (copes amunt, xin-xin, senyeres) que molem com els que més. Això em recorda a aquell home que volia obrir una boutique de panadons, la quintessència del menjar tradicional català, ni més ni menys que al cor de Manhattan. Òbviament, l'èxit seria total i definitiu: cues quilomètriques a la fifth avenue, novaiorquins amb coffe to go i panadons en mà esperant en semàfors random del mig de la ciutat, trossos de panses entre els queixals de mil artistes americans. Ben mirat, al costat d'aquesta delícia terrenal de pinyons i espinacs, les muffins, els Cheerios i els carrot cakes em semblen una pura nimietat, gute Nacht.

diumenge, 15 d’abril de 2012

sucre

A vegades sembla que aquí plou sempre i per sempre, i llavors les taques de tots els cafès que no hem begut i de totes les xocolates calentes i clandestines s'escampen per taules, sostres, potes i parets, com si fóssin aranyes australianes o veritats que es trenquen però sense ser res de res. Sembla que la distància va inventar-se pels diumenges i la proclamació del sóc sucre va inventar-se pels diumenges, la xocolata desfeta va inventar-se pels diumenges i la pluja va inventar-se pels diumenges, però el temps també va inventar-se per parar-lo i matar-lo i robar-lo els diumenges. Les preguntes esperen fora amb cara de mala llet i ganivets a la boca; a dins, de moment, només càlids vespres verds. 

diumenge, 1 d’abril de 2012

la vida domèstica

He substituït el plaer de menjar per la necessitat d'alimentar-se: no perquè la Germània m'hagi convertit en un ens mocós i deprimit que menja les 24h del dia, sinó perquè he descobert que l'estranger et brinda l'esplèndida i indesitjable oportunitat d'haver de cuinar, haver de cuidar-se, haver de fer-se i desfer-se i haver de netejar tot el que t'envolta sempre i per sempre, si és que no vols acabar sobrevivint en un cau de pols, insectes i tristesa. Així, he acabat menjant pollastres massa blanquets i convencent-me dels miracles alimentaris dels spaghettis i els llacets i he dit auf Wiedersehen al peix fresc, al formatge bo i als entrecots al punt amb roquefort. He posat rentadores oblidant-me d'abocar els líquids necessaris perquè la rentadora tingui algun sentit, m'han caigut totes les olles i paelles al terra a les 4h de la nit, m'he plantejat seriosament el sentit del reciclatge alemany, m'he fet gràcia i m'he fet pena i he decidit adoptar permanentment una escombra, que cada matí em mira des d'un raconet de l'habitació amb cara de fes un pensament. És en aquests moments que em vénen al cap preguntes que mai m'havia plantejat. Per on es reprodueix la pols? És ovípara o vivípara? És simpàtica o antipàtica? Podríem ser amigues?